Coma-ruga i voltants
ITINERARI: COMA-RUGA I EL VENDRELL
Dia 2: Ciutadella ibèrica de Calafell, estany i riuet de Coma-ruga, Roc de Sant Gaietà
- Matí: Coma-ruga - Ciutadella ibèrica de Calafell || Desplaçament amb cotxe: 11 min, 5,8 km
- Migdia: Ciutadella ibèrica de Calafell - Coma-ruga || Desplaçament amb cotxe: 11 min, 5,8 km
- Tarda: Coma-ruga - Roc de Sant Gaietà || Desplaçament amb cotxe: 11 min, 6,6 km
- Tarda: Roc de Sant Gaietà - Calella || Desplaçament amb cotxe: 1 h 26 min, 128 km
- Cost: 4 € per cap (gratuït per a docents i carnet Club super3) [Ciutadella ibèrica de Calafell]
Calafell (Ciutadella ibèrica de Calafell) - Coma-ruga (estany i riuet de Coma-ruga) - Roda de Berà (Roc de Sant Gaietà) |
Per al segon i últim dia ens reservem un plat combinat: una visita a una cultura que no és la nostra que va habitar la nostra mateixa terra, un cop d'ull a les aigües termals que van fer la fortuna de Coma-ruga i encara un tast d'arquitectura eclèctica i estrambòtica d'avui —i tanmateix interessant. Som-hi.
Ciutadella ibèrica de Calafell
Hi ha uns quants misteris persistents entorn dels ibers. D'entrada, la seva llengua mateixa, perquè sabem desxifrar el seu alfabet però, canviats els seus signes pels nostres, no entenem ni un borrall de les paraules que ens diuen. Podríem continuar amb el nom de península ibèrica, que sembla més aviat una metonímia tenint en compte que els ibers estaven establerts a la costa mediterrània (des del nord de Catalunya fins a Cadis), amb incursions per les valls de l'Ebre, el Segura i el Guadalquivir però en cap cas més enllà. I encara un altre misteri gros, per poc que haguem visitat algun dels seus poblats (Ullastret, puig Castellar, etc.), és com s'ho feien per viure en cases amb parets que tot just aixecaven un o dos pams de terra i que no tenien sostre.
Però aquest últim misteri el podem resoldre fàcilment a la ciutadella ibèrica de Calafell:
Aquesta ciutadella ibèrica era un recinte fortificat d'uns 3.000 m2 d'extensió que pertanyia als cossetans, un poble iber establert pels voltants de Tarragona. Es creu que les muralles ja devien estar aixecades cap al segle VI aC i que la fortalesa devia plegar veles a finals del segle III aC.
Per això a l'entrada de la ciutadella hi ha reproduïda una torre d'assalt romana: una torratxa de fusta, amb una escala interior i unes rodes per poder-la arrambar a la muralla mateix. Així, en un moment, es podia arribar al capdamunt de les muralles i franquejar-les per ciclòpies que fossin....
Ara que aquest racó de món és molt més pacífic que llavors, s'hi pot pujar per accedir directament al camí de ronda de la muralla, sense necessitat de travessar el portal.
La gràcia principal de la Ciutadella és exactament aquesta. Que els arqueòlegs que van dirigir les excavacions, fa una mica més de trenta anys, van decidir reconstruir-ho tot o quasi tot. És a dir, la muralla, la torre que anunciava el final, les cases i fins els estris de dintre les cases. Es tracta d'un model d'arqueologia propi dels països nòrdics, per acostar el passat a la gent en general i no només als experts. (A Dinamarca, de fet, fa uns anys vam visitar una reconstrucció d'un poblat viking feta amb tot el rigor que fins i tot mostrava escenes de vida vikinga.)
Com a resultat, ara podem travessar la muralla sense porta, passejar pels carrers empedrats, anar llegint els plafons que ens posen en context i entrar a xafardejar a totes les cases.
No són les quatre pedres habituals, sinó una civilització completa que emergeix de la boira del passat. Enigmàtica i desconeguda, perquè va aparèixer de cop i va desaparèixer absorbida pels romans gairebé sense deixar rastre.
La ciutadella està situada a dalt d'un turó, que a l'època era una mena de península endinsada entre aiguamolls. Això els permetia anar a pescar i caçar sense haver-se d'allunyar gaire de casa, que ja se sap que sempre fa una mica de mandra. Ara bé, com passa a totes les èpoques, en un espai amb aquestes vistes i aquestes comoditats no hi vivien els xafaterrossos i els no-ningú sinó els caps i una elit de guerrers, a més d'uns quants servents. Les jerarquies venen d'antic.
De fet, se suposa que aquesta fortalesa servia per controlar una bona part del territori cossetà i, també, per fer de nus logístic: pels voltants hi havia centres diversos d'elaboració de ceràmica, de pells, de joies, qui sap, i tota la producció se centralitzava aquí per poder comerciar en grans quantitats amb altres pobles i cultures, especialment els que arribaven per mar. L'Amazon de l'època, vaja.
Totes les construccions tenen una base de pedra, parets de fang i sostres lleugers de canya i argamassa, seguint el que es pot deduir de les restes trobades, el poc que se'n sap de les fonts antigues i els sistemes de construcció tradicionals que encara es poden trobar al nord d'Àfrica.
Els colors ocres, les parets quasi sense finestres i les portes rectangulars, de fet, fan pensar molt en postals africanes...
D'on va sortir la cultura ibèrica? Es creu que és el resultat de sumar els pobladors de la franja mediterrània de la península i la influència dels primers indoeuropeus que hi van treure el nas venint d'Europa, carregats de nous coneixements i noves tècniques. També se sap que la frontera entre Ibèria i la Gàl·lia va quedar estabilitzada al Pirineu cap al segle II aC, després d'uns quants intents per totes dues bandes de tirar-la un pam més cap aquí o un pam més cap allà.
El dubte (un altre de tants dubtes que ens plantegen els ibers) és si aquesta cultura va néixer cap a la banda de Cadis i va anar tirant militarment costa amunt o, al revés, si va néixer cap al Rosselló i va anar tirant avall avall fins a ocupar Cadis. En tot cas, hi ha diferències importants entre les restes que ens han arribat de la cultura ibèrica del nord i la cultura ibèrica del sud.
D'influències dels nouvinguts indoeuropeus n'hi ha unes quantes en la cultura ibèrica: la ceba de situar poblats fortificats a dalt dels turons, la construcció de cases de planta rectangular amb base de pedra i parets de tàpia, la mania que era imprescindible tenir cabdills, el costum prou higiènic de cremar els morts i entaforar les cendres en una urna...
Però, per més influència indoeuropea que hi hagi, alguna de les escenes fa pensar en un pessebre català.
Com a trets distintius propis, els ibers treballaven la ceràmica amb el torn, tenien un urbanisme prou avançat (per exemple, amb forns, pous i desguassos als carrers per a l'aigua de la pluja), manipulaven el mineral de ferro per fer armes i eines, tenien molta tirada a deixar coses per escrit (de moment incomprensibles, ai) i sentien una devoció especial per la dea mare, que no és clar que fos corresposta a la vista de com van acabar.
Entrem en els habitatges, de vegades amb diverses estances a l'interior. Hi trobem col·leccions de ceràmica (peces completes, no puzles dubtosos), que fan pensar en tallers o en col·leccionistes amb possibles. Entre un càntir i un pot, per dir-ne d'alguna manera, hi ha una gerreta grega que vol demostrar com funcionaven les rutes comercials en un món sense més motors que el vent de les veles i els braços dels remers.
En una altra casa, en canvi, teixien. Com a mostra, un teler per anar teixint amb calma, fil a fil, la trama...
També hi ha un racó de tauletes de ceràmica escrites amb aquestes lletres punxegudes que havien de lluitar contra la fragilitat de la parla però que no ens diuen res...
La qüestió és que estar-se al torn, al teler o al banc d'escriptura també cansa, i llavors s'agraeix una bona taula parada en la mitja claror que es filtra per les escassíssimes finestres, amb clòtxines i fauna diversa dels aiguamolls...
El realisme en els detalls és esplèndid. En la llengua que no entenem dels ibers, això evidentment es devia anunciar com un habitatge a punt per entrar-hi a viure.
A fora, al costat del mur defensiu, hi ha un forn de pa, que fa pensar en els forns que trobem a les pizzeries amb solera. Un cabdill bé es mereix menjar el pa acabat de fer.
Reproduccions d'armes ibèriques de ferro, que (una mica com passa amb la fauna autòctona) van servir durant anys per imposar-se localment però que no van poder fer res davant de la força militar romana.
Agafar-les i sospesar-les ajuda a entendre l'agilitat i la força que s'havien de tenir a l'època...
Dinar de cabdill. La línia vermella que es pot veure a la paret no és un perejaume sinó una marca d'honestedat arqueològica: indica la separació entre les restes efectivament excavades i la reconstrucció posterior dels arqueòlegs, feta amb els materials i les tècniques de construcció que es devien fer servir en època ibèrica.
Al costat de les safates de menjar també hi ha una llar de foc, que, anant bé, devia convertir el conjunt en una pràctica cuina menjador.
Per cert, una de les estances és un espai secret de significat poc clar localitzat pels arqueòlegs, amb alguns cranis de gossos i ofertes de menjar. En aquesta línia més diguem-ne Catalunya misteriosa, destaquen igualment algunes restes d'esquelets en espais ocults dels habitatges, entre els quals hi ha el d'un nadó.
A Naivenir no som gaire de Crims i ens agrada pensar que tenir-lo a la vora ajudava a passar el dol o qui sap si li conferia un paper sagrat de protecció dels seus. Al capdavall, el dolor davant de la mort i l'enigma que ens planteja són una constant en la història d'aquesta nostra espècie humana...
La ceràmica domina arreu. En atuells que omplen estances no reconstruïdes i també en els que devien guardar aliments capaços d'aguantar a llarg termini, substàncies precioses per passar més fàcilment els dies d'escassedat hivernal.
A més dels clàssics plafons informatius del recinte, a fora, en la mica d'espai entre la recepció i la ciutadella, hi ha escampats punts informatius diversos de caràcter lúdic, pensats sobretot com a activitats per a les visites escolars. La ciutadella reconstruïda, per la seva singularitat, es presta tant a visites familiars i visites escolars com a visites d'universitaris que així poden tocar amb les mans un món desaparegut de la Terra des de fa més de dos mil·lennis.
Estany i riuet de Coma-ruga
No es pot passar per Coma-ruga (i no diguem dormir-hi) i no anar a veure l'estany i riuet de Coma-ruga, que és l'agençament d'una surgència d'aigua termal. Com explicàvem a l'apunt anterior, aquesta deu, descoberta al segle XIX, va fer la fortuna de Coma-ruga i va canviar-ne definitivament el paisatge.
Avui la deu termal omple tranquil·lament l'estanyet, sota un cartell anunciador, amb una aigua de propietats medicinals que està a una temperatura constant entre 18 i 21 °C al llarg de l'any.
El fons de l'estany està recobert de lloses artificials, entre les quals també surt aigua tèbia. Les algues i altres plantes humils i fredoliques recobreixen les lloses suaument. I de l'estany en surt el riuet que va dibuixant meandres en direcció a la platja, que queda a tocar.
El llit del riuet, en canvi, és de sorra de mar, i aquí el corrent ajudat per la mica de pendent evita que s'hi faci llot.
La combinació d'aigua medicinal tèbia i fondària mínima fa que, amb el bon temps, aquest espai s'ompli de banyistes: gent gran que busquen descans als seus dolors, criatures que empaiten peixos i s'esquitxen. Al febrer, en canvi, és un entorn d'una pau exquisida.
Tot el passeig de Coma-ruga, de fet, convida a una passejada agradable, amb la platja i el mar a una banda i terrasses i casetes que es fan envejar a l'altra. De llocs per dinar, en trobareu tants com en vulgueu.
A més, també hi ha uns quants espais pensats per als petits, quan la calma del passeig arran de mar amenaci d'avorrir-los...
Roc de Sant Gaietà
A un cop de cotxe de Coma-ruga (uns deu minuts) hi ha el Roc de Sant Gaietà, que forma part de Roda de Berà. Construït entre 1964 i 1972, sembla que la idea inicial era aixecar una urbanització d'estil mediterrani sobre les roques de la costa, al voltant de la roca Foradada.
Amb aquesta idea, el promotor Gaietà Bori Tallada (calla que no ens vingui d'aquí el nom del roc) va encarregar plànols al seu arquitecte, Josep M. Fortuny Rodríguez, i va crear una societat internacional hispanobelga que es va dedicar a comprar les finques on volien edificar.
Ja que hi estaven posats, també van fer un club nàutic (a més d'un moll). Ja es veu que en aquell poble de pescadors no s'esperava que hi visquessin gaiers pescadors...
En realitat són cases d'apartaments a primera línia de mar, que barregen alegrement l'estil romànic, l'estil gòtic, l'estil mossàrab, els patis andalusos i el que faci falta. Hi destaquen les reixes de ferro forjat, finestres autèntiques de masies i cases abandonades i els elements copiats una mica de per tot el que en diríem terra espanyola. També hi ha columnes de neta inspiració clàssica.
Parlant d'inspiració clàssica, la pedra utilitzada està treta de la pedrera del Mèdol de Tarragona, que era la que van fer servir els romans per muntar la seva Tarraco.
Tot plegat, una samfaina d'estils bastant alarmant. I, malgrat tot...
Malgrat tot, una mica com al poble espanyol de Montjuïc, resulta que cada racó és un espai fotografiable amb un encant singular. Per exemple, aquest pati andalús:
Hi ha llocs on de vegades dubtes si està permès passar-hi o és un espai privat. Però, al Roc de Sant Gaietà, hi ha tanques a tot arreu on no volen que fiquis el nas...
I ara unes mostres d'aquesta barreja d'estils que comentàvem:
Un racó bonic perquè sí (el blanc, el ferro forjat, la rajola, la fusta, el verd) i també una escala copiada del palau de la Generalitat.
O una grossa estructura de fusta que remet a climes nòrdics amb abundància de boscos i, com qui diu al costat, l'arquitectura mudèjar de la porta Mora, amb maó i arcs de ferradura...
A la plaça Gaietà Bori i Tallada (és a dir, l'impulsor del pastitx), la festa continua amb una façana de castell gòtic falcada entre dues cases boniques que ja no se sap ben bé què son, davant d'un pou decorat com un capitell romànic.
A l'interior del castell hi ha el museu de la ràdio Luis del Olmo, que es veu que estava lligat a aquest lloc. No opinem sobre el contingut del museu perquè no el visitem...
Tot el poble són racons de colors i porxos.
A l'exterior, finalment, per la banda on s'arriba amb cotxe, hi ha el jardí del passeig de la Ribera. Hi destaquen sobretot els pins quasi ajaçats a terra, doblegats per l'empenta de la brisa de mar, i també els finestrals amb cortines que es deuen omplir de sol durant tot el dia.
També hi ha un claustre romànic per visitar, una sitja de fusta com les que sembla que hi ha a Galícia i la platja accessible des del Roc, amb una decoració de columnes clàssiques.
Però a nosaltres ja només ens falta veure la Roca Foradada, la pedra rosegada pel mar que va fer imaginar un poble pescador al seu voltant. Avui és un mirador i és un pont ben prim sobre un petit braç d'aigua, que dissimula com si no tingués res a veure amb l'enorme esvoranc que dona nom a la roca.
El mar, ja se sap, és el brou primordial de la vida, és el modelador dels millors paisatges i és un fons bellíssim per a qualsevol fotografia.
I és també l'escenari ideal per reconèixer que d'acord, que encara que el Roc de Sant Gaietà sigui un pastitx i una samfaina i un popurri i quasi que un galimaties d'estils, és igualment innegable que t'atrapa i et convida a admirar aquí i allà tota la seva bellesa falsa i bigarrada.
Que seria bonic tenir aquí, a cavall de la Roca Foradada, dins del nucli laberíntic del Roc de Sant Gaietà, un habitatge. De qualsevol dels estils que estranyament hi conviuen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada