Mina de sal de Hallein (Salzburg) [Àustria]
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí-migdia: Salzburg - Hallein (mina de sal, poblat celta) || Desplaçament amb cotxe: 33 min, 33,5 km
- Tarda: Hallein - Baden-Baden || Desplaçament amb cotxe: 5 h 21 min, 483 km
- Cost: 30 € Salzwelten Salzburg [mina de sal] (15 € nens)
mina de sal – poblat celta |
Els últims dies d'un viatge tenen un aire innegable de melangia, ajudada també per l'acumulació de novetats absorbides en poc temps. És interessant, per tant, reservar-se alguna activitat estimulant que allargui encara l'eufòria i ens permeti arribar a casa amb ànims i apreciar-hi, també, el que hi tenim: per començar, l'habitatge intacte (esperem), algun dia més de vacances, les rutines més tranquil·les que ja ens coneixem.
Mina de sal de Hallein
Doncs bé, la mina de sal de Hallein és una opció excel·lent per mantenir la il·lusió a cotes elevades.
Hallein és una població d'una mica més de vint mil habitants situada quasi a tocar de Salzburg, coneguda bàsicament per la mina.
La mina de sal se situa a l'altiplà de Dürrnberg (que és un nom que fa pensar en Tolkien). En aquesta zona s'han trobat traces d'assentaments des del 4000 aC, ja lligades a l'extracció de la sal.
I és que durant mil·lennis la sal va ser un dels productes de més valor de l'activitat humana, per la possibilitat que oferia de preservar el menjar en èpoques sense nevera ni telèfon a mà per trucar a la pizzeria. Per això la sal s'ha anomenat l'or blanc i per això els prínceps arquebisbes de Salzburg van poder plasmar en pedra els seus deliris de grandesa i les ànsies d'eternitat.
De palada de sal en palada de sal, cap a l'any 800 aC Hallein es va integrar en l'anomenada cultura de Hallstatt, una cultura cèltica o protocèltica de la primera Edat del Ferro d'Europa. De fet, actualment hi ha unes quantes poblacions començades amb Hall- a la zona (Hallein i Hallstatt mateixos), cosa que fa pensar que hall- podria ser la paraula cèltica per referir-se a la sal.
La cosa els anava vent en popa, doncs, fins que la Hallein cèltica es va acabar abruptament l'any 15 aC. Exactament l'any que els romans van decidir portar-hi la civilització (la seva, s'entén), acompanyada d'una persuasiva estratègia militar. La cultura romana va esclafar la cultura cèltica, que havia dominat Europa. I, si hi van quedar indígenes celtes, aviat devia haver de recitar el rosa rosae de rigor —però el més probable és que la població fos ocupada per complet pels romans.
I tot i això la història va i ve. Les invasions dels pobles germànics de finals de l'imperi romà no van tenir pietat de la Hallein romana i la van devastar, en una mena de revenja històrica. Durant uns set-cents anys, Hallein i la seva mina van passar sense pena ni glòria pel món. Fins que els drets d'explotació de la sal passen a Salzburg al segle VIII aC i la mina recupera tota la seva esplendor. Per això la sal de Hallein, de Hallstatt i encara d'altres llocs va ser durant segles la base de la gran potència econòmica de Salzburg i dels seus ostentosos prínceps arquebisbes.
Si heu estat a la mina de sal de Cardona (visita molt recomanable, per cert), oblideu-vos-en. Cardona no és Salzburg i aquesta mina, amb galeries sovint protegides amb fusta, té ben poc a veure amb la de Cardona. Aquí no hi ha les concrecions de sal que hi ha a Cardona, ni tampoc tenen la mateixa feina a netejar cada any la sal que voldria barrar el pas als visitants. Diguem que Hallein s'assembla molt més al que entendríem habitualment per una mina.
A fora et fan posar la roba de miner. Camisa i pantalons que no són ben bé un prodigi d'elegància.
I, tot i que la roba és gruixuda, fareu bé de tenir present que l'interior de la mina està a una temperatura constant d'uns 10ºC al llarg de l'any...
Un cop a dintre, cal pujar a un trenet d'aquells de seure-hi cama aquí cama allà, aferrat a l'anella de subjecció amb una estranya sensació de velocitat dintre el túnel de bigues.
Hi havia hagut l'aigua dels oceans al lloc on ara s'aixequen els Alps. A poc a poc es va anar formant una barra de materials que va acabar delimitant un mar interior, i el mar es va convertir progressivament en una llacuna d'aigua salada, més petita i poc fonda. Al llarg del Paelozoic el clima càlid de l'època va portar a l'evaporació completa de l'aigua salada de la llacuna. I fa uns cent milions d'anys, quan es van formar els Alps, els dipòsits de sal que s'havien format es van elevar empesos per la mateixa força que aixecava els Alps.
Ja només faltava que algú, evidentment per una obertura natural, descobrís que l'interior de la terra era de roca de sal i que aquella sal podia tenir una utilitat enorme...
Aquest primer tram de mines mostra l'explotació moderna de la sal; la boca per on hem entrat ja no es fa servir, però l'enorme dipòsit de sal de la zona es continua explotant.
Hi ha plafons explicatius i objectes de tota mena fets amb pedres de sal. Per exemple, llums d'aquells que, segons els que hi creuen, augmenten l'energia, eviten al·lèrgies i milloren l'estat d'ànim, perquè se suposa que purifiquen l'aire, anul·len ones electromagnètiques i redueixen l'electricitat estàtica i bla bla bla. 
Potser sí, però no s'hauria de descartar que una baixada per un bon tobogan tingui si fa no fa els mateixos efectes positius. Per guanyar profunditat ràpidament, hi ha un tobogan de fusta d'una llargada considerable, amb un final pla allargassat per assegurar que no hi deixem les galtes del cul. Per aquí baixaven cada dia els miners a guanyar-se el jornal.
La sensació fugaç de veure el món per dintre és fascinant, especialment amb la tranquil·litat d'anar a peu pla, per espais assegurats i fins i tot amb roba especial per no tacar-te. Les galeries il·luminades que desperten la claror atenuada de la sal en els espais no coberts, la velocitat del tobogan...
També hi ha les reconstruccions d'escenes, que ajuden a dibuixar la vida dels miners que s'hi van anar succeint des dels temps prehistòrics.
Però segurament un dels moments més fascinants és quan la visita desemboca en una extensió d'aigua immòbil, molt ampla, que fa encara més baix el sostre blanc que tapa aquesta cavitat immensa. Pugem a la barcassa que ens espera i travessem, com un Gòl·lum aburgesat, aquesta aigua subterrània on costa de creure que hi pugui habitar cap forma de vida, amb la proporció de sal elevadíssima que deu tenir...
Aquesta sensació d'espai sagrat s'ha recreat en alguns espais. De fet, després d'haver vist l'explotació moderna de la sal i l'explotació medieval, hem arribat al món molt més desconegut dels celtes que extreien, amb eines ben rudimentàries i en condicions que més val no imaginar, el mateix or blanc.
En aquesta zona inferior de la mina, que mostra l'explotació més antiga, s'han anat trobant traces dels antics miners: trossos de teixits per abrigar-se, bosses de pell treballada, eines. Hi ha constància que al segle XVI s'hi van trobar dos cossos momificats perfectament conservats per les condicions de l'ambient (igual que en altres mines de sal d'arreu del món). Sens dubte, treballadors de milers d'anys enrere sepultats per l'ensulsiada d'alguna galeria, de qui ara no sabem res perquè van ser enterrats de seguida d'acord amb la mentalitat cristiana de l'època.
De fet la visita permet veure, a distància, alguna d'aquestes galeries que han acabat cedint sota el pes inimaginable de la roca que tenim a sobre.
Però s'ha de dir que en general les galeries tenen un aspecte sòlid que reconforta.
I, en tot cas, sempre hi ha la Sally, l'ànega negra i taronja que exerceix de mascota de la sal, per treure gravetat i transcendència al conjunt. Qui es preocuparia amb la Sally al càrrec de la seguretat de la mina?
A l'època no és gaire evident que els miners que es guanyaven el jornal ratant a pic i pala la humitat freda dels túnels es beneficiessin gaire dels ions negatius que emet la llum matisada de la sal, ni de la diversió del tobogan, ni de la poesia delirant de l'estany subterrani.
Molts segles després, és una visita que val la pena fer: instructiva, refrescant, sorprenent i divertida,
Poblat celta de Hallein (Kelten.Erlebnis.Berg)
Per completar la visita de la mina de sal, és interessant visitar allà mateix un poblat celta reconstruït tal com es creu que devia ser (inclòs en el preu de l'entrada a la mina, per cert). De fet, tenint en compte els mitjans de l'època, és imaginable que, efectivament, no haguessin d'anar o venir de gaire lluny els miners celtes quan començaven o acabaven la jornada. Casa i mina devien estar a tocar, igual que encara passava molts segles després en les colònies tèxtils que hi ha al llarg del Llobregat.
Cal dir que la cultura cèltica era bastant bel·licosa. Originària més o menys d'aquí, del centre d'Europa que dibuixen Suïssa i Àustria, es va escampar ràpidament cap a França (els gals eren celtes) i la península ibèrica, cap a Itàlia i els Balcans i també cap a Irlanda i el País de Gal·les.
Els aristòcrates eren els professionals de la guerra, amb una habilitat i una força que els van fer durant anys molt valorats com a mercenaris de grecs, romans i cartaginesos, abans que decidissin establir-se pel seu compte. És bo tenir present que eren uns mestres en el maneig de les espases, que la mitjana cèltica d'alçada era uns deu centímetres superior a l'alçada dels pobles mediterranis i que o eren rossos o es tenyien de ros per no desentonar. Entre l'espasa, l'aire exòtic i aquest mirar-te per sobre l'espatlla, la cosa ja impressionava de per si abans de començar a intercanviar patacades.
La casta sacerdotal, al seu torn, s'encarregava dels rituals que els havien de posar els déus a favor i evitar que el cel els caigués un dia per barret.
I la classe treballadora, com sempre, els mantenia a tots. Quan els aristòcrates van començar a ser insuficients per a tantes guerres, als pobres treballadors també els va tocar d'anar a batallar, més mal equipats i enquadrats en falanges que els permetessin fer servei sense tenir gaire idea de com es fa un molinet d'espasa. En les èpoques de pau, d'aquesta mina de sal de Hallein devia sortir una quantitat de calers gens negligible per ajudar a sostenir el sistema.
La gràcia, és clar, és entrar-hi. No totes les cabanes són iguals, perquè és imaginable que hi hagués especialitzacions diferents entre els celtes que hi habitaven. A part dels miners, bé hi devia haver els que teixien, els que portaven el bestiar, els que miraven per la salut dels altres.
Els interiors, per tant, també varien. Aquí tenim uns llits potser massa ben acabats, amb un bressol suspès al mig per donar-hi un cop de peu de tant en tant i provar d'apaivagar amb el moviment els ànims del petit o la petita celta de pulmons poderosos.
Ceràmica molt ben posada i estris de cuina. Sense arribar al nivell de la tecnologia dels romans, la civilització celta tenia uns coneixements considerables. I els mercenaris que s'enrolaven en les tropes dels grans imperis de l'època portaven a casa, quan tornaven, novetats que de seguida s'integraven també entre els celtes...
A fora hi ha uns plafons tematitzats sobre la mena de bèsties amb qui els celtes compartien la vida. Bestiar per als desplaçaments llargs, bestiar per protegir-se de les fredorades, bestiar per omplir la panxa. Els celtes, de fet, eren els senyors dels cavalls.
Ara els únics animals vius que hi ha són unes ovelles de tots els colors que van menjucant al seu aire, probablement sense haver-se adonat ni poc ni gens del temps que ha passat entre la civilització dels celtes i la civilització d'ara.
Després de la mina i del poblat celta, ja només queda tornar al cotxe, posar el navegador i agafar la direcció de Baden-Baden. Ara ja és innegable que el viatge de naivenir es va acabant.
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada