Guimerà

Dia 1: Guimerà, Mas de Bondia, Vallbona de les Monges

Matí: Calella - Guimerà || Desplaçament amb cotxe: 1 h 56 min, 177 km

Guimerà (capella de Sant Esteve, cal Manseta, plaça Major, Racó de la Pau, portal de muralla, castell comtal, església de Santa Maria)

Guimerà no ve gaire de pas per anar de Calella a Prades, o de Barcelona a Prades, és cert. Representa, en tots dos casos, afegir uns quaranta minuts al recorregut. Però, si teniu temps, fareu bé de treure el nas a la comarca de l'Urgell abans de posar-lo a les muntanyes de Prades, perquè les poblacions de Guimerà i Prades estan separades per menys de seixanta quilòmetres l'una de l'altra i sembla, en canvi, que pertanyin a dos universos diferents.

Vist des del riu Corb, Guimerà és una muntanya de pedra atordida sota el sol dels segles i privada quasi per complet del verd. La pedra torrada, del color de la sorra, li confereix un aspecte de necròpolis. Dues torres la guarden des de dalt de tot i es miren entre elles amb suspicàcia: a l'esquerra el poder del comte, a la dreta el poder de Déu.

Entre la pedra i els cultius de secà, amb la companyia de quatre pins, quatre alzines i uns quants tous de garriga, hi viuen encara no tres-cents habitants. Els edificis civils, els de la gent normal, van començar a créixer als peus del castell i de l'església de Santa Maria i d'allà es van anar escampant avall fins a quedar frenats a la riba del riu. És per això que el poble ocupa tota la solana del turó a la dreta del riu Corb, a 555 m d'altitud (per saber on cauen l'esquerra i la dreta d'un riu, cal orientar-se en el sentit de l'aigua).

Avui es considera una mostra fantàstica de l'arquitectura medieval de tipus rural. Penseu que, per salvar el pendent, el poble es va aixecant sobre porxos i arcs, amb un fotimer de cases pont que tanquen l'espai però deixen obert el pas sota seu.

Aquí no hi ha palaus. És l'arquitectura dels que treballen.

S'ha de dir que el camí cap al castell i l'església no té pèrdua. N'hi ha prou d'anar tirant cap amunt a mesura que us vagin apareixent cruïlles i passos més o menys accessibles en una trama cada vegada més laberíntica...

A mig pujar trobareu la capella de Sant Esteve, un edifici del segle XIV que era la capella annexa a l'hospital —certament al segle XIV la capella devia ser dels espais d'un hospital que oferien més seguretat. Al segle XVIII la van reformar i la van fer créixer, i al 1983 la van restaurar per tornar-li aquest aire entre humil i greu que té ara, amb el campanar elevat com una oca que s'esforça a treure el bec per sobre les companyes.

Cal Manseta, que és l'antic hospital enganxat a la capella de Sant Esteve, crida l'atenció per la façana: fa la sensació que, enmig de la transició del temps gòtic al renaixentista, van voler aprofitar les llindes de les finestres per provar-hi tots els estils arquitectònics... Això sí, per unificar-ho una mica, molt més tard han triat el mateix model de persiana per a totes les obertures.

La casa del costat de cal Manseta té un de tants passos subterranis als baixos que ens permet guanyar altura ràpidament travessant aquest univers de pedra.

L'aspecte conjunt és de lloc antic on realment es viu: els desguassos a la vista, la combinació de pedra, maó i arrebossats amb humitats, els cables de la llum passats de qualsevol manera, els testos per donar-hi una mica de color, les banderes i pancartes de quan vam creure que ho teníem a tocar, les façanes inclinades.

El nucli medieval de Guimerà quedava tancat completament per una muralla. Avui encara hi ha tres portals que es poden traspassar per accedir-hi...

I tot és una successió de carrers, escales i giragonses, perspectives inesperades, arcs de casa a casa per fer fort, una al·lucinació feta de sol i de pedra antiga.

Guimerà també té una plaça Major especialment singular. L'entrada fa un arc gòtic als peus d'una casa que sorprèn per la regularitat de la pedra i les llindes treballades, a més del rellotge encastat...

Però el més sorprenent de tot són els porxos a l'interior de la plaça. Per un dels laterals, un carrer porxat va trescant en pendent. En temps de pluja, sembla que continuaven aquí els mercats setmanals. I avui ens va bé per seguir a l'ombra la pujada cap al cim del turó.

Guimerà no és només un poble de turisme i segones residències. Quan la pedra se separa i apareix com en una finestra el paisatge, es veuen encara els camps de cereals de secà i d'ametllers abstemis a la força, que són els que apuntalen la seva economia.

A mig camí en direcció al castell i l'església, als peus d'un arc cec, hi ha una mitja terrassa que fa de plaça: el Racó de la Pau. Hi ha, com correspon al nom, un safareig treballat com una peça escultòrica (se sap que no es pot rentar la roba i fer la guerra alhora) i també un poema fascinant escrit en ceràmica.

Són uns versos de Ramon Muntanyola, capellà de Guimerà un temps, adreçats al castell comtal.

[Comprensió de text: nou de copes és el nom que es dona a Guimerà (pel seu aspecte de cases apilades vist des del riu Corb); gambairots és el malnom que els forasters donen als de Guimerà, i la Bovera és un santuari a tocar del nucli de Guimerà.]

Amb la calma del lloc, el seu nom, el safareig i la poesia en ceràmica que oposa castell i església i és tan musical, és obligat fer-hi una pausa enmig de la pujada.

I finalment, volta per aquí volta per allà, arribem al castell i l'església, que són els senyors de Guimerà com ja s'endevina en la primera vista del poble.

Del castell, documentat ja al segle XI, només en queden quatre murs i la torre, mig enrunada. En aquest cas, no per culpa de Felip V (que va fer enderrocar uns quants castells per si de cas als catalans se'ls acudia tornar a rebel·lar-se) sinó per culpa de les guerres carlines: el 1835 s'hi van refugiar una vuitantena de carlins fugint dels liberals, que finalment van aconseguir prendre el castell i passar tota la carlinada per la pedra. Com a dany col·lateral, el castell va quedar convertit en un escenari ideal per a les pintures romàntiques de runes.

Modernament es va consolidar la torre i s'hi va encastar una estructura metàl·lica que permet pujar fins a dalt de tot. I val la pena fer el petit esforç de deixar el vertigen i pujar-hi.

La vista de dalt sobre els camps, les terres ermes i les cases que s'hi confonen amb els seus mateixos colors geològics és d'una bellesa pobra que colpeix.

Des de dalt de la torre també hi ha una vista perfecta sobre Santa Maria, l'església del segle XIV que es va reformar entre els segles XVIII i XIX. I, tal com passa en totes les èpoques, també aquí es va construir sobre el que ja existia i per això hi ha restes d'una església romànica anterior (evidentment més petita, més humil i definitivament passada de moda al segle XIV).

Enfront de tanta runa, és una església imponent. Tot i estar un graó més avall que el castell, es diria que al final Santa Maria va acabar doblegant la nissaga comtal en la seva lluita particular pel poder...

Només que encara hi ha un comte de Guimerà. Ho sabíeu? Es diu Alfonso Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart i és fill de la duquessa d'Alba. Evidentment, no deu fer nit al seu castell de Guimerà i potser ni tan sols no sap gaire on cau. És tan sols la tossuderia aristocràtica de mantenir aquests títols medievals definitivament arnats i anacrònics, com l'aristocràcia mateixa.

Al final el comte hi és, una part del castell hi és, l'església hi és, i el poble de Guimerà va a la seva. Trescant pels carrers i segant els camps, que algú ha d'ajupir l'esquena perquè les coses avancin.

A partir d'aquí ja només queda anar baixant per qualsevol banda, que tota baixada fa camí. I fixar-se en els detalls bellíssims i la vida que s'amaga pertot en aquest poble eixarreït.