Vallbona de les Monges

Dia 1: Guimerà, Mas de Bondia, Vallbona de les Monges

Tarda: Mas de Bondia - Vallbona de les Monges || Desplaçament amb cotxe: 25 min, 20,4 km
Vespre: Vallbona de les Monges - Prades || Desplaçament amb cotxe: 54 min, 46,6 km
Cost monestir: 9 € [Santa Maria de Vallbona]
Cost sopar (+observatori): 60 € per persona (o 90 €, segons el menú) [restaurant Arrels]

Monestir de Santa Maria de Vallbona (Farmàcia, sala capitular, església, claustre) - Prades

Monestir de Santa Maria de Vallbona

A prop del poble carrer del Mas de Bondia però altre cop a la comarca de l'Urgell hi ha Vallbona de les Monges, que amb els seus dos-cents i tants veïns d'entrada semblaria un municipi més estàndard. Ara bé, només d'entrada, perquè Vallbona de les Monges en realitat és tot ell un monestir, el monestir de Santa Maria de Vallbona. Situat a la vall d'un afluent del riu Corb, el poble de Vallbona de les Monges ho deu tot al monestir: el seu origen, el nom que porta, la fama.

De seguida es descobreix que el monestir està situat al centre de Vallbona, i no per casualitat:

El 1563 el concili de Trento va establir que les comunitats religioses femenines no podien estar en zones deshabitades (se sap que les dones s'han de lligar curt), cosa que, aplicat a aquest monestir aïllat de tot, comportava suprimir-lo.

Només que l'abadessa de l'època va contraatacar amb una jugada mestra: va fer donació de terres i edificis externs als habitants de Montesquiu, un dels pobles que pagaven rendes al monestir. D'aquesta manera, al voltant del monestir (i, de fet, a dintre seu), va néixer en un tres i no res un municipi nou, Vallbona de les Monges, amb gent de Montesquiu.

Santa Maria de Vallbona, o Vallbona de les Monges (perquè ja hem dit que monestir i poble es confonen), forma part de la Ruta del Cister de la Catalunya Nova, juntament amb els monestirs de Poblet i Santes Creus. De tots tres, és l'únic que és femení i és també l'únic on els religiosos han viscut ininterrompudament des de fa més de vuit-cents cinquanta anys, guerres a banda. Que aviat està dit.

Les visites són guiades i duren uns 45 min; es van succeint cada mitja hora a partir de les 10.30 (se segueixen recorreguts diferents), estrictament una en català i una en castellà. És una tria lingüística que demostra que els catalans, d'una banda, som ben mesells (la gran majoria de turistes deuen venir de Catalunya) i de l'altra som ben curts de mires (a internet trobareu queixes que no se'n faci cap en anglès, perquè resulta que pel món hi ha gent que no entén ni el català ni el castellà).

Farmàcia

Comencem la visita a la farmàcia, amb un muntatge multimèdia que repassa la història del monestir, incloent-hi personatges en 3D per fer-ho més vívid.

L'origen de tot plegat són un grup d'ermitans del segle XII, homes i dones, que van decidir passar a viure en comunitat a l'actual Pobla de Cérvoles sota la guia de Ramon de Vallbona (d'aquí pren nom el monestir), com a comunitat benedictina.

El 1172 s'hi afegeixen un grup de monges navarreses; el 1175 la cosa es torna més tradicional i homes i dones se separen (ells cap al Montsant, elles allà on eren), i el 1176 mor Ramon de Vallbona i les dones es traslladen a la ubicació actual i es passen a l'orde del Cister, dirigides per una de les monges navarreses.

Al monestir actual hi van fer estades —i donacions importants— Alfons I el Cast i el seu net Jaume I el Conqueridor (que admirava l'avi i tenia tírria al pare Pere I, per cert).

I, com tots els grans monestirs i convents femenins, Santa Maria de Vallbona es va convertir en escola i refugi de les dones de la noblesa, que s'hi cultivaven, exercien el poder sense homes que les coaccionessin, reposaven del món i es treballaven de passada el futur postmortem. A canvi, és clar, d'unes persuasives aportacions econòmiques.

Monjos i monges... Els monjos es preocupen sobretot de la seva ànima. Resen, escriuen, aconsellen, treballen l'hortet, ora et labora. Però les monges, riques i pobres, generalment o fan ceràmica o fan coses pràctiques. I els pobres vilatans que trescaven als camps per mal viure i pagar tributs al monestir potser necessitaven fe però necessitaven, abans que res, salut. Per això en el monestir destaca especialment l'elaboració d'ungüents, pastilles i tota mena de medicaments a partir d'herbes remeieres.

Quan s'acaba la projecció, hi ha temps per mirar la tecnologia farmacèutica de l'època: els motllos per donar forma als medicaments, les bàscules i els pesos, els alambins, els morters...

I, sobretot, els albarels, els pots de farmàcia tan bonics que contenien els principis actius més estrambòtics perquè poguessin formar part dels medicaments que apedaçaven les vides dels vilatans.

Sala capitular

La sala capitular, oberta en una de les galeries del claustre, és d'una sobrietat i una bellesa exquisides. Arcs gòtics, vitralls sobre la porta d'entrada del claustre i una bancada a cada banda per acollir tota la comunitat de monges.

S'ha de reconèixer que la idea d'un espai comú on es reuneixen regularment totes les monges per parlar dels temes que les afecten sona bé. L'únic dubte és si, tenint en compte que el món religiós no funciona precisament pel mètode assembleari, la cosa no deu deu anar més d'escoltar que de parlar. Com a tot arreu.

Església

Igual que el conjunt del monestir, l'església és petitona. Estreta i esvelta, això sí, amb la puresa exacta del gòtic català.

Hi ha enterrada la reina Violant d'Hongria. Sovint imaginem l'edat mitjana com una època immòbil, en què els desplaçaments pràcticament no existien perquè un cavall avança al ritme que avança. Però resulta que a Violant d'Hongria no se li diu d'Hongria perquè sí: de nom original Árpád-házi Jolánta, Violant va néixer el 1216 a Esztergom, dintre la família reial d'Hongria, i es va casar amb Jaume I el Conqueridor el 1235.

Imagineu una princesa hongaresa que als 19 anys se'n va en un país remot amb una llengua exòtica per casar-se amb un rei tot just vuit anys més gran! (Tot just perquè, en els casaments reials, comptaven ben poc les edats mentre la dona pogués parir.)

Es va morir amb 35 anys. I en un lapse de setze anys va tenir nou o deu fills i va influir enormement en la política de Jaume I. Entre altres coses, va aconseguir que s'anés desencantant del fill gran (Alfons, fill de Jaume I i la primera dona, Elionor de Castella) i acabés nomenant hereu el primer fill de Jaume i Violant (Pere, futur Pere II el Gran).

Però les tombes són tombes i els ossos es tornen pols. Serveixen tot just (i ben relativament) per apuntalar la memòria. En canvi, la pedra aguanta. I al sostre de l'església hi ha un cimbori esplèndid que és una bona raresa arquitectònica a casa nostra.

Claustre

El claustre és un popurri. Les quatre galeries es van anar acabant en segles successius i cada època, com sol ser habitual, va seguir els gustos del moment sense basquejar-se ni poc ni gaire per la unitat estilística.

Es pot veure en aquestes dues galeries en angle davant del campanar: a l'ala de l'esquerra l'estil és purament gòtic; a l'ala de la dreta tenim columnes romàniques inserides en un arc apuntat culminat per un òcul (la finestra rodona) amb forma de roda de carro, seguint una tècnica mudèjar.

Per completar la samfaina, hi ha contraforts entre arc i arc, perquè resulta que al segle XIX van tenir la pensada d'afegir dos pisos al claustre i a finals del segle XX va caldre enderrocar-los i reforçar l'estructura perquè no s'ensorrés tot el conjunt.

En una tercera ala continuen les columnetes romàniques, però ara ja no estan incrustades en cap arc. També continuen els contraforts.

Hi ha qui pensa que la cristianització d'Europa va permetre que els pobles bàrbars posessin seny i qui considera que allò va ser una aniquilació cultural. En tot cas, el que és segur és que va deixar una herència de claustres bellíssima: un joc de llums i ombres, de pedra, verd i blau i, al mig, el pou, perquè l'aigua és l'origen de tot.

Quatre segles després d'haver començat a aixecar el monestir, les monges van poder completar (per fi!) la primera volta al claustre.

I fins aquí la visita al monestir de Santa Maria de Vallbona. És un monestir petit i amb la visita encara es redueix més, perquè l'hostatgeria, les habitacions de les monges, el menjador dels hostes, la capella, la sala de lectura i la biblioteca queden fora del circuit.

Ara ja només falta fer una volta pel poble. És a dir, per l'exterior del monestir, perquè en realitat el poble és el pati del monestir. Una mica pertot hi ha indicis de quan els habitants de Montesquiu van deixar el poble d'origen i es van instal·lar a les dependències exteriors del monestir, a partir del 1563, perquè les monges no estiguessin aïllades i poguessin continuar fent la seva.

Això explica també per què Santa Maria de Vallbona no té la forma de petita ciutat que tenen Poblet i Santes Creus, els altres monestirs de la ruta del Cister: perquè tots els edificis exteriors del monestir van ser reconvertits en habitatges.

Prades

Acabem el dia a Prades. Hem agafat una habitació a Cal Crispí, un allotjament rural altament recomanable, que ens servirà de base per a la sortida. Hi descarreguem l'equipatge.

Abans de marxar vam contractar un sopar amb estels, que ajunta l'observació astronòmica a les muntanyes de Prades amb un sopar tematitzat en un restaurant de Prades, el restaurant Arrels.

Volíem fer una cosa darrere l'altra, sopar i observació. Només que el restaurant tanca en diumenge i l'observació astronòmica del dissabte, a l'hora que ens aniria bé, és en castellà. O sigui que acabem anant a sopar el primer dia d'arribar-hi, en dissabte, i deixem l'observació per a l'endemà. Viure en català requereix, sempre, un esforç.

Cal dir que els plats i la simpatia que els acompanya compensen. Tots els plats tenen noms que remeten a l'astronomia (càpsula Soyuz amb aterratge mogut, Nana marró amb aromes SETI de Jill Tarter, Big bang...) i ajuden, certament, a fer volar l'esperit i el plaer.