Voltants de Carcassona [Occitània]
ITINERARI: CARCASSONA
Dia 3: Port de Trebes, Millepetit, llac de la Cavayère, la Grassa
- Matí: Carcassona - Trebes || Desplaçament amb cotxe: 13 min, 7,9 km
- Migdia: Trebes - Millepetit || Desplaçament a peu: 1h 40 min, 8 km (anada i tornada)
- Tarda: Trebes - llac de la Cavayère || Desplaçament amb cotxe: 12 min, 9,3 km + Volta del llac a peu
- Tarda-vespre: llac de la Cavayère - La Grassa || Desplaçament amb cotxe: 39 min, 34 km
- Nit: La Grassa - Calella || Desplaçament amb cotxe: 2 h 29 min, 235 km
Trebes (port de Trebes, resclosa de Trebes i Millepetit pel canal du Midi) – llac de la Cavayère – La Grassa |
A banda de la ciutat de Carcassona mateix, a la regió de Carcassona hi ha altres llocs interessants que val la pena conèixer, tots relacionats d'una manera o altra amb l'aigua.
D'entrada, quan s'ha arribat fins a Carcassona no es pot deixar escapar l'oportunitat de visitar el canal du Midi, el gran canal del segle XVII que connecta Tolosa amb el Mediterrani.
I un dels millors punts per apreciar la magnitud, la pau i la bellesa del canal du Midi és Trebes.
Trebes (Trèbes)
Trebes (nom occità, en francès Trèbes) és un municipi rural d'una mica més de cinc mil habitants, molt tranquil, que queda a tocar de Carcassona —encara no a 8 km per carretera. Un dels múltiples cursos d'aigua que passen pel seu terme és el canal du Midi, que dona lloc a un bonic port fluvial (el port de Trebes) i permet fer una caminada senzilla i plaent seguint el curs de l'aigua. Amb tants quilòmetres per fer com ens vingui de gust o com ens aguantin les cames.
Port de Trebes
El port de Trebes és un eixamplament del canal du Midi, que acull embarcacions amarrades i alguns restaurants d'aspecte senzill atracats al moll. Ara mateix, tot tancat.
Aquí l'animació deu arribar de març a novembre, que és el període de l'any durant el qual el canal du Midi està obert a la navegació. La resta de l'any, com ara, s'aprofita per fer-hi tasques de neteja i manteniment i fer petar la xerrada amb vistes a port.
En el port mateix, a la banda dreta si ens situem de cara al curs d'aigua, arrenca el camí de la nostra passejada. No té pèrdua: es tracta tot just d'anar tirant moll avall, a continuació de les cases.
Resclosa de Trebes
A banda dels cignes, el primer element destacable que ens trobem, més o menys a mig quilòmetre, és la triple resclosa de Trebes, que és un dels conjunts de rescloses més interessants del canal, situades davant de l'antic molí.
El funcionament de les rescloses és alhora senzill i enginyós: Un cop l'embarcació és a dintre, es tanquen les comportes metàl·liques que les delimiten (tancament automatitzat, abans devia ser bastant més feixuc) i el recinte s'omple o es buida d'aigua fins a deixar l'embarcació al mateix nivell que té l'aigua en el tram següent del canal.
Però si volguéssim esperar a veure actuar la triple resclosa hauríem d'esperar-nos fins al març, de manera que optem per continuar el passeig a tocar de l'aigua.
El canal du Midi s'estén entre els 132 m d'altitud de l'inici, quan connecta amb el riu Garona, i els 0 m finals, quan desemboca al Mediterrani; en contra del que es podria pensar, l'altitud màxima (189 m) no és a l'inici sinó a mig recorregut, i això va representar un problema tècnic gens menor per a l'execució del canal. Ara bé, tenint en compte que la longitud del canal és de 278 km, el pendent evidentment és molt i molt suau i el trajecte a peu, per tant, no té cap mena de dificultat.
Però la magnitud del canal no es deu només a la longitud: Inaugurat el 1683 i encara en funcionament, té una fondària mitjana de 2 m i una amplada de 20 m a la superfície i de 10 m a la base. El més espectacular, sens dubte, són les 91 rescloses que permeten a les embarcacions de superar els desnivells, a favor del corrent o a contracorrent.
Més dades? Hi van treballar dotze mil obrers, que van obrir aquesta rasa de quasi tres-cents quilòmetres a pic i pala. Més ben pagats que en els camps on treballaven.
L'objectiu d'aquest monument de l'enginyeria era permetre el pas de les embarcacions entre l'Atlàntic i el Mediterrani sense haver de fer la volta per la península ibèrica i, doncs, estalviant-se temps, maldecaps i les abusives taxes hispàniques en el pas per l'estret de Gibraltar. Des de l'inici, a finals del segle XVII, al llarg d'aquest curs d'aigua s'hi van transportar mercaderies, correu i passatgers.
El camí que fem, situat a la dreta del canal tal com es pot veure a la foto, permet anar tenint vistes esplèndides sobre el curs d'aigua. Però, en contra del que podríem pensar, quan es va obrir no estava pensat perquè, tres segles i mig després, nosaltres poguéssim gaudir de la bellesa plàcida del paisatge (a peu o en bicicleta, que és una altra opció). En realitat aquest itinerari és un camí de sirga.
O sigui que, com sap tothom que ha llegit la gran novel·la de Jesús Moncada (imperdonable no haver-ho fet), per aquí avançaven els cavalls que arrossegaven les embarcacions des de la riba per mitjà d'una corda. A l'Ebre el camí de sirga s'utilitzava només per tornar contracorrent o en trams molt concrets, però aquí hi ha tan poc pendent que als cavalls els tocava pencar d'anada i de tornada perquè la navegació tingués un ritme acceptable. I funcionava, perquè es veu que com a cavall resulta molt més eficient estirar una embarcació per l'aigua que esfetgegar-se per terra arrossegant carruatges. Econòmicament era una bona solució, vaja.
De tant en tant, molt de tant en tant, un pont que travessa el riu o una casa a l'altra riba aporten un toc de color diferent a la passejada de canal, camí, arbres de ribera, prats a banda i banda i muntanyes al fons.
Penseu que, en els moments de màxim rendiment del canal du Midi (cap a mitjan segle XIX), s'havien arribat a fer viatges nocturns pel canal. I que, per augmentar al màxim la velocitat de transport, es canviaven els cavalls cada 10 km de camí de sirga i, a les rescloses, els passatgers deixaven la barca on anaven i pujaven a la barca que ja els esperava a la sortida de la resclosa. Amb tots aquests truquets, es calcula que la velocitat mitjana del viatge devia ser d'uns 11 km/h. Que no donaven per despentinar-se però sí per fer més àgil l'economia de la regió.
Avui fa una setmana llarga que ja estem a l'hivern, però els arbres mantenen encara la paleta de colors de la tardor.
Millepetit
Al cap d'uns tres quarts de caminar arribem a Millepetit, un conjunt de cases minúscul situat a l'altra banda del canal. Però que sigui minúscul no vol dir que no hi hagi casalots que facin pensar en el Molins de Dalt del capità Haddock...
Hi accedim per un pont de pedra. Que en realitat és una mica la porta de darrere, ja que a l'altra riba hi ha un accés per cotxes que deu ser el que els veïns fan servir habitualment, sense necessitat de seguir el camí de sirga i travessar el canal pel pont.
Per carrers de terra enfangats (el plugim que no ens deixa), arribem als dos o tres casalots amb vistes al canal i una torratxa que de lluny sembla una església. I també ens trobem un carreró de cases molt més modestes.
I aquí s'acaba Millepetit. Si teniu temps i ganes de caminar una mica més, podeu reprendre el camí de sirga i arribar-vos a Millegrand, que queda a 1,7 km i a 21 minuts d'aquest punt. Si ja en teniu prou o no us arriba el temps, ja podeu fer mitja volta i desfer camí cap al port de Trebes. Amb els mateixos paisatges, ara canal amunt...
En realitat, el canal du Midi no va arribar ser mai la via internacional de comerç entre l'Atlàntic i el Mediterrani que havien somiat els seus promotors. Això sí, durant segles va ser un molt digne dinamitzador del comerç local: el vi i el blat del Llenguadoc navegaven aigües avall; el sabó, l'arròs i el peix sec s'enfilaven aigües amunt. Penseu que a Carcassona s'estiraven els cabells per no haver volgut pagar una desviació que el portés a les seves portes... (Vegeu l'apartat de la resclosa i el port de Carcassona en aquest apunt.)
En aquest aspecte el canal va funcionar prou bé. Fins que va arribar el ferrocarril i més endavant el transport per carretera. La velocitat d'11 km/h, la capacitat de les barcasses i el manteniment que calia anar-hi fent no podien competir-hi.
Per això avui el canal du Midi bàsicament és un canal turístic (del març al novembre) i també un canal de reg de terreny agrícola. Durant la temporada d'obertura, té molt d'èxit el lloguer de barques de passeig, que permet recorre'n el tram que es vulgui. I, qui més qui menys, tothom tafaneja el funcionament de les rescloses quan hi arriba una embarcació.
De tornada al port i abans de tornar a agafar el cotxe, es pot fer un volt apressat pel nucli de Trebes, per fer-nos una idea de com és.
Que és així. Cases velles de façanes una mica escrostonades i porticons descolorits, places humils, carrers tranquils. L'església, com en tants pobles, fa de nucli on s'arreceren les cases.
Plantes modestes penjades als ampits, cables grapats a la façana, finestres tancades o tot just mig obertes, emmandrides sota el sol de migdia. I algun restaurant que ara a l'hivern, amb el canal fora de circulació, deu servir bàsicament per fer-hi les trobades familiars dels diumenges. Ben poca gent i, excepte nosaltres, ningú amb pinta de no fer tres generacions que viu a Trebes. La realitat pacífica d'un poble que té el canal du Midi allà però que es guanya la vida anant cada dia al tros.
Llac de la Cavayère
El canal du Midi i el llac de la Cavayère estan separats només per uns pocs quilòmetres, però també per més de tres segles d'història. Tots dos són a la regió de Carcassona, només que el canal hi és des de finals del segle XVII i el llac tot just des del 1989.
Per trobar l'origen del llac ens hem de remuntar als grans incendis forestals del 1985, que van devastar una enorme extensió del bosc de la Cavayère. La recuperació natural es preveia molt lenta en una zona que, justament, necessitava un revulsiu econòmic immediat. En aquest context, l'alcalde de Carcassona del moment té una idea esbojarrada: fer construir una paret de presa i esperar que l'aigua dels tres rierols de la zona (el Montirat, el Bazalac i el Mitgé) faci la resta. El 1988 inaugurem el llac, va prometre.
Però la natura és capritxosa i la sequera va fer que la inauguració s'hagués d'endarrerir fins a l'any següent, el 1989, en plena campanya electoral. Just quan el missatge de l'oposició que l'alcalde havia perdut la xaveta començava a fer forat, l'aigua finalment va afluir, es va acabar de formar el llac i l'alcalde visionari va mantenir el càrrec.
Convertir una vall socarrimada en un llac sembla una solució ecològicament bastant radical i fins discutible, no direm que no. Ara, també és veritat que, quan hi ets, si algú et digués que el llac ha estat aquí de tota la vida, d'abans i tot que el canal du Midi, doncs també t'ho creuries. És la força que acaben agafant tots els projectes, fins els més delirants, quan es tornen realitat. A veure si ens ho apuntem, els catalans.
I la cosa està prou ben treballada:
D'entrada, l'accés al llac és molt senzill, ja que s'hi pot arribar amb cotxe o amb bus des de Carcassona. A més, a tocar de l'aigua hi ha un pàrquing gratuït de grans dimensions, que permet deixar-hi el cotxe sense problemes.
Per acabar de fer el pes, a la riba de la Cavayère s'hi han habilitat dues platges de sorra fina i una de còdols, a més d'una àrea d'esports nàutics on es poden llogar embarcacions. Pensant, és clar, en la temporada d'estiu.
Tot plegat (la bellesa del lloc, la proximitat a Carcassona, les platges artificials i la pràctica dels esports nàutics) han convertit el llac de la Cavayère en un èxit sense reserves. És la platja de Carcassona —i aquest és el seu nom extraoficial: Carca plage o Carcassone plage.
La Grassa (Lagrasse)
Per acabar la mica de descoberta dels voltants de Carcassona ens podem arribar a l'abadia i el poble de la Grassa (nom occità, en francès Lagrasse).
L'abadia de Santa Maria de la Grassa va ser un poderós monestir benedictí entre el s. VIII i el XVIII. Exactament fins que la revolució francesa, per tallar de soca-rel la influència de l'Església, va expulsar els monjos i es va quedar l'edifici. Per fer més gran el negoci, els revolucionaris van partir la possessió en dos lots, adquirits per propietaris diferents. Des de llavors l'abadia està dividida en dues parts, i totes dues es poden visitar (per separat):
- la part gran, sobretot d'edificis del segle XVIII, que ha tornat fa poc a mans d'una entregada congregació de monjos;
- la part petita, que inclou totes les restes medievals, és propietat del Departament de l'Aude, que s'encarrega de restaurar-la.
Per desgràcia, a Naivenir tenim un petit problema logístic: la part petita està tancada durant les vacances de Nadal. O sigui que reorientem el nostre interès cap al poble de la Grassa, amb carrers i racons interessants on habiten poc més de cinc-centes persones.
Els pobles tenen aquest avantatge, que no te'ls trobes tancats encara que sigui temporada baixa.
La Grassa està aixecada a la riba de l'Orbiu (nom occità, en francès Orbieu), un afluent de l'Aude que recorre 84 km de terra occitana.
Les entrades a l'església (monumental per a un poble així) queden estranyament amagades entre les cases.
Els carrers fan giragonses entre la pedra i els testos de tots els colors i totes les mides, tal com són els testos de qui es preocupa més d'alegrar-se la vista que del disseny.
Façanes desiguals, humitat, troncs de les enfiladisses que en el bon temps potser encara cobreixen de clorofil·la la pedra.
I al mig del poble l'espai del mercat. Aquí hi viuen aproximadament seixanta-dues mil persones menys que a Granollers, però també tenen porxada.
Amb la pedra gastada dels empedrats que han conegut molts peus d'humà o de cavall i moltes rodes de carro. O no tants, que ja hem dit que ara mateix hi habiten mig miler de persones.
I ja només falta fixar-se en els racons que barregen antigor i ingenuïtat, la felicitat plàcida de qui ha heretat l'habitatge de la generació anterior i va fent fins que ho arrepleguen els fills i hi posen un toc del gust de l'època, un punt del color del temps. Sense excedir-se mai gaire, que la pedra imposa.
I així, en els dies curts però poc freds del principi de l'hivern, s'acaba la visita de Naivenir per terres de Carcassona, en aquest sud de França que ens queda tan a prop geogràficament, històricament i culturalment.
El paisatge no difereix gaire del nostre, però sembla més ben tractat i més sàviament explotat i menys desmanegat. La ciutat de Carcassona és fabulosa. I la història i les traces de llengua occitana ens fan pensar amb recança en el món occitanocatalà que hauria pogut ser i no va ser, i també en el que podríem ser els catalans d'aquí a un temps si badem gaire.
I les aigües del canal du Midi continuen fluint, aparentment manses però potser indeturables, entre l'Atlàntic i el Mediterrani.
ITINERARI: CARCASSONA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada