Dachstein [Àustria]
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí: Gosau - Dachstein Krippenstein Seilbahn || Desplaçament amb cotxe: 27 min, 20,4 km
- Matí: Dachstein Krippenstein Seilbahn - Teilstrecke I || Desplaçament amb aeri: 9 min
- Matí: Teilstrecke I - Rieseneishöhle || Desplaçament a peu: 15 min + 50 min de visita
- Migdia: Rieseneishöhle - Mammuthöhle || Desplaçament a peu: 30 min + 50 min de visita
- Tarda: Mammuthöhle - Teilstrecke I || Desplaçament a peu: 15 min
- Tarda: Teilstrecke I - Dachstein Kripptenstein Seilbahn || Desplaçament amb aeri: 9 min
- Cost: 47 € Dachstein krippenstein Seilbahn, Rieseneishöhle, Mammuthöhle (42,40 € joves, 25 € nens)
Dachstein Krippenstein Seilbahn – Rieseneishöhle [Giant Ice Cave] – Mammuthöhle [Mammut Cave] – Naturpark Schönbergalm |
El massís del Dachstein és una serralada de postal dels Prealps austríacs a tocar de Salzburg, que engloba una petita multitud de pics mitjans (el més alt, el Hoher Dachstein, fa 2.995 m), d'estanys i de pobles de pedra i pissarra (Hallstatt, per exemple). Enmig d'una relativa plana, el Dachstein destaca amb força i amb un encant indubtable. I, curiosament, tots els pics s'acumulen a la part exterior del massís com si fossin les torres d'una muralla; el centre, en canvi, té l'aspecte desolat d'una plana de pedra i de gel, cobert amb diverses glaceres —encara.
A l'estiu el Dachstein és un espai de senderisme i escalada, però també de visita a les entranyes de la terra, amb tres grans coves visitables. A l'hivern, en canvi, és un espai reservat als amants de tirar-se muntanya avall amb esquís o planxes de neu o de trescar muntanya amunt amb esquís de muntanya i raquetes de neu. Hi ha 30 km de domini esquiables fora pista i 11 km de descens (que aviat està dit); el que no hi ha a l'hivern, però, és la visita de les coves.
I, sigui estiu o sigui hivern, l'accés al Dachstein el proporciona l'aeri del Dachstein Krippenstein, amb tres estacions successives que van penetrant cada vegada més en l'interior del massís. Per arribar al punt de partida de l'aeri es poden seguir les indicacions de la carretera, però el més fàcil, francament, és buscar Dachstein krippenstein cable car al Google Maps.
Dachstein Krippenstein Seilbahn (aeri)
Arribem amb el navegador, doncs, a l'estació inferior del Dachstein Krippenstein Seilbahn (o aeri de Dachstein Krippenstein). En aquest punt toca decidir si es vol anar només fins a la primera estació (Teilstrecke I), que dona accés a les coves Rieseneishöhle i Mamuthöhle i a un parc de natura; a la segona estació (Teilstrecke II), que dona accés als miradors 5fingers i Welterbespirale, o fins a l'última estació (Teilstrecke III), per accedir a la Gjaidalm Station. Per cert, a la vora de cadascuna de les estacions de l'aeri hi ha un restaurant per als que vulguin entaular-se a les altures a recuperar forces i calories.
A la taquilla t'ofereixen una mena de bitllets combinats d'estiu: viatge panoràmic pel conjunt del massís sense visita de cap cova, viatge fins a la segona o la tercera estació amb aturada a la primera per visitar una sola cova o viatge només fins a la primera estació amb visita de dues coves. Com que som gent de costa i el sol ja el coneixem, optem pel món subterrani, que també ens permetrà amortitzar la roba d'abric que hem carregat: comprem el bitllet de dues coves amb viatge només fins a la Dachstein Krippenstein Seilbahn Teilstrecke I, també anomenada Dachsteinbahn Mittelstation Schönbergalm o, en català fàcil, primera estació de l'aeri.
Quan baixes de l'aeri a la primera estació, et trobes que el camí es bifurca de seguida: cap a una banda queda la Rieseneishöhle (Giant Ice Cave) i cap a l'altra la Mammuthöhle (Mammut Cave), totes dues a 15-20 minuts a peu de l'aeri.
Es tracta obligatòriament de visites guiades, amb horaris assignats ja a la taquilla. I, en la planificació que ens han fet, ens toca visitar el gel abans del mamut. Cap al gel, doncs.
Rieseneishöhle [Giant Ice Cave]
En totes dues coves el recorregut guiat és d'uns 800 metres de llargada i 50 minuts de durada, amb un desnivell aproximat de 80 metres per escales i passarel·les. I totes dues són coves d'origen càrstic, és a dir obertes per l'aigua en roques solubles. La diferència principal entre l'una i l'altra és que la Rieseneishöhle (cova gegant de gel) té presència del gel, en el nom i en unes quantes de les enormes cavitats que es visiten.
Tots els que entrarem en aquest torn ens anem agrupant a l'entrada, esperant que comenci la visita. I aprofitem l'espera per preparar la roba d'abric: polars, guants, bufs. A fora s'està francament bé amb màniga curta i calça curta, però la temperatura interior de la cova arriba a -2ºC, com t'avisen pertot els cartells. Només un grup de japonesos es mantenen notablement mal equipats i es miren —amb cert nerviosisme— les robes que tots els altres ens anem posant capa rere capa.
De tota manera, baixem sobre un terra encimentat i antirelliscades. I la temperatura també va baixant a poc a poc.
Els focus de colors inventen ombres i efectes sorprenents sobre la roca, una mica com els colors que arrenca la llum artificial de les profunditats marines on la claror del sol arriba somorta. Estem en un temple de la natura aixecat en la foscor.
Una llarga escala sota la roca. Canviant el fred per la calor, no pot ser gaire diferent d'això la davallada als inferns. Aquí hi fa molt de fred, és veritat, però... i si l'Infern fos d'una manera o d'una altra segons com siguem nosaltres? Mitja humanitat no suporta la calor i l'altra mitja no suporta el fred. Aneu a saber, doncs, si l'Infern és una caldera que bull o és una plana gelada per adequar-se per complet al que més ens aterreix... Sigui com sigui, l'escala de l'Infern deu ser d'aquesta mena.
I finalment arriba el gel. El famós gel que dona nom a la cova gegant de gel, la Rieseneishöhle.
Apareix de cop ajaçat al fons de la cova. Com un mar immòbil enmig de la tempesta: escuma blanca, onades com muntanyes, valls espaordidores, ben amagades les vides que ja ha engolit...
És gel que es forma a partir de l'aigua que es va filtrant per les escletxes de la roca. Un cop a dintre, l'aigua filtrada es gela per la fredor de l'ambient (ja hem dit que en aquesta zona hi ha una temperatura estable de -2ºC, que convida, certament, a congelar-se). Durant l'estiu i la tardor l'augment de la temperatura exterior fa que l'aigua que degota fongui la superfície del gel, però a l'hivern i la primavera la temperatura de fora és prou baixa perquè l'aigua que entra es geli de seguida. I resulta que al cap de l'any el balanç de gel que es fon i de gel que es forma de nou sempre és positiu.
És a dir que el gel va creixent i creixent i va ocupant a poc a poc, amb la paciència dels processos naturals, l'espai que ja devia haver estat seu en els anys freds que els neandertals campaven pelant-ne quatre pel sud d'Europa.
I, entre una cosa i l'altra, l'alegre comitiva continua fent el seu camí de passarel·la en passarel·la pel regne del silenci i del gel. Hem arribat al punt més baix de la visita i ja és hora d'anar pujant.
Sens dubte els que més celebren la mica d'exercici són els japonesos poc informats. Especialment la noia del vestit sense mànigues i el xal a les espatlles, que ja fa estona que posa cara de pensar que, vista una de les boques de la cova, vistes totes i a veure si toquem el dos.
Quiet i pacient, darrere la porta tancada, en silenci, el món del gel. Apa que no faria impressió venir-hi de nit a les fosques, amb una llanterna de pega, intentant no fotre't de lloros per les escales!
Auf Wiedersehen, Rieseneishöhle.
A fora, la vista és espectacular. El cel obert, l'abisme, el verd de la vida. Tanta muntanya d'aparença massissa i tan buida com està per dintre...
El cas és que amb el sol ens refem de pressa i ens comencen a sobrar les capes de roba. És que ja ho sabien, el grup de japonesos, que no valia la pena anar tan abrigats si després t'havies de desabrigar...
Mammuthöhle [Mammut Cave]
Ara toca desfer camí i tornar a la cruïlla per enfilar cap a la Mammuthöhle o cova del mamut. Una mitja horeta a peu en total. I, un cop allà, tornar a esperar que arribi l'hora de la visita (igualment d'uns 800 m de recorregut subterrani i 50 minuts de durada).
L'arrencada és molt similar a la que té la Reiseneishöhle: una llepada de claror del sol, camí marcat a terra amb alguna mena de pòrtland, escales amb baranes i una roca buidada com un pa ben llevat (un pa de molla tirant a dura). No deixa que estem entrant en les mateixes muntanyes que abans.
És exactament com avançar per l'interior de la còrpora d'una bestiassa adormida. Qui sap si un dintre de balena o de dinosaure, però, en tot cas, d'un organisme que respira tan lentament que el seu moviment ens resulta imperceptible.
Aquí la fondària espaordeix. Sota una volta immensa, el camí tria una de les cavitats, però en realitat hi ha múltiples rutes possibles només que es tinguin els mitjans, els permisos i els ànims imprescindibles per llançar-s'hi. Com si en cada revinguda l'aigua hagués provat, per pur caprici, una via diferent.
A la Mammuthöhle s'han explorat, per ara, 70 km (70!) de galeries; de fet, és una de les coves d'origen càrstic (o sigui, de roca soluble foradada per l'aigua) més grans de tot el món.
Per sort, la visita recorre encara no un quilòmetre... I, a més, perfectament equipat.
Després el camí s'estreny de mala manera, sense deixar de ser altíssim. Avancem per una escletxa vertical tallada en la pedra per deixar pas a algú que, evidentment, feia si fa no la nostra gruixa però era molt més alt que tots nosaltres.
Arribats en aquest punt, no està de més tenir en compte que no se sap de cap mamut que hagués posat mai els peus i la trompa en aquesta cova. Si a fora hi havia mamuts, sembla que no els va passar mai per la barretina d'instal·lar-se aquí. I ben fet que van fer, que a sobre llavors no hi devia haver ni el terra de pòrtland, ni les baranes, ni les escales.
En resum, no hi ha res que parli de mamuts aquí dintre. Si la cova es diu del mamut, per tant, no és perquè se n'hagi trobat mai cap resta, sinó exclusivament perquè als primers exploradors els va semblar un nom simpàtic per a una cova de dimensions colossals.
Humor d'espeleòleg, ja es veu, no necessàriament a l'abast dels que treuen el nas en una cova austríaca enmig del seu periple estiuenc per Baviera i Salzburg.
I, quan s'ha arribat al fons de tot, ja només queda anar pujant.
Fins a la llum i l'escalfor de fora, on qui sap si encara pasturen tranquil·lament els mamuts que habiten les muntanyes, amagats dels tafaners estiuencs i els baixapistes hivernals. I sense ni gota d'interès en la cova que porta el seu nom.
Que s'hi està tan bé, a l'estiu, per l'exterior de les muntanyes austríaques del massís del Dachstein!
Naturpark Schönbergalm
Ja a tocar de l'estació de l'aeri, ens aturem, amb més temps que a l'anada, al Naturpark Schönbergalm.
Per exemple, s'explica com es pot extreure energia del nostre moviment. O com és de gran la petjada ecològica de cada país, amb una curiosa comparació de sabates a escala segons com és de gran la petjada ecològica que provoca en el medi qui la calça.
També s'hi exposen algunes restes arqueològiques extretes del Dachstein. Mamuts no ho sabem, però sembla innegable que, en altres èpoques, dinosaures feixucs vivien i patrullaven pel Dachstein sense necessitat d'esperar que arribés l'aeri a l'estació.
És clar que un matemàtic com cal ens diria que viure-hi viure-hi no ho sabem del cert; l'única certesa que tenim és que almenys un dinosaure hi va morir. O potser ni tan sols hi va morir, sinó que es va limitar simplement a deixar-s'hi la dentadura.
I, finalment, hi ha una interessant estructura de fusta perquè criatures i no tan criatures explorin camins. Amb la seguretat que no es precipitaran per un avenc ni es trobaran el pas obstruït o un túnel que s'estreny fins a tornar-se infranquejable (com podria passar si ens endinséssim per una autèntica cova càrstica).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada