Estanys de Tristaina (estació d'esquí Ordino Arcalís) [Andorra]
- Matí: Llorts - estació d’esquí
Ordino Arcalís (estanys de Tristaina [excursió a peu: 3h 30 min]) || Desplaçament
amb cotxe: 13 min,
estany Primer – estany del Mig – estany de Més Amunt |
Els estanys de Tristaina deuen ser una de les excursions més boniques que es poden fer a Andorra sense deixar-hi la pell. El punt de partida és l'estació d’esquí d’Ordino Arcalís.
D'entrada, les informacions que tenim varien entre els
que la consideren fàcil (per exemple, a Vilaweb)
i els que la titllen de moderada (fitxa oficial).
Tot plegat —concorden—
Ara bé, cal tenir en compte que aquests càlculs prenen com a punt d’inici l’estació superior del telecabina, on també es pot arribar amb cotxe excepte a l’estiu (quan la carretera només està oberta als ciclistes). Per tant, si en comptes d’agafar el telecabina o cavalcar la bicicleta decidiu arrencar l’excursió a peu des del cotxe, és a dir a l’estació inferior del telecabina, el trajecte, i sobretot el desnivell, pugen bastant.
Fent-ho d'aquesta manera nosaltres vam comptar
A mitja pujada ens sorprèn el terrabastall d'un helicòpter, que aterra en una de les esplanades del pàrquing. Carrega aigua en una mena de lona suspesa i s'allunya deixant un rastre de gotes pertot aparentment ben ineficient: tant si es tracta de transportar aigua com si pretén apagar un incendi, arribarà de buit a destinació... I repeteix l'operació unes quantes vegades, tossudament. Fins que deduïm que deu ser un sistema per prevenir incendis.
Quan la pujada comença a afluixar, la mica de prada s'omple de vaques, de natural partidàries del terraplanisme. Més per poder menjucar rostolls i similars sense prendre-hi mal que no com a postura filosòfica, que ja se sap que les vaques són una intel·ligència superior.
Vaja, que arribem esbufegant una mica a l’estany Primer, el més blau i quasi perfectament rodó. Poc abans d'arribar-hi podem veure des de la cresta el camí que segueixen els que venen de l'estació superior del telecabina, per estalviar-se la pujada inicial. Bah. (Però en aquest cas són criatures d'un casal i ens estem de criticar-les.)
En tot cas, tingueu en compte que, per més cansats que hi arribeu, seria una autèntica llàstima que us rendíssiu i tornéssiu enrere: tan sols amb un quart més, i amb molta més suavitat, ja et plantes al segon estany (l’estany del Mig, allargassat en una conca oberta).
I amb un altre quart també bastant suau arribem al tercer estany (l’estany de Més Amunt, tancat per les muntanyes i clarament el més gran).
Diu la fitxa d’excursió que a l’estiu està permès banyar-s’hi, però s'ha de dir que, mentre hi som, únicament un gos (potser un labrador) decideix acollir-se a l’empara legal. Mirem fascinats com avança en línia recta un bon tros endins d’aigües pregones, només amb el cap fora de l’aigua, i com gira per posar proa a la costa altra vegada.
Des d'aquí es pot veure com el mirador solar treu el nas per sobre el pic, un bon grapat de metres més amunt. Ja en parlarem, d'aquest mirador...
De moment, continuem amb els animals no humans que no instal·len miradors als pics. Uns cavalls semisalvatges, deixats al seu aire durant l’estiu, van pasturant sense fer cas dels animals humans que poblen les ribes de l’estany de Més Amunt. S’allunyen una mica quan se’ls acosten a fer-los fotos i després es deixen rodolar aparatosament sobre l’herba, panxa enlaire i potes amunt i avall. Impressionen aquests més de quatre-cents quilos fent la croqueta.
Fins que, l'un rere l'altre, s’acosten a beure a l’estany.
Després —una mica com els gats— decideixen que ara sí que els ve de gust que un humà els grati el cap, entre els seus dos grans ulls plàcids i els narius.
També hi ha poltres.
Alguns d'enjogassats,
d'altres obstinadament enganxats a les mares respectives.
La femella que ens tria com a gratadors predilectes, d’un marró de castanya brillant, està clarament embarassada. Al seu costat el poltre, més fosc i amb els peus blancs, es manté uns passos enrere, com si fes el bot. Es diria que està enaigat, com diuen a la Catalunya Nord, del petit. Que està gelós. Qui sap si intueix que, un cop nascut el germà, a ell li tocarà guanyar-se la vida pel seu compte, sense més mare que hi valgui…
A partir d'aquí, és hora de baixar. Es pot tornar pel mateix camí o bé, seguint les fites marcades amb groc, optar pel camí circular que passa per l'altre costat de l'estany del Mig i de l'estany Primer, a una certa altura. La segona opció implica fer volta i, és clar, no podem evitar de triar-la.
La tornada, com sempre, ofereix punts de vista nous dels mateixos paisatges.
No està de més, per cert, cenyir-se estrictament al corriol i estalviar-se dreceres de fantasia. Davant nostre, uns turistes avancen pel dret per la plana i de seguida descobreixen que en realitat és una torbera on s'enfonsen fins a mitja cama entre fanguissar i plantes podrides...
Traiem profit del seu tràngol per arribar a l'estany Primer de fita en fita i amb els peus secs. I, completada la volta, reprenem el camí de l'anada, amb un fort desnivell, entre aquest estany i la pista que surt del pàrquing.
La nostra intenció era completar la jornada amb una visita al mirador instal·lat al pic de Creussans, on la gent amb una mica de senderi accedeix per mitjà primer del telecabina i després del telecadira. Per desgràcia, a l'estació inferior del telecabina ens informen que, si es vol pujar a dalt del mirador, cal agafar el telecabina màxim de tard a les 15, i resulta que ja són quasi quarts de quatre.
Ho deixem magnànimament per a l'endemà (vegeu El mirador solar de Tristaina). Com diu el refrany, no pots exigir més a la jornada quan ja tens una excursió completada. I és ben veritat que entre estanys, vaques i cavalls ara mateix tenim l'esperit en pau amb aquest món de vegades tan amable...
(Textos complementaris: Mirador solar de Tristaina)
ITINERARI: CATALUNYA NORD I ANDORRA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada