Fougères (br. Felger) [Bretanya]
ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]
Dia 4: Vitré, Fougères
- Migdia: Vitré - Fougères || Desplaçament amb cotxe: 27 min, 28,5 km
- Tarda: Fougères - Rennes || Desplaçament amb cotxe: 39 min, 52,1 km
- Cost visita castell: 10 € (5 € per a menors entre 6 i 18 anys i per a estudiants)
- Sopar a Rennes: Crêperie du Pont Levis
- Allotjament a Rennes: Aparthotel Adagio Access Rennes Centre
Fougères (castell [avancée - primer pati d'armes - segon pati d'armes - camí de ronda], poble) - Rennes (portes Mordelaises, creperia du Pont-Levis, plaça de la Mairie, mapatge al Parlament) |
Fougères (en bretó Felger, en galó Foujerr) és una població bretona que fa frontera amb la província del Maine i amb Normandia. Que sigui bretona, però, no vol dir que sigui històricament de llengua bretona, perquè s'hi havia parlat exclusivament galó, abans que el francès ocupés tot l'espai. La seva naturalesa de terra de frontera explica que la cosa comencés amb una fortalesa aixecada a la riba esquerra del Nançon, amb l'encàrrec de defensar la frontera nord-est del ducat de Bretanya.
Avui és una població d'uns vint mil habitants, especialitzats des del segle XIX en el món de la sabata i aparentment amb poca memòria del passat bretó (bretó de cultura però no de llengua, ja hem dit que Fougères era terra de galó). I, potser com un símbol d'aquesta cultura mil·lenària que sembla que es vagi desfent, el castell de Fougères —que és el que porta els visitants fins aquí— és tot ell una runa exquisida.
Castell
El castell de Fougères té una planta esplèndida. Aixecat sobre un esperó d'esquist que li proporcionava un mínim de camp de visió, està flanquejat per tretze torres. Vist des de fora, sembla que emergeixi de l'aigua...
De fet, havia estat envoltat per complet d'aigua durant segles, com una protecció extra davant dels visitants amb males intencions. Però el 1488 les tropes franceses (entossudides a conquerir el ducat independent de Bretanya) van tenir la pensada de desviar el Nançon per assecar el fossat, i ara més de mig castell està en terra eixuta. Els setges, en primer lloc, estaven en mans dels enginyers militars.
Se sap que el primer castell, de finals del s X, era de fusta. Al segle XII se'n va fer un de nou de pedra, que va quedar arrasat no gaire després. Amb aquella fe, es va refer i es va anar reforçant entre els segles XII i el XV. Avui és un conjunt d'unes dues hectàrees de superfície, cosa que segons els locals en fa una de les fortaleses més grans d'Europa.
Per accedir al castell cal comprar entrada, disposar almenys d'una hora i mitja i travessar la torre de La Haye de Saint-Hilaire. Aquesta torre és la torre més antiga de tot el conjunt —pertany al castell original del s. XII— i també és gairebé l'única que manté la forma quadrada. (El castell va començar amb totes les torres quadrades i més endavant algú va caure que les torres rodones permetien als defensors no tenir punts morts en el camp de visió, de manera que les torres de planta quadrada van anar deixant lloc a la moda rodona.)
"Avancée"
Ara bé, un cop travessada aquesta torre els invasors tot just es trobaven a l'avancée (en podríem dir l'entrada): havien franquejat un recinte de muralles, d'acord, però resulta que el castell en tenia tres. El que havien aconseguit de moment era trobar-se en ple fossat, entre la torre que acabaven de forçar a darrere (la torre de La Haye de Saint-Hilaire) i una nova torre amb una altra porta (la torre Coëtlogon). Hora de plantejar-se si havia estat bona idea entrar-hi i quedar atrapat en el fossat, a mercè dels tiradors amagats a la nova muralla....
Primer pati d'armes
D'aquesta manera accedim al primer pati d'armes (basse cour), una esplanada de terra on quatre plantes intenten passar desapercebudes perquè no les arrenquin. Abans no era un pati tan gran, perquè s'hi aixecava la residència habitada des del segle XIV pels senyors del lloc. A partir del segle XIX, però, la residència es va convertir en una mena de pedrera pública que els veïns van anar buidant, sens dubte convençuts que hi quedaria millor una plaça pública.
En un racó d'aquest pati d'armes hi ha el pou (puits), que era l'únic punt d'aigua potable a l'interior del castell, tot i estar al costat del riu. En un castell assetjat, disposar d'un pou no tenia preu.
Una maqueta ens ajuda a entendre el castell: torres de tota casta, una forma irregular i un pendent continuat des de l'entrada fins al fons, a mesura que la construcció es va enfilant a la muntanya.
Hi ha un circuit establert que porta a recórrer el conjunt del castell d'una manera ordenada i amb més pausa, abaixant el cap de tant en tant per llegir els plafons informatius. Malgrat tot, òbviament res no ens impedeix deixar el camí, tirar pel dret i mirar de prop l'aspecte que té la pedra entre els herbastres...
Segon pati d'armes
Però si reprenem el circuit i anem fent tal com toca, deixarem enrere el primer pati d'armes i ens encaminarem cap al segon pati d'armes (haute cour), protegit per l'última paret de muralla. El segon pati d'armes era l'últim espai de defensa, allà on es feien forts els senyors del castell i tots els peons, alfils i cavalls que encara tenien forces per defensar-los.
Presideixen el pati d'armes de dalt dues torres imponents, que feien de torres mestres i eren, ara sí, l'últim reducte de tots: la torre Mélusine i la torre des Gobelins.
A la dreta hi ha la torre des Gobelins: rodona, amb la porta d'entrada elevada per complicar l'accés, espieres per disparar, etc. La diferència principal és que aquesta és una mica més jove: de finals del XII - principis del XIII.
Camí de ronda
La torre Mélusine i la torre des Gobelins es poden visitar per dintre, del primer pis al terrat. I des de les torres arrenquen els camins de ronda que recorren una bona part del perímetre del castell.
Al llarg del camí de ronda, les vistes sobre el castell mateix i sobre la petita ciutat de Fougères són espectaculars.
Una de les coses que veiem és l'església de Saint-Sulpice, a tocar del castell. És una església bàsicament de gòtic flamíger, construïda amb calma entre els segles XIV i XVIII. Amb tanta calma que els gustos van anar canviant a mesura que la construïen i res no acaba de lligar des d'un punt de vista estilístic...
I així, a poc a poc i gairebé sense adonar-nos-en, acabem retornant cap al primer pati d'armes.
Torres d'artilleria
La muralla es compon de diverses torres que relliguen les parets de pedra. Dues de les més espectaculars són, sens dubte, les torres d'artilleria, amb unes parets exteriors arrodonides (per evitar els angles morts, ja ens ho sabem) i extraordinàriament reforçades: l'artilleria atacant anava avançant i, per tant, calia que les estructures defensives s'anessin posant també al dia.
Són la torre Surienne i la torre Raoul, del final del s. XV, teòricament preparades per resistir els impactes dels nous canons.
La cara interior de les torres d'artilleria és una façana d'uns quants pisos, perquè les canonades en principi venien de l'exterior. Tot i això, davant mateix d'una d'aquestes torres hi ha la reproducció d'un trabuc, és a dir l'evolució medieval de la catapulta, que era capaç de llençar pels aires pedres de més de cent quilos. Ara mateix amb funció decorativa, per sort.Com que és un espai museïtzat, a totes les torres visitables hi ha plafons, reproduccions i elements audiovisuals que ens parlen del castell i ens situen en una època medieval més aviat mítica, quan els combats eren d'una cruesa esgarrifosa però (això sí) cavallers i peons es miraven a la cara abans d'enfonsar-se l'espasa entre freixures.
Sortint del recinte del castell es troba un molí d'aigua. Quatre rodes mogudes per la tenacitat del Nançon, que en una època omplia el fossat i molia 100 kg de farina l'hora i actualment proveeix d'electricitat el recinte d'acollida.
Finalment, en el moment de fer la visita de Naivenir hi havia una exposició de nou escultures de Christian Lapie (Entre Terre et ciel), repartides per tota la ciutat. A l'entrada del castell hi havia aquesta, La Porte du Soir. Altes i estilitzades, de fusta tractada i aire greu, aquestes figures negres imposaven.
Poble
Fougères no és Vitré, però les seves cases medievals de poca fusta i els carrers i places de molta pedra es mereixen també una mínima visita i algunes fotos.
Com a tota la Bretanya, són molt típiques les llucanes, és a dir les finestres verticals obertes a les teulades que disposen també d'una teuladeta pròpia. Semblen ulls observant-te mentre turisteges inofensivament...
Rennes de vespre
De tornada a Rennes, ja de vespre, visitem per segon dia les portes Mordelaises, que són el que queda de les antigues muralles que protegien Bretanya dels seus voraços enemics.
Es podria pensar que hi anem impulsats per l'obsessió de continuar veient muralles després de les visites del dia als castells de Vitré i de Fougères, però la realitat (com sempre) és més prosaica: és hora de sopar i, a tocar de les portes Mordelaises, hi ha la molt recomanable creperia du Pont-Levis.
Les creperies, com ja se sap, van de sidra i galettes salades de farina de fajol (per tant, si són autèntiques, sense gluten). Aquesta és de les bones. I tindreu la garantia que, si us hi deixeu la cartera, us trucaran de seguida al telèfon de la reserva perquè pugueu recuperar-la intacta —almenys això és el que ens va passar. I és que heu de tenir present que fareu bé de reservar si hi voleu anar.
I en acabat, no hi ha res millor per pair que passejar pels carrers d'una ciutat antiga, quan la claror del sol va enretirant-se i les cases i els baixos comencen a omplir-se de llumetes com petites flames de tan fràgils com semblen....
La llum va prenent el color de la mel, aferrada a les cases i amb un reflex tènue sobre les llambordes del carrer.
Imagineu-vos, amb aquesta barreja de claror i de penombra, en aquest estat d'esperit, els edificis de l'Ajuntament i de l'òpera a la plaça de la Mairie...
És probable que durant l'any, havent sopat, els bretons com cal ja només pensin a colgar-se al llit, amb l'esperança que el son faci el miracle de deixar-los a punt per a l'endemà. Però a l'estiu els dies són llargs, tot sembla menys urgent i els turistes que omplen els carrers i les arques tenen ganes d'allargassar la seva estada a Rennes.
I per això uns i altres van omplint a poc a poc els bancs i els espais de la gran plaça del Parlament de Bretanya.
El motiu és que sobre les parets d'aquest Parlament (curades d'espants després de tants anys entre la reivindicació i les decepcions) comença un mapatge esplèndid. S'ha fet negra nit i colors inversemblants converteixen la pedra pesant i transcendent en un teatre quasi naïf de somnis. No us el perdeu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada