Volta a Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) [Catalunya Nord]
Dia 3: Volta a Sant Miquel de Cuixà, Vinçà, Tuïr, Castellnou dels Aspres
- Matí: Volta a Sant Miquel de Cuixà (excursió a peu: 7 km, 2h 30 min [8,66 km sortint de l'alberg de Prada])
rec de Boera – Sant Miquel de Cuixà – ermita de Sant Joan |
Doncs mira, aquest matí toca
calçar-se les botes, agafar els bastons i les motxilles (aigua, gorres, ulleres de sol, crema solar) i fer a peu la volta a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. En total, 7 km, 2 h 30 min i 235 m de desnivell acumulat sortint de l'Ajuntament de Codalet, indica la fitxa de l’excursió. Però Codalet està enganxat a Prada, de manera que nosaltres sortim caminant de l'alberg mateix i allarguem una miqueta el trajecte.
El primer tram, ja més amunt de la carretera, passa per un camí asfaltat entre cases de fantasia a banda i banda. Arbres, quietud, aigua, teulades, tot l’aspecte d’un paradís amagat.
Després seguim el canal d’aigua, el rec de Boera, un rec prou cabalós planer i a l’ombra, sens dubte el tros més agradable de la caminada.
Sumem-hi les cabres pirinenques, peludes com catifes, que apareixen de cop enfilant-se de dret pel vessant, amb una curiosa pinta de bandolers de males puces i la intenció evident de tallar-nos el pas.
Tenen a disposició vegetació de tota mena, però es veu que prefereixen rosegar els herbastres que els oferim en so de pau, ensumar-nos i fins i tot tastar d'amagat algun teixit, qui sap si atretes per les olors exòtiques de la roba —que es deu haver confeccionat a Bangla-Desh, l’Índia o el Vietnam, com sempre.
El temps ens obliga a repel·lir l'atac i a continuar caminant al costat del canal. Quan t'esperen per dinar, no hi ha bandolerisme que valgui. Aviat comencem a veure Sant Miquel de Cuixà al fons de la vall, entre tofes d'arbres, perquè l’excursió fa això: anar girant al seu voltant, acostar-s'hi, tornar a girar.
El tram següent abandona el camí planer a l'altura d'un sifó i baixa decididament per un camí més ample, assolellat i sense la pau de l'aigua al costat.
Baixant baixant anem a parar davant mateix de l’abadia. Sant Martí del Canigó és una abadia reconstruïda romànticament gràcies al poema de Verdaguer i ocupada actualment per una curiosa congregació vinguda d'arreu de França; Sant Miquel de Cuixà, en canvi, conserva més l'aspecte de casalot del país i era del país la gent que altres anys ens havia cobrat els 6 euros per cap adult i ens havia explicat la visita. Impressiona per la fe senzilla i monumental del campanar, que l'agermana amb altres esglésies romàniques catalanes.
A continuació el camí travessa un riu ple de sabaters que caminen de puntetes per sobre la pell de l'aigua per no destorbar les evolucions lentes dels peixos que l'habiten.
I el camí torna a recargolar-se dintre el bosc, ara ja menys idíl·lic.
Finalment, l’últim tros abans de tancar el bucle ens fa passar per l’ermita de Sant Joan. Una església senzilla de gent senzilla adquirida i restaurada a fons per un indígena acabalat, que permet visitar-la per fora i que l'obre cada Sant Joan a les tradicions. Perquè un plafó indica que s’hi fan pelegrinatges la nit de Sant Joan, per beneir els ramallets d’herbes màgiques collides durant la nit més curta de l'any. La mateixa barreja de religió i paganisme que a casa nostra. Perquè, parlem el que parlem, les tradicions continuen agermanant-nos a banda i banda de la frontera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada