Rennes (br. Roazhon) [Bretanya]

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]

Dia 2

• Matí, migdia, tarda i vespre: Rennes [Bretanya] || Passeig a peu
• Dinar: Patchwork
• Allotjament: Aparthotel Adagio Access Rennes Centre

Plaça de Sainte-Anne (convent dels Jacobins, església de Notre-Dame de Bonne-Nouvelle), Parlament de Bretanya, plaça de la Mairie (Ajuntament, òpera), portes Mordelaises, plaça de Champ Jacquet, parc du Thabor

És probable que Rennes (en bretó, Roazhon), capital de la regió francesa de Bretanya, sigui la ciutat del món amb més ganes d'anar a contracorrent. Sabem que la va fundar la tribu cèltica dels rèdons cap al s. II a C, en la confluència entre els rius Ille i Villaine. I des de llavors que va a la contra. Així, sent gal·la, es va apuntar a totes les coalicions contra els romans, fins a la batalla final de Vercingetòrix (l'Astèrix se situa just després d'aquesta derrota); ara bé, un cop romanitzada, va resistir tots els assalts dels bàrbars, fins a convertir-se en l'últim bastió romà de l'hexàgon davant dels visigots i del rei franc Clodoveu I. Després, ja en mans dels francs, va aguantar ferotgement contra els bretons, que al final van aconseguir doblegar-la i incorporar-la al Regne de Bretanya. I va ser bretona fins al punt que va ser l'última ciutat de caure en les mans del rei francès Carles VIII, el 1491, quan el ducat de Bretanya va perdre per sempre la independència.

Avui Rennes té uns 220.000 habitants (740.000 la regió metropolitana), repartits en dotze barris, i està molt ben comunicada per autopista i per TGV. Té metro (quan es va construir, el 2002, va ser la ciutat més petita de tenir-ne), universitat i una indústria important (per exemple, una fàbrica Peugeot-Citroën), a més de ser un centre d'innovació digital. I ha encapçalat llistes de les ciutats franceses més habitables, és a dir d'aquelles on fa de més bon viure per la seva qualitat de vida.

Però el seu encant principal són els bellíssims edificis de fusta pintada que l'esquitxen per aquí i per allà, supervivents del gran incendi del 1720. La fusta, i encara més la fusta vella, crema amb facilitat, i per això en la reconstrucció del segle XVIII es van deixar de punyetes i van optar per la pedra. I, malgrat tot, n'hi ha tantes encara de façanes de fusta pintades!

Centrem-nos. El primer punt d'interès per visitar és la plaça Sainte-Anne.

Plaça Sainte-Anne (place Sainte-Anne)

Hi arribem pel carrer Saint-Malo, que té unes primeres cases interessants i porta, a més, el nom d'una de les ciutats més fascinants de Bretanya.

I ja comencem a veure botigues pensades per als turistes que ofereixen ceràmica decorada amb motius bretons i amb la bandera de ratlles blanques i negres. Bretanya és una nació i la seva història té no pocs paral·lelismes amb la de Catalunya.

A la plaça destaca, en primer lloc, el convent dels Jacobins (couvent des Jacobins) del segle XIV, edificat sobre un antic temple clàssic. Quan va caure l'imperi romà, els renesos romanitzats es van tancar dintre les seves muralles per protegir-se dels bàrbars, i el temple en qüestió —llavors fora muralla— va quedar abandonat a la seva sort. Fins que molts anys i unes quantes cultures després, al segle XIV, els dominics s'hi van fer construir un piset amb església, claustre i edificis diversos. La cosa anava fent, però durant la Revolució Francesa els jacobins van fer fora els monjos i van reconvertir el convent en caserna. Finalment, el 2002 l'exèrcit francès el va cedir a la ciutat, que el va restaurar a fons i el va reconvertir en centre de congressos —inaugurat el 2018.

És un edifici imponent, amb la pedra aclarida per la restauració que enlluerna sota el sol d'estiu.

La cosa va de religió. A més de l'antic convent, a la plaça Sainte-Anne també hi ha l'església de Notre-Dame de Bonne-Nouvelle, o sigui l'església de la mare de Déu de la Bonanova (només que aquí no sembla que hi hagi grups feixistes desallotjadors de pisos okupats).

Aquesta església, engegada el 1860 (quan la religió encara pesava, i de quina manera), havia de ser una catedral enorme. Els temps van anar canviant i la cosa va quedar inacabada, però les dimensions encara impressionen.

De tota manera, si portem una criatura agafada de la mà o portem una criatura a dintre, és probable que ens cridin més l'atenció els cavallets d'època plens de daurats, que van fent voltes i voltes amb un innegable aire oníric.

En una punta de la plaça, la fusta. Que permet veure la diferència entre un façana mantinguda i una altra deixada en mans del temps.

Les plaques dels carrers estan doblades en francès i bretó, llengües que tenen ben poc a veure entre si: el francès és una llengua romànica del nostre mateix tronc, amb una forta presència internacional, i el bretó és una llengua cèltica que va seguint el procés de llanguiment de totes les llengües cèltiques. De fet, més enllà dels noms de les plaques, el bretó sembla una llengua desapareguda dels carrers de Rennes. I això, a un catalanoparlant, el fa esgarrifar.

De la plaça Sainte-Anne surt el carrer de Penhoët, que fa de bon mirar.

Però el centre de Rennes no és la plaça Sainte-Anne sinó que és l'espai que configuren el Parlament de Bretanya i la plaça de la Mairie. Comencem pel Parlament, a 5 minuts a peu de Sainte-Anne.

Parlament de Bretanya (Parlement de Bretagne)

Com és que Bretanya té un edifici històric de Parlament si els francesos són com són? Doncs resulta que el 1491, quan el rei francès Carles VIII va culminar a Rennes la conquesta del ducat independent de Bretanya, aquesta ciutat pròpiament no va caure: el que va passar és que la duquessa Anna de Bretanya va entregar l'última ciutat, Rennes, amb condicions. Bretanya es rendia i Anna acceptava casar-se amb el rei francès per segellar la unió definitiva de França i Bretanya, però, a canvi, França es comprometia a mantenir els usos, la llei i el Parlament de Bretanya.

D'acord amb el que solia passar a l'època, el Parlament de Bretanya va continuar com un organisme itinerant, fins que el 1561 es va establir definitivament a Rennes, en edificis ja existents. I entre 1618 i 1655 se li va construir un edifici propi, que és el que avui podem veure a la plaça de la Mairie.

Però les promeses dels estats duren el que duren, ja ho sabem. A finals del segle XVIII els revolucionaris francesos van posar en el mateix sac l'Antic Règim i les nacions històriques de França i van arrasar totes les cultures i totes les llengües que no fossin la cultura i la llengua de París. Això (deien) donaria els mateixos drets a tots els ciutadans —ha canviat poc aquest discurs. O sigui que avui Bretanya té un edifici històric per al Parlament però no té Parlament.

Parlem de l'edifici, doncs. La història de Rennes està marcada pel foc. El Parlament es va escapar del gran incendi de Rennes del 1720 però es va rostir quasi tres segles després, el 1994. Se'n culpa una manifestació de pescadors bretons durant la visita del primer ministre francès Balladur. Com que a França en les manifestacions hi ha pocs somriures, molts papers a terra i trencadissa, els pescadors llançaven bengales i més d'una va impactar contra l'edifici. Per això se suposa que alguna devia trencar la pissarra de la teulada i devia encendre el centenari entramat de bigues de sota. El cas és que de matinada uns vianants van veure foc a dintre i els bombers, quan hi van arribar, van haver de lluitar contra un gran incendi. El sostre complet va desaparèixer entre flames. 

Ara bé, al final tot s'aprofita i l'incendi i la reconstrucció posterior van convertir l'edifici del Parlament en un punt d'atracció de turisme, com demostren les visites guiades i també el mapatge francament espectacular dels vespres d'estiu (vegeu aquest apunt [EN ELABORACIÓ]).

En realitat sembla que durant l'incendi va cremar el sostre i, com que era la seu del tribunal de justícia, també van cremar dossiers complets de corrupció immobiliària amb ramificacions polítiques. Això ha fet dubtar més d'un que la culpa sigui de les bengales marines dels pescadors bretons...

En tot cas, a 4 minuts a peu del Parlament, completant l'espai simbòlic del poder, hi ha la plaça de la Mairie.

Plaça de la Mairie (place de la Mairie)

La plaça de la Mairie (és a dir, la plaça de l'Ajuntament) és el cor de Rennes. S'hi concentren els edificis de l'òpera i l'Ajuntament, potser per remarcar que la política, al final, té bastant d'opereta.

L'Ajuntament és un edifici barroc del segle XVIII, dissenyat pel mateix arquitecte que va restaurar (lliurement) els grans edificis de Rennes després de l'incendi de 1720. Per l'aspecte es podria parlar no d'un edifici sinó de dos, ja que hi ha dos cossos clarament diferenciats que estan units per la torre central, amb aquesta simetria tan cara al segle de les Llums.

El forat a la base de la torre central va allotjar primer l'estàtua de Lluís XV (destruïda pels revolucionaris de finals del segle XVIII) i després l'estàtua d'Anna de Bretanya (destruïda  pels nacionalistes bretons el 1932). A la vista del panorama, des de fa quasi un segle no hi ha cap estàtua que ocupi el lloc central de l'Ajuntament.

Davant de la Mairie, a l'altra banda de la plaça, hi ha l'òpera de Rennes, construïda el segle XIX per posar Rennes a l'altura de les grans ciutats del moment. La sala és de les més petites de França (642 seients per 2.292 del Liceu, justament una de les òperes més grans d'Europa), però l'estructura circular amb escales al peu li dona un encant indiscutible.

Bona part del centre de Rennes està empedrat amb daus bastant regulars, de vegades en línia recta i de vegades dibuixant onades. Ajupit a terra amb un mocador al front, veiem un operari que va omplint, dau a dau, el tram d'un carrer. Posa cada pedra amb compte, l'alinea, es mira el resultat, s'eixuga la suor, n'agafa una altra. Fa pensar en els artistes que s'encarreguen de pintar (amb art i calma) el rètol de La Puntual de L'auca del Senyor Esteve.

I al cap d'una bona estona, quan tornem a passar pel mateix lloc, observem que ja hi ha unes quantes filades més fetes. No hi ha pressa però tampoc hi ha pausa. Si el posessin a empedrar l'autopista, al cap de pocs dies ja ens el trobaríem fent la sortida de Calella...

Deixem l'artista a la seva i seguim l'itinerari, que ara tira cap a les portes Mordelaises, l'últim gran vestigi de les muralles medievals. És recomanable, per anar-hi, passar pel carrer du Chapitre, que arreplega unes quantes cases destacables, i pel carrer des Dames. 

Carrer du Chapitre (rue du Chapitre), carrer des Dames (rue des Dames)

Bona part de la gràcia d'aquestes cases medievals amb entramats de fusta pintats és que la fusta segueix dissenys i colors ben diferents, de manera aparentment capritxosa, en combinació amb el to clar de la tàpia que completa el pany de paret. En el carrer du Chapitre hi ha una bona casa cantonera per entendre-ho:

També el carrer des Dames és agradable, a més de la curiositat de la placa amb el nom del carrer.

I finalment arribem a les portes Mordelaises i tot el seu voltant, l'últim espai imprescindible de la Rennes antiga.

Portes Mordelaises

Les portes Mordelaises, reconstruïdes recentment, són un record gloriós de les antigues muralles que havien protegit i exalçat la capital de Bretanya des de l'època dels gals. No és que vinguin directament dels gals ni tampoc de Condate (la Rennes romana), sinó que, tal com les veiem, són obra del segle XV, quan la Guerra de Successió bretona i la Guerra dels Cent Anys van aconsellar refer i reforçar el recinte emmurallat antic.

Com sol passar, el nom de les portes té valor de direcció. Es diuen Mordelaises perquè el camí que en sortia portava en primer lloc a Mordelles, una població encara no a 18 km a l'oest de Rennes.

Durant el temps de la independència bretona, per aquesta porta entraven els ducs de Bretanya quan prenien el poder. Arribaven davant la porta tancada i, fins que no havien jurat les lleis i els usos de Bretanya, no tenien dret a entrar i rebre la corona com a senyors de la terra. Les veiessin ara, les lleis i els usos de Bretanya, aquells ducs!

Pedra a banda, justament per aquí hi ha un dels establiments populars més recomanables per menjar a Rennes: la  creperia du Pont-Levis (és a dir, 'del Pont Llevadís' que antigament permetia franquejar les portes Mordelaises). (Vegeu la part final de Fougères [EN ELABORACIÓ].)

Acabem l'itinerari de visita de Rennes al parc du Thabor, a 18 minuts a peu d'aquí (però cal dir que semblen bastants més quan els fas acabant el migdia i coincidint amb una onada de calor que desfà la pedra i desintegra les ombres). Entremig, parada obligada a la plaça de Champ Jacquet.

Plaça de Champ Jacquet

I és que no es pot no passar per la plaça de Champ Jacquet i el seu pany complet de cases medievals. Amb els anys han après a recolzar-se les unes a les altres compensant les fragilitats pròpies, exactament igual que les parelles grans que passen lentes i vacil·lants recolzant-se entre elles amb un equilibri d'aparença efímera però a prova de bomba... 

Darrere aquestes cases hi ha encara un llenç de muralla que les sosté, en un últim servei a la ciutat de Rennes.

Parc du Thabor [br. parc an Tabor]

El parc du Thabor és un dels espais verds més cotitzats de Rennes. El nom li ve del mont Tabor d'Israel, recollit al Nou Testament, cosa que demostra l'origen religiós d'aquest parc: era el jardí dels monjos benedictins de Saint-Melain, instal·lat en un turonet als afores de Rennes. 

Aquest espai es va obrir al públic cap al segle XVII, quan els burgesos de Rennes (com els de les altres ciutats) van començar a mirar amb bons ulls la natura civilitzada i controlada. Era un espai que permetia esplaiar-se i alhora ostentar la pròpia riquesa, o sigui que ho tenia tot. 

Al segle XIX es va encarregar a un paisatgista que en fes un jardí com cal, de manera que va ser ell el que va determinar l'aspecte que té actualment: una combinació de jardí francès, jardí paisatgístic anglès i jardí botànic. 

L'entrada és monumental.

I el cert és que aquest paisatgisme anglès del segle XIX té unes similituds innegables amb els jardins Artigas de la Pobla de Lillet, dissenyats per Gaudí. Només que, si els jardins Artigas són el parc Güell en miniatura, el parc du Thabor és els jardins Artigas en miniatura. Amb gràcia i cert encant, però qui vingui de la terra de Gaudí no els descobrirà amb entusiasme ni hi patirà tampoc, de pontet en pontet, la síndrome de Stendhal.

Al final és tard (i encara més per horaris europeus), fa una calorada difícil de suportar i hem estat patrullant al llarg de matí i migdia. Per sort, davant mateix de l'entrada del parc du Thabor hi ha el Patchwork, una mena de restaurant casolà obert només als migdies. L'equivalent bretó de les teresines hi fan menjar per emportar o per prendre allà mateix. 

És senzill, econòmic i sorprenentment bo i reparador, la veritat. Recomanable.

----------------------------------

De tornada cap a l'aparthotel travessem un dels múltiples canals de la Vilaine, que és un dels dos rius de Rennes. Vilaine, en francès, vol dir 'lletja', cosa que no sembla que tingui gaire sentit aplicada a un riu. Per això la majoria d'especialistes ho atribueixen a la transformació francesa d'un nom d'origen bretó que devia sonar igual (recordem que la llengua de Bretanya no era el francès sinó el bretó). I la teoria amb més acceptació és que ve del bretó velen, 'groc', perquè aquest riu, quan creix, prenia un color de fang per la composició de la terra. 

Però avui l'aigua no és groga sinó verdosa. I la urbanització de la riba, darrere el Parlament, fa pensar més en París que en el poble bretó...

Finalment, passem pel costat del Consell Regional de Bretanya (Conseil régional de Bretagne), que podria fer pensar en l'antic Parlament de Bretanya si no fos que en realitat és bastant més similar a una diputació que a un govern. Davant hi ha l'escultura mur d'eau ('paret d'aigua') de Marta Pan, artista francesa d'origen hongarès molt preocupada per integrar cada peça en l'entorn. Aquí, per exemple, es pot veure la castanya del poble bretó contra el mur de França.

De tota manera, Rennes són els carrers. La fusta, la pedra, les cases panxudes de finestres desarrenglerades, la sensació d'un temps antic que bascula encara entre el temps bretó i l'hora nova de França.

(Textos complementaris: Fougères [al final, lloc per sopar a Rennes i mapatge sobre l'edifici del Parlament de Bretanya])

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]