Castell de Querbús (Cucunhan) [Occitània]
- Matí: Prada de Conflent (supermercat)
- Matí: Prada de Conflent - castell
de Querbús [Occitània] || Desplaçament
amb cotxe: 1 h,
Abans d’anar a Andorra, anem a carregar menjar al Super U de Prada. A França no s’hi pot posar gasolina, però, per contra, l’oferta de menjar és més gran i econòmica que a Andorra. Són les coses que vas aprenent fora de casa…
Amb el maleter del cotxe ple a rebentar de maletes i menjar, enfilem els pendents del castell de Querbús de Cucunhan (castèl de Querbús i Cucunhan en occità, château de Quéribus i Cucugnan en francès). Des de Prada, cal fer més o menys una hora, amb un tram final estret i de llaçades.
A mesura que la carretera s'hi va acostant, el castell de Querbús apareix com una fortalesa imponent, amb la torre quasi abocada al penya-segat i un pany de paret que delimita l’altiplà del cim. El caminet final comença al pàrquing mateix.
Està situat pràcticament a la frontera entre Occitània i Catalunya, i això explica que fos també l’últim refugi dels càtars molt després de la batalla de Muret (1213), en què els catalans i occitans, sota el comandament del rei català Pere I, van ser derrotats per les tropes franceses de la croada beneïda pel papa Innocenci III. El rei Pere I hi va morir, de manera que una mateixa croada va representar el final polític d’Occitània i va estar a punt de representar també el final polític de Catalunya, perquè el futur Jaume I, fill de Pere I, llavors tot just tenia cinc anys.
Uns quants segles després, passem les escales de pujada, els dos portals defensius, la torrassa, les escales interiors. La roca de base apareix aquí i allà, com un monstre només a mitges domesticat.
Quasi tot l'interior està en ruïnes. Unes ruïnes magnífiques, però.
Complet complet només hi ha un sostre, amb unes arcades que fan pensar de seguida en el gòtic català. Que no deu ser casual, tenint en compte que el castell va estar durant anys en mans dels comtes de Barcelona.
El sostre fa oblidar que el castell sencer està construït al caire mateix de l'abisme. De fet, resulta bastant espaordidor imaginar-se algú apilant pedres per aixecar una paret amb el perill constant de veure-la esfondrar-se en direcció al precipici i de seguir-la darrere. Si avui abocar-se sobre les restes de paret ja fa venir vertigen...
En realitat aquest castell no va ser mai conquerit per la força. El 1255, quaranta anys després de la batalla de Muret i enmig del setge francès, Chabèrt de Barbarain el va lliurar a canvi que a ell el deixessin en llibertat. Era l’últim castell que havia resistit en mans occitanes enmig d'una terra que ja estava sota el poder francès.
En canvi, no se sap què va passar amb tots els càtars que s'hi havien anat refugiant. Però tampoc costa d’imaginar tenint en compte com havien acabat els supervivents dels altres castells derrotats. De fet, l’eliminació a sang i foc del catarisme és de les pitjors culpes que arrossega l’Església catòlica —i no són poques. Al costat d'això, l'enorme rèdit polític que en va treure França sorprèn menys, perquè al capdavall això és el que han fet sempre els estats.
En la quietud, quan el vent s'encalma i els turistes busquen altres llocs per fotografiar-se, es diria que s'aixequen de la pedra laments de molt lluny. El castell porta encara impresos la por i el terror.
Però, molts segles després, la cultura occitana i la cultura catalana hi són encara. D'aquella manera, això sí.
ITINERARI: CATALUNYA NORD I ANDORRA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada