Carcassona [Occitània]
ITINERARI: CARCASSONA
Dia 2: Carcassona
- Matí, migdia, tarda i vespre: Carcassona [Occitània] || Passeig a peu
- Cost: 9,5 € per cap [castell comtal] (0 € per a menors, europeus de 18 a 25 anys i discapacitats)
Ciutat (porta Narbonesa, passatge de les llices, castell comtal, basílica de Sant Nazari) – carrer del Pont Vièlh – Pont Vièlh – La Bastida – resclosa i port de Carcassona |
Carcassona és la capital del departament francès de l'Aude, amb gairebé quaranta-set mil habitants (fa més de dues calelles, per tant). Geogràficament està situada en una zona entre el Massís Central i els contraforts pirinencs, i pel seu municipi hi passen el riu Aude (d'on agafa el nom el departament) i el canal du Midi (en trobareu informació en aquest apunt). Però a Carcassona la presència del canal du Midi és bastant més recent que en altres bandes...
Pel que fa a la història de Carcassona, és la mateixa de tot Occitània:
Població culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, entre finals del segle XII i principis del XIII hi va créixer amb força el catarisme, una versió dualista i bastant particular del cristianisme. Això va portar el papa Innocenci III a proclamar una croada destinada a extirpar d'arrel el catarisme, la primera croada de la història contra població cristiana. Amb la participació entusiasta dels francesos (per exemple, l'ambiciós i sanguinari Simó de Montfort), perquè Occitània eren ànimes per salvar però era també molt de territori i molta calerada.
Carcassona és assetjada el 1209 i, sent època de sequera, cau ràpidament. Entre Occitània i Catalunya hi havia de sempre estretíssims lligams culturals, comercials i polítics (occità i català configuren un grup propi dintre les llengües romàniques), de manera que els senyors occitans proposen al rei català Pere I El Catòlic fer un front comú contra la croada. El 1213 occitans i catalans perden la batalla de Muret. Pere I hi deixa la vida, Catalunya es queda a les tres pedretes i, malgrat alguns èxits bèl·lics occitans, la sort ja està tirada: Carcassona, com tot Occitània, acaba integrant-se a la Corona francesa.
A partir d'aquest moment, la ciutat es converteix en la frontera sud de França amb Catalunya-Aragó (dos segles després, en la frontera entre França i Espanya) i, per tant, en una plaça forta molt important. Fins que el 1659 el tractat del Pirineu desplaça la frontera francoespanyola cap al sud (un tros de Catalunya per aquí, un tros de Catalunya per allà) i Carcassona perd valor militar.
Al segle XIX l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, dintre la seva campanya de recuperació de construccions històriques, agafa aquestes ruïnes de torres aixecades en un turó a la riba dreta del riu Aude i les converteix en l'esplendorosa Ciutat que veiem avui.
Potser massa esplendorosa, diuen alguns.
La Ciutat (La Cité)
La Ciutat (nom occità, en francès La Cité) és la ciutat fortificada, amb diferència la part més coneguda de Carcassona. Es tracta d'una tirallonga de torratxes i merlets de planta medieval, restaurada a fons per Viollet-le-Duc al s. XIX i reconeguda com a patrimoni de la humanitat l'any 1997. A l'origen era una fortalesa romana, probablement sobre una construcció anterior dels celtes, a qui els romans van convèncer —amablement— que els cedissin el poder al segle II aC.
Visible de lluny perquè està dalt d'un turó, la seva silueta és inconfusible.
Pòrta Narbonesa (porte Narbonnaise)
A banda d'algunes obertures modestes, hi ha dues grans entrades per accedir a la Ciutat: la pòrta d'Aude (nom occità, en francès porte d'Aude, 'porta de l'Aude'), més petita, i la pòrta Narbonesa (occità, en francès porte Narbonnaise, 'porta narbonesa'), que és la porta principal.
Entrem per la pòrta Narbonesa, situada a l'est i encarada a Narbona. De fet, és la primera porta que et trobes pujant al turó des de la banda dels hotels i la ciutat actual de Carcassona. Si esteu familiaritzats amb les tendes de campanya, podríem dir que la pòrta Narbonesa fa una mena d'avancé de pedra (més tècnicament, una barbacana), que protegeix l'accés al pont llevadís.
A l'entrada de l'avancé hi destaquen el bust de la Dòna Carcàs (nom occità, en francès Dame Carcas) i, per les dates que hi anem, també hi ha el pare Noël. [Els originals, al museu del Castell Comtal i a Rovaniemi.]
Qui era la Dòna Carcàs? Segons la llegenda era una princesa sarraïna, que va assumir el govern de Carcassona quan el seu marit va morir en lluita contra l'exèrcit franc de Carlemany. Sota la seva autoritat, Carcassona va resistir durant cinc anys el setge dels francs. Però si els setges triomfaven no era tant per les accions dels atacants com per la impossibilitat creixent dels assetjats d'alimentar-se, i va arribar al punt que a dintre Carcassona ja no hi quedava res de menjar. Bé, res... La Dòna Carcàs va ordenar fer arreplega de totes les provisions i van trobar encara un sac de blat i un porquet d'algun habitant cristià de la ciutat.
A la vista del panorama, en comptes de saltar-se els preceptes musulmans i menjar-se el porquet amb unes llesques d'acompanyament, la Dòna Carcàs va fer endrapar tot el blat al garrí i, a continuació, el va fer llançar daltabaix de la muralla. És fàcil imaginar-se el porquet jurant-se, mentre anava caient, que no es fiaria mai més de qui t'alimenta sense demanar-te res a canvi, però l'experiència, ai, sempre ens arriba tard.
El cas és que aquell garrí amb un notable sobrepès va fer pensar a Carlemany (el creador d'Europa) que no valia la pena allargar més el setge si al cap de cinc anys a dintre encara lligaven els gossos amb llonganisses. I, mentre l'exèrcit franc es retirava i les campanes de la ciutat ho celebraven, un dels soldats francs es va girar i va exclamar "Carcàs sonne" ('Carcàs sona').
Però els etimologistes no estan per llegendes i diuen que al s. I aC, molt abans de Carlemany, ja es troba escrit el nom Carcasso. Que podria ser una barreja de dues paraules: kar- ('pedra', en un antic idioma celta) i -cas (gàl·lic, qui sap si 'roure' o 'guerrer'...). Però que ho expliquin al pobre porquet, això.
Travessem el pont llevadís, que ja es veu que avui en dia costaria una mica d'aixecar per protegir-se d'un atac. Per cert, sembla que abans de Viollet-le-Duc ningú havia vist cap traça d'un pont llevadís a la Ciutat...
Liças (passage des Lices)
Un cop passat el primer cinturó de muralles a través de la pòrta Narbonesa, ens trobem davant d'un segon recinte encara molt més imponent. Els assaltants que haguessin aconseguit franquejar el primer cinturó es trobaven ara al mig d'un passadís entre muralla i muralla, sense cap mena de protecció, a mercè dels tiradors que disparaven protegits pels merlets. Aquest espai lliure són les Liças (nom occità, en francès passage des Lices, 'llices').En temps de guerra, doncs, les liças eren un element defensiu. En temps de pau, servien d'espai de trobada i també de camp d'entrenament dels cavallers; de llices, vaja.
I quan la ciutadella va ser abandonada definitivament pels militars, al s. XIX, i va començar a enrunar-se, s'hi van instal·lar teixidors pobres que trobaven aquí espai i pedra per construir cases i tallers adossats a la muralla interior —l'espai i la pedra que no podien adquirir a la vila de baix, la ciutat nova. Tot plegat, massa misèria i massa poc realisme històric per a Violet-le-Duc, que va fer enderrocar totes les cases i expulsar-ne els teixidors.
El passatge de les liças fa la volta al recinte de Carcassona. I recorre'n almenys una part és un passeig molt recomanable, per la força tranquil·la de la pedra i també perquè és un espai relativament poc transitat, amb una estranya sensació d'infinitud.
Si hem deixat la pòrta Narbonesa per recórrer les liças, trobarem unes quantes obertures al llarg del trajecte que ens permetran franquejar el segon recinte de les muralles i accedir a la Ciutat.
A dintre de la Ciutat, al capdamunt del turó, s'hi aixeca el castèl comtal (occità, en francès, château comtale). Estrictament, enganxat al costat oest de les muralles, però de fet qualsevol carrer que pugi ens hi portarà...
Castèl Comtal (Château Comtale)
El Castèl Comtal (nom occità, en francès Château Comtale) era alhora la residència dels senyors de Carcassona i l'últim refugi dintre les muralles. Construït el 1130 pels Trencavell, va ser bastant modificat posteriorment, sobretot a partir del moment que va passar a mans franceses.
Està envoltat per un fossat i s'hi accedeix per un pont llevadís. Quan els invasors havien aconseguit superar la primera muralla, el pas de les liças, la segona muralla i la batalla pels carrers estrets de la ciutat, encara els faltava això.
Avui, en canvi, pots entrar-hi a peu pla, sense perill de rebre una fletxa de ballesta entre cap i coll ni un roc per barret. Si és que has comprat l'entrada a la taquilla de l'entrada o en línia (opció interessant si hi aneu en temporada alta.)
D'aquesta manera accedim al pati interior, al voltant del qual s'articula el castell.
Sens dubte, alguns dels trams més espectaculars són els matacans de fusta adossats a les muralles, evidentment refets per Viollet-le-Duc, que permetien disparar contra els atacants des d'una posició elevada i amb una certa (relativa) protecció.
Els travessers de fusta situats a terra, que van cruixint quan hi passes, sembla que són una concessió d'en Viollet al confort dels visitants: és probable que a l'època no hi hagués terra i els defensors anessin passant de biga en biga, per poder disparar també cap avall.
La progressió de la visita va oferint vistes sobre el pati del castell des d'angles diferents.
Lògicament, a la part exterior les obertures proporcionen vistes sobre la Ciutat fortificada de fora el castell comtal i també més enllà, cap a la vila baixa de l'altra riba de l'Aude.
En els passos pels camins de ronda, s'aprecien les dimensions dels merlets, bastant més grans del que podria semblar quan es veuen de lluny. En un dibuix infantil són una sanefa, però a la realitat els merlets podien protegir completament un home armat que disparava per la tronera (el forat entre merlet i merlet) i cuitava a amagar-se altra vegada quan els de baix s'hi tornaven.
A la presó no hi havia ni aquestes vistes ni la pau que s'hi respira ara. El vescomte Ramon Roger Trencavell, senyor de Carcassona, va liderar la resistència del 1209 contra la croada francopapal i, quan Carcassona va aixecar bandera blanca, a ell el van tancar a la presó del seu mateix castell. Aquest castèl comtal. Hi va durar de Nadal a Sant Esteve, oficialment per culpa de la disenteria (encara que, en poder de Simó de Montfort com estava, hi ha altres explicacions possibles). I així muralles, terres i castell van passar dels Trencavell a Simó de Montfort.
Mort Ramon Roger Trencavell, la història continua. El 1224, Ramon Trencavell, fill del vescomte dissortat, participa en la reconquesta occitana que aconsegueix expulsar els francesos. El fill recupera Carcassona, però l'alegria li dura poc: tot just fins al 1226, quan el rei Lluís VIII torna a plantar-hi la bandera francesa i l'hereu Trencavell s'ha de refugiar a la Corona Catalanoaragonesa. Torna a la càrrega el 1240, ara quasi sol, i quan Carcassona està a punt de caure a les seves mans arriba l'exèrcit reial francès au secours i els occitans han de fugir cames ajudeu-me, altre cop cap a terres catalanes. Després d'això, ja no tindran cap més opció.
Aquí podem veure un colom que hi reflexiona, senyors com són els ocells de les pedres i dels arcs més inaccessibles de la Ciutat, mentre els humans (molt per sota seu) canvien vestimenta i costums, fan progressos tecnològics inimaginables, resolen enigmes de la ciència. I continuen, no se sap ben bé per què, anant a casa dels altres a fer-los la guerra.
Amb aquest esperit arribem al museu del castell.
Museu del castell
El museu, instal·lat en un dels espais del castell comtal i inclòs a l'entrada, consta de dues sales que recullen peces antigues, sobretot de pedra, trobades per Carcassona i voltants.
Hi destaquen l'original de la Dòna Carcàs (que utilitza una clau de volta com a rostre i, en conjunt, no es pot dir que s'assembli gaire a la Dòna Carcàs de la pòrta Narbonesa)...
...uns finestrals d'un edifici de la vila baixa com a mostra del poder econòmic que va arribar a tenir la vila baixa...
...pintures cavalleresques i pedra religiosa...
...i encara uns banys que certifiquen que a baix, efectivament, en carrers més amples i construccions més noves, n'hi havia uns quants que vivien la mar de bé.
Travessades les dues sales del museu, continua la visita del castell comtal.
Després d'estudiar el que tenia a mà Viollet-le-Duc va decidir tornar al castell medieval, i de fet més a l'època de la conquesta dels francesos que no pas a l'època occitana just anterior. Amb aquest objectiu va eliminar construccions d'uns quants segles més tard i va unificar l'estil al seu gust. Malgrat tot, encara hi ha vestigis romanogàl·lics, visigots, romànics occitans i romànics francesos, a més de coses gòtiques. És a dir, que ens anem topant torres de tota mena:
torres cilíndriques amb unes teulades còniques de pissarra que fan pensar en el Loira...
...torres també cilíndriques i de teulada cònica però ara feta de teules, que semblen més respectuoses amb la tradició occitana...
...torres cilíndriques per la cara externa, per facilitar la defensa, i quadrades per la cara interna...
...i finalment torres quadrades i sense coronament, tal com devien ser les torres més antigues.
Entre torre i torre, les vistes són realment impressionants.
I encara hi ha vistes també sobre el teatre Jean-Deschamps, creat el 1908 en l'espai de l'antic claustre de la basílica de Sant Nazari. S'hi celebra, cada any, un festival d'estiu.
I així, de torre en torre i de muralla en muralla, arribem al final de la visita del castell comtal, passem el torniquet i, hops!, ja tornem a ser a la Ciutat. Just al costat de la basílica de Sant Nazari.
Basilica de Sant Nazari (basilique Saint-Nazaire)
La basilica de Sant Nazari (nom occità, en francès basilique Saint-Nazaire) és l'antiga catedral de Carcassona. Va ser catedral fins al 1801, quan la van substituir per una església de la vila baixa, allà on ja vivia llavors la població.
L'edifici actual és una barreja d'estils: el romànic inicial de la gran reforma que hi van fer els Trencavell quan eren els senyors de la ciutat, refent l'església anterior, i el gòtic de gust francès de quan Carcassona va passar a integrar la Corona francesa.
De la basílica destaquen sobretot els vitralls gòtics de l'interior, que en fan una bonica església lluminosa. Es diu que són els millors vitralls del sud de França.
Fora de la basílica, als peus del castell comtal, la Ciutat continua sent un catàleg de racons, botigues de productes tradicionals, carrers estrets i places amb un punt irresistible de malenconia.
La pluja fina i intermitent, que no ens vol deixar, va entelant la pedra de poesia.
Sortim de la Ciutat en direcció al carrer del Pont Vièlh.
Carrer del Pont Vièlh (rue du Pont-Vieux)
El carrer del Pont Vièlh (occità, en francès rue du Pont-Vieux, 'carrer del Pont Vell') uneix la Ciutat, convertida ara en la vila alta, i la bastida de Sant Loís, que és la vila baixa. Fa de via de comunicació entre els 250 m d'altitud de la fortalesa, en un turó a la riba dreta de l'Aude, i els 100 m de la vila baixa, a la riba esquerra de l'Aude. Supera, per tant, 150 m de desnivell en un recorregut serpentejant i no gaire ample de cases baixetes —una mica com el carrer d'algunes poblacions que uneix la part alta on es viu i el port.
Si et gires de tant en tant, a mesura que vas baixant, o fas el carrer de pujada, et trobes la fortalesa de la Ciutat aixecada amb força sobre les espatlles dels edificis, com una presència vigilant. A l'època que hi havia establert l'exèrcit francès aquesta visió no devia despertar gaires ganes de fer broma per la vila baixa, però ara que pel turó hi circulen només turistes, venedors de records i restauradors la cosa té gràcia.
Baixant baixant arribem a l'altura de la vila baixa, però encara cal canviar de riba per entrar-hi. I per travessar de riu tenim ponts relativament nous, accessibles amb cotxe, i el pònt Vièlh, només apte per als que anem a peu.
Pont Vièlh
El pont Vièlh (en francès, pont Vieux, 'pont vell'), que és el pont més pròxim a la ciutat, és una obra destacable de 225 m de longitud i dotze arcs. Es calcula que devia quedar enllestit cap al 1320, tot i que des de llavors ha viscut múltiples reconstruccions i transformacions.
No està de més remarcar, d'altra banda, que quan es va construir el pont vell de fet era el segon pont, ja que substituïa el primer pont que ja hi havia hagut però que la croada contra els albigesos va ensorrar. Aquest segon pont es va construir amb el permís del rei Felip V de França, que no hi va posar ni un cèntim però va permetre als carcassonesos de cobrar tributs per finançar-lo. Astúcies reials.
El pont salva el desnivell del riu Aude i de la riba baixa. I vist de prop la seva estructura fa patxoca.
Per dalt, en canvi, la pedra queda colgada sota una capa d'asfalt, més aviat innecessària tenint en compte que avui és d'ús exclusiu de vianants.
L'únic inconvenient que té anar pel pont Vièlh és, precisament, que no tenim vistes sobre el pont Vièlh. Les vistes són sobre els altres dos ponts que travessen l'Aude. Si volem fer fotos de conjunt del pont vell, doncs, haurem de fer-les des d'un altre pont...
Bastida de Sant Loís (bastide de Saint Louis)
Com ja hem explicat, hi va haver dues revoltes occitanes després de la caiguda de Carcassona, totes dues protagonitzades per Ramon Trencavell, fill del vescomte mort a la presó: la primera, el 1224, va tenir un èxit fugaç de dos anys; la segona, el 1240, no va arribar a reconquerir la ciutat perquè el rei francès va enviar l'exèrcit a donar suport als assetjats. Doncs bé, un cop sufocada aquesta segona revolta, el rei francès, com a escarment definitiu, fa enderrocar els dos barris arredossats a la muralla (havien donat suport a l'atac de Trencavell) i expulsa de la Ciutat tots els vilatans que hi vivien.
És en aquest punt que els carcassonencs sense casa s'estableixen a la riba esquerra de l'Aude i neix la bastida de Sant Loís (nom occità, en francès, bastide de Saint Louis, 'bastida de Sant Lluís'). Que creix ràpidament i agafa impuls gràcies sobretot a la indústria tèxtil. Algunes de les peces del museu del castell comtal ens parlen del nivell de vida de les famílies poderoses de la bastida...
Com a bona bastida o vila nova fortificada de l'època medieval, la bastida de Sant Loís té planta hexagonal, antigament envoltada de muralles, i els carrers dibuixen una quadrícula d'illes de cases. Està bé fer-hi una volta, tenint present que és un lloc agradable però no espectacular. Com és? Doncs és una ciutat francesa que conserva edificis antics amb porticons, amples carrers comercials i places perfectament quadrades.
En una d'aquestes places hi ha instal·lada una fira de Nadal, ara al migdia únicament amb algunes paradetes de menjar obertes.
L'aspecte de les cases i el mobiliari urbà fa pensar en París...
I, després d'haver patrullat tot el matí i el migdia per Carcassona, el castell i el carrer del Pont Vièlh, s'agraeix poder menjar un entrepà de formatge regalimant, sigui entaulant-se o a peu dret.
De tota manera, més que el mercat de Nadal, sembla que el que aprecien els bastidencs d'avui és sobretot la patinoire, una de tantes pistes de gel que van arrencar a les pel·lícules americanes situades a Nova York i que han acabat envaint una mica l'Europa completa. Aquí, amb mascota incorporada.
Aparadors agradables, amb aquest gust tan francès per les piles de colors variats...
...i detalls de Nadal, d'acord amb l'època. La bastida és sobretot un espai comercial per badar.
Resclosa i port de Carcassona (écluse de Carcassonne)
A continuació de la bastida de Sant Loís ens podem arribar fins a la resclosa i el petit port de Carcassona, pertanyents al canal du Midi. (Trobareu informació sobre el canal du Midi i una proposta de passejada en aquest apunt.)
Podríem dir que una resclosa (écluse en francès) és un ascensor d'embarcacions. Es tracta d'una construcció situada entre dos trams d'aigua d'altitud diferent, que es pot tancar mecànicament amb unes grans comportes. La idea és que l'embarcació que ha de salvar el desnivell se situï a l'interior de la resclosa, que s'omple o es buida d'aigua fins que la barca queda al nivell del tram següent.
La mica d'aigua d'aquest pont, encomanada de la poesia de la Ciutat, anuncia la massa d'aigua de darrere: si ens aboquem a la barana veurem una roda de fira (els francesos sempre troben que això fa Nadal) i també una resclosa el·líptica en primer terme i, a continuació, l'eixamplament d'aigua que constitueix el port de Carcassona. (En el moment de la foto, resclosa i port fora de servei, perquè el canal du Midi està obert a la navegació de març a novembre.)
Les rescloses el·líptiques són característiques d'aquest canal: el responsable del projecte, Pierre-Paul Riquet, no era enginyer de formació sinó recaptador d'impostos, i va anar resolent amb una sorprenent capacitat tots els problemes tècnics que van anar sorgint; per exemple, la forma més eficient per fer una resclosa útil i resistent.
Ara bé, la resclosa i el port existeixen des del 1810, mentre que el canal du Midi es va inaugurar el 1683. El decalatge s'explica perquè d'entrada Carcassona es va oposar a sufragar el cost de fer passar el canal per la ciutat. Obligats a transportar les mercaderies amb carro fins al port més pròxim, els carcassonesos es van adonar de seguida del seu enorme error i ja el 1680 van demanar una solució. Per desgràcia, moure un canal de lloc quan ja està fet no és senzill i requereix una gran inversió, de manera que no van tenir resclosa i port fins al 1810. Quan faltaven poques dècades perquè el ferrocarril ensorrés el negoci del canal...
Aquí acabem la passejada de Naivenir i desfem camí xino-xano: la bastida, el pont Vièlh, el carrer del pont Vièlh i, au, altre cop la Ciutat. És un trajecte llarg però ple de punts d'interès i, per tant, molt recomanable.
Per Nadal els dies són curts i arribem a la Ciutat amb el vespre. A temps d'admirar, un cop més, les botigues d'exquisideses occitanes, presentades amb tant de gust...
...i amb temps, també, de prendre les últimes fotos nocturnes de la Ciutat.
Aquí un primer terme del pou gran (en francès, grand puits), obra del segle XIV, que a l'origen permetia extreure alhora tres galledes d'aigua d'una profunditat de més de 39 m:
Queda per al final el comiat del passatge de les liças, quan la llum del vespre i els focus tornen del color de la mel la pedra. Les muralles semblen fetes de maons de somni.
I encara la porta Narbonesa, amb la seva barbacana per protegir-la.
La restauració d'Eugène Viollet-le-Duc deu tenir, certament, punts criticables, a banda de la tria mateixa de quin havia de ser el moment històric que servís de punt de partida. És indiscutible que avui no es permetria en cap cas un grau d'intervenció tan alt com el que va tenir Viollet-le-Duc sobre aquestes runes.
I, tanmateix, la passió i també el rigor amb què ell i els seus dos successors van refer la Ciutat medieval de Carcassona entre el 1853 i el 1913 li van donar una última vida suplementària, després de l'abandó com a recinte militar a principis del segle XIX.
Ciutat en disputa entre celtes, romans, visigots, àrabs, occitans i francesos, amb cultures, religions i llengües ben diverses i símbol d'una història que hauria pogut ser i mai no va culminar, Carcassona no es mereixia sobreviure únicament com una saca de runa. Merci, doncs, Monsieur Viollet-le-Duc.
ITINERARI: CARCASSONA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada