Mont Saint-Michel [Normandia]

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]

Dia 5: Mont Saint-Michel, Saint-Malo [EN ELABORACIÓ]

• Matí, migdia: Rennes – Mont Saint-Michel || Desplaçament amb cotxe (1 h 6 min, 83,2 km) + desplaçament a peu (25 min, 2,5 km)
• Cost visita abadia: 13 € (gratuït per a menors de 25 anys)
• Allotjament a Dinan: Hôtel Duchesse Anne

Mont Saint-Michel (vistes de lluny, poble, abadia)  Visita de l'abadia:  - Primera part (gran escala exterior, sala des Gardes) - Segona part (gran escala interior, església, claustre) - Tercera part (sala des Hôtes, cripta des Gros Piliers, capella de Saint-Martin, capella de Saint-Étienne, passeig des Moines, sala des Chevaliers) - Final

El mont Saint-Michel és un illot oníric clavat a la costa plana i sorrenca de Normandia. Es tracta d'una illa de 92 m de pedra vertical situada a 1 km de distància del litoral i envoltada per les marees més grans d'Europa, que omplen i buiden cíclicament la badia on desemboca el riu Couesnon... Però, encara que 92 m d'altitud puguin semblar pocs, la suma d'obra natural i obra humana configura un paisatge impressionant.

Ja ho devien trobar impressionant tots els francesos i anglesos que hi van anar acudint en pelegrinatge des de la fundació mateixa de l'abadia. Pujaven devotament les escales, cap cots, i deixaven a les portes de l'església les pregàries per a la salvació de les seves animetes torturades i donacions suculentes. Fins que va arribar la Revolució Francesa i, amb la bandera de l'ateisme i la revolució social, va convertir l'abadia en una presó. Però a finals del segle XIX l'abadia reneix: uns deixebles de Viollet-le-Duc restauren el conjunt per esborrar-ne la petjada que hi havien deixat les inclemències meteorològiques, el pas del temps, els onze incendis soferts i els anys de presó, i escriptors i pintors romàntics en tornen a parlar, fascinats per aquella abadia eriçada de torres i assotada pel vent que ara s'unia a la costa ara era una illa... 

Vistes del mont Saint-Michel

Tornem al present. Des que es va acabar d'arranjar tot l'espai, el 2014, cal deixar el cotxe en els grans aparcaments previstos un tros lluny de l'illot. A partir d'aquí comença un recorregut d'uns 2,5 km per fer a peu o amb els busos llançadora gratuïts, que deixen a uns 400 m de l'abadia.

En realitat, és un regal que ara calgui fer a peu el camí que abans es feia amb cotxe. Així, a mesura que ens hi acostem, podem veure com l'illot va emergint de l'aigua cada vegada més amunt, amb les muralles aferrades a la roca i la fletxa de l'abadia estripant el cel.

Per aquests prats salabrosos pasturen ramats d'ovelles que deuen tenir la tensió arterial disparada. Penseu que les marees fan pujar l'aigua fins a 13 m d'altitud i submergeixen ben bé una desena de quilòmetres de terres, de manera que, quan s'enretiren, deixen un paisatge de fang i de sal. 

Ara bé, si sou d'aigua i preferiu camins menys fressats que els que venen del pàrquing, també us podeu aventurar en una travessia a peu per la badia, evidentment amb guia. Us faran anar descalços o amb un calçat aquàtic adequat i passareu entre dunes, herba salada i l'aigua poc fonda de les marees quan se'n saben els secrets. 

Per una banda o per l'altra, quan ens hi anem acostant descobrim l'enorme passarel·la que hi porta, aguantada per pilones que sobresurten de l'aigua. Això data del 2014.

Tradicionalment hi havia hagut un dic coronat per una carretera, però es va calcular que, amb el ritme d'acumulació de sediments del riu, el 2040 s'hauria acabat definitivament la postal del mont Saint-Michel envoltat per complet d'aigua. De manera que a partir del 1995 es va eliminar el pàrquing al peu de la muntanya, es va desfer l'antic dic que els enllaçava, es va construir la passarel·la actual que deixa passar l'aigua per sota i es va construir un nou dic per evitar l'arribada de sediments del pobre Couesnon, acusat ara de pretendre posar fi a un dels símbols de França...

Gràcies a tot plegat hi ha 53 dies l'any en què, per unes hores, el mont Saint-Michel torna a quedar envoltat d'aigua i només la passarel·la el relliga encara a les platges de Normandia.

I així arribem per fi al mont Saint-Michel, l'antic mont Tombe (tombe probablement volia dir 'muntanya', és a dir que era el mont Muntanya). Els autobusos, elèctrics i reversibles per estalviar-se la volta al final del recorregut, deixen aquí. Però, com tothom sap, per poc que es pugui els paisatges es recorren a peu, perquè és així com s'assaboreixen.

Es considera que la visita mitjana dura més o menys mitja jornada. I, tenint en compte que és el tercer monument amb més afluència de tot França (darrere la torre Eiffel i el castell de Versalles), es recomana no anar-hi en migdies d'estiu i, fins i tot, deixar la visita cap al tard, quan el penyal s'encén de llumetes. Està obert, diuen, pràcticament fins a la mitja nit... Deu ser una recomanació excel·lent, però a Naivenir tenim el temps que tenim i ens hi presentem a mig matí.

Mireu-lo. És o no és un escenari de somnis? De somnis de cavallers i dames i dracs que escupen foc en ple vol.

Poble del mont Saint-Michel

Travessem la primera porta de muralla i és a partir d'aquí que ja podem començar a patir pels peus i per les cervicals. Pels peus, perquè en segons quines hores les trepitjades pels carrers medievals estan assegurades. I, per les cervicals, perquè el poble i l'abadia de Saint-Michel creixen verticalment, enfilant-se pels penyals i els pendents de l'illot. 

La història humana del mont arrenca el 708. Tres aparicions consecutives de l'arcàngel sant Miquel van convèncer els habitants d'aquella època fosca que era imprescindible construir un santuari dedicat a l'arcàngel en el cim del mont Tombe.

La població laica s'hi va instal·lar de seguida, probablement amb l'ajuda inestimable dels vikings que ratziaven la costa sense descans. Protegits per les muralles, els laics van passar a guanyar-se la vida oferint allotjament i menjar als pelegrins del santuari. Però la mica d'alegria no els va durar gaire més d'un segle, perquè el 847 els besnets d'aquells vikings no es van deixar acoquinar per les alçades ni pels paisatges i van saquejar a consciència el santuari i el poble.

Ara bé, encara que no ho sembli el món canvia de pressa: el 965 un duc de Normandia d'origen viking va expulsar els monjos del santuari, escandalitzat per la seva vida dissoluta, i els va substituir per benedictins. Els exvikings al poder havien abraçat el cristianisme amb tant d'ímpetu que ara trobaven intolerable que els monjos invertissin en ells mateixos els quantiosos donatius dels pelegrins, en comptes de dedicar-los a fer el bé... I tots els ducs normands successius, tan exvikings com ell, van anar fent grans aportacions econòmiques a l'abadia, com a mitjà per demostrar el seu compromís amb la religió cristiana en unes terres encara molt paganes. 

Com s'ho haurien pogut imaginar tot això els pobladors de segles enrere, aquells que tancaven els portals de les muralles i barraven les portes de casa només de veure al lluny les veles dels drakars?

Europa havia girat definitivament cap al cristianisme. Per això quan el 1204 els bretons, després d'un llarg setge fallit, van incendiar el lloc per despit, el mateix duc bretó, avergonyit, va pagar trinco-tranco la restauració de l'església als normands.

Ara, en canvi, els mateixos pobladors que anaven de setge en setge obren les portes de bat a bat a les hordes invasores que avancem amb la motxilla a l'esquena, el mòbil a la mà i les ulleres de sol o el paraigua, segons l'estació.

Arribats en aquest punt no està de més recordar que tot el complex està gestionat només per tres famílies, cadascuna de les quals té en propietat múltiples restaurants i comerços. I, tenint en compte que la recaptació anual és d'uns 80 milions d'euros, quedar-se'n una tercera part no es pot dir que sigui un mal negoci...

D'altra banda, se sap que on hi ha calers hi ha merders. Per això fa uns anys van acusar de corrupció un dels responsables de la gestió, que curiosament havia fet instal·lar la parada del bus llançadora just davant d'un dels seus establiments.

Abadia del mont Saint-Michel

Primera part: Gran escala exterior, sala des Gardes

Superats els carrers medievals costeruts, arribem finalment davant del que és pròpiament l'abadia, amb funcions evidents de fortalesa. La vista de les parets verticals és imponent. Atenció, per tant, a les cervicals i calma pujant la gran escala exterior penjada a la muralla (el Grand Degré extérieur), perquè són cent graons de pedra.

Arribats aquí ja estem bastant enlaire, de manera que al capdamunt de l'escala podem obtenir bones vistes sobre les construccions i el mar.

En aquesta hora queden descobertes les maresmes de la badia i el Couesnon continua desembocant a mar com ha fet sempre. En el fons li és bastant igual que la marea pugi o baixi... 

L'abadia és una sopa d'estils, ja que barreja l'estil carolingi, el romànic i el gòtic flamíger. Però el que és sorprenent no és ben bé això (tantes catedrals han anat construint-se segons l'estil del segle) com, sobretot, les quatre criptes que anivellen el terreny i sostenen l'abadia. Com van aconseguir, quasi tirant d'intuïció, que les criptes no s'ensorressin sota tantes tones de pedra és un bon misteri.

Continuant el tram d'escala següent, l'escala du Gouffre ('escala de l'avenc'), arribem a la sala des Gardes 'sala de la guàrdia'), que és on hi ha instal·lada la taquilla. En aquest punt és quan toca pagar. Si no, no podrem visitar l'abadia i ens haurem de conformar amb les vistes exteriors i els carrers. 

Ara, si hem pagat amb la intenció d'evitar multituds, el guany serà bastant relatiu... 

Segona part: Gran escala interior, església, claustre

Comencem pròpiament la visita agafant la gran escala interior (Grand Degré intérieur), que ja no té cent graons sinó només noranta. Tota una altra cosa, certament. Els medievals estaven en forma.

D'aquesta manera anem a parar a la plaça de l'església. La façana no és ni carolíngia, ni romànica ni gòtica sinó neoclàssica, perquè la cosa amenaçava ruïna i al segle XIX la van haver de refer per complet. Per fer-nos una idea de les dimensions, val la pena pensar que l'arcàngel sant Miquel tot daurat de la punta fa 4,5 m d'alt i, per ploma que tingui, pesa 400 kg. Que en última instància recauen, és clar, sobre alguna de les quatre criptes.

Hem pujat un munt d'escales i estem a la part més alta de l'espai visitable de l'abadia.

Si aconseguiu un espai lliure, tindreu un marc excel·lent per fer fotos sobre l'aspecte canviant de la badia.

L'exterior de l'església és d'estil neoclàssic, però l'interior tira cap al gòtic i això li dona un aire de família amb unes quantes esglésies i catedrals catalanes...

Dintre les grans esglésies el claustre aporta sempre un espai de pau. Al voltant d'un jardí, dintre les galeries cobertes, durant centúries els monjos van passejar llargament, potser de vegades armats, mentre es preguntaven per què dalt del penyal el cel continuava quedant tan lluny. Avui habiten l'abadia una comunitat doble de monjos i monges; han passat uns quants segles, però és dubtós que tinguin més respostes que els monjos d'aleshores. 

Els claustres sempre són tancats perquè res distregui els monjos de les seves oracions, però aquí, excepcionalment, tres de les arcades estan bellament obertes a mar. Sembla que havien de funcionar com a porta d'entrada a una sala capitular que no es va arribar a construir mai. 

I, aneu a saber per què, es veu que ningú va pensar a demanar al mestre constructor que almenys aixequés un mur de pedra per tapiar aquella finestra oberta al món.

Entre tanta pedra, com en un laberint, s'acaben trobant espais de pau perduts: una mica de vegetació, una promesa d'aigua. Molt pràctica per no haver de baixar cada dia amb la galleda al riu Couesnon i de valor inestimable en temps de setge.

Tercera part: Sala des Hôtes, cripta des Gros Piliers, capella Saint-Martin, capella Saint-Étienne, passeig des Moines, sala des Chevaliers

Després d'haver visitat la part inferior de l'abadia (la primera escala i les taquilles) i la part més alta (on hi ha situada l'església), continuem amb el pla intermedi, compost bàsicament per les criptes i les sales per al dia a dia.  

Comencem, és clar, per una escala i arribem a la sala des Hôtes ('sala dels Hostes'). Estem exactament a sobre la taquilla, i per això la sala té la mateixa disposició.

Aquí es rebien els grans hostes (reis i nobles), cosa que explica aquestes columnes airoses i el confort: als laterals hi ha un parell de llars de foc enormes i una bateria de latrines, perquè ja se sap que quan s'arriba a destinació el primer que es vol és estar calentó i buidar la bufeta. Però, en realitat, el que ara veiem és només l'esquelet de l'espai, perquè hi havia hagut pertot cortinatges, vitralls, frescos i rajoles. D'aquesta manera, els poderosos es reconfortaven de cos i alimentaven els sentits...

Continuem per la cripta des Gros Piliers, ('cripta dels grans pilars'), que és del segle XV perquè l'anterior es va ensorrar juntament amb les construccions que suportava (ja hem dit que tiraven una mica d'intuïció). Gràcies a Déu tots els pelegrins adinerats devien escapar-se de la catàstrofe, perquè la sala dels Hostes on s'allotjaven no va quedar afectada.

Per evitar noves ensulsiades que poguessin destorbar el son dels rics, aquesta cripta té deu pilars, cadascun dels quals mesura més de cinc metres de circumferència.

La capella Saint-Martin, o cripta Saint-Martin, presenta uns arcs massissos que la travessen de banda a banda. Construïda cap al 1050, és dels espais més antics de l'abadia (en aquella època sí que se sabia construir). I ara sembla que sempre hagi estat de pedra humida però tot això havia estat pintat de cap a peus...

Continuant la visita trobarem una roda de fusta descomunal, que és del segle XIX. Quan tot això era una presó, els enginyers hi van instal·lar un muntacàrregues que es desplaçava sobre una rampa de granit situada a la part exterior del monestir i encara visible. Es calcula que en cada viatge del muntacàrregues es podien transportar unes dues tones de menjar. 

Però tot depenia, és clar, de les prestacions i les ganes del motor, que òbviament eren els mateixos presoners que l'havien de fer girar.

Per acabar-ho d'animar, la roda està situada a l'antic ossari de l'abadia.

No aixeca gaire més la moral la capella de Saint-Étienne, que era l'antiga infermeria i era també (parlem de gent pràctica) la capella dels morts. 

Aquí s'han conservat unes restes de les antigues pintures murals, que recullen escenes de vius i de morts per recordar als que estaven a les tres pedretes que això ja ho tenien a tocar. En la línia macabra (diuen) de danses de la mort com la de Verges.

Deixem els morts per l'escala que porta cap al promenoir des Moines. Es veu un glop de llum al final i, en aquest punt, tot el que sigui anar cap amunt es posa bé.

No hi ha cap teoria generalment acceptada sobre la funció d'aquest promenoir des Moines (és a dir, 'passeig dels Monjos'). Es diu que podria ser un antic refectori, un antic claustre, una sala capitular... En tot cas, és fàcil imaginar-se que els monjos preferissin fer-la petar per aquí que a l'ossari o la capella dels morts.

I, com a gran espai, ja només ens queda per veure la sala des Chevaliers ('sala dels Cavallers'). És una sala magnífica, amb grans finestrals i dues llars de foc de grans dimensions.

De cavallers, però, pocs. Sembla que el nom podria venir d'una confraria de Cavallers creada per un rei antic, però que en realitat això era l'Scriptorium. O sigui, l'espai on els monjos llegien, escrivien i copiaven els manuscrits per mantenir viu el saber (i, sovint, a més de copiar-los es permetien també d'enriquir-los amb comentaris de collita pròpia o de resumir-los). Ara bé, la regla de sant Benet només permetia una sola llar de foc per als espais on els monjos feien vida, i aquí n'hi ha dues... 

Potser l'autoritat eclesiàstica va tenir pietat d'aquests monjos enfilats en un illot pelat assotat pels vents gèlids de l'hivern atlàntic? O potser (qui sap!) la mateixa autoritat va rebre, amb la petició de dues llars de foc, una petita suma convenientment apartada dels donatius dels pelegrins...

Vet aquí una de les dues llars de foc que porten de corcoll els estudiosos.

A partir d'aquí ja només queda anar baixant escales cap al primer nivell d'edificacions, amb la visita obligada a la botiga (l'antic celler dels monjos, que bé calia fer-se passar el fred) i un cop d'ull als jardins i la façana d'aquesta banda.

Avui, de manera fixa, hi viuen 24 persones, que inclouen monjos i monges i personal de servei. Són els hereus dels que van allotjar i alimentar pelegrins des del segle IX fins a la Revolució Francesa, els que van allotjar i alimentar carcellers des de la Revolució Francesa fins al 1863 i els que van allotjar i alimentar obrers mentre es restaurava el conjunt... Seguint la tradició, ara allotgen i alimenten el turisme de massa que pren cada dia l'abadia a l'assalt.

Però el mont Saint-Michel és tan especial i configura tant un espai de somni que quan te n'allunyes, cap al cotxe situat a uns dos quilòmetres, et gires i et gires per mirar encara una altra vegada aquest illot modelat un dia pels humans entossudits a millorar en nom de Déu el que, en realitat, ja consideraven que havia estat obra de Déu...

(Textos complementaris: Saint Malo [EN ELABORACIÓ])

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]