Vitré (br. Gwitreg) [Bretanya]
ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]
Dia 4: Vitré, Fougères
- Matí: Rennes - Vitré || Desplaçament amb cotxe: 40 min, 42,5 km
- Cost visita castell: 7 € (4 € per a menors entre 12 i 17 anys i per a estudiants)
Vitré (castell [torre de Saint-Laurent, torre de l'Argenterie, torre de l'Oratoire, camí de ronda, pòrtic], poble [carrer du Val, carrer d'En-Bas, carrer de la Baudrairie, carrer Notre-Dame, església de Notre-Dame, torre de la Bridole, carrer de la Poterie]) |
Vitré (en bretó Gwitreg, en galó Vitrë) té fama de ser una de les localitats més ben conservades i menys turístiques de Bretanya, combinació que evidentment promet. Ara bé, com sempre passa a França, la conservació no es refereix a la llengua: un 96% d'alumnes de Vitré estudien en francès, un 4% en francès i bretó i un 0% en galó —la llengua històrica de la ciutat, una llengua romànica molt pròxima al francès i avui pràcticament extingida.
Però això no treu que la visita valgui molt la pena, de manera que obviem el cas del galó i deixem el cotxe al pàrquing de l'estació. És un pàrquing modern i gratuït durant 24 hores, amb la gràcia que al pis de dalt hi ha una passarel·la que ofereix una vista excel·lent sobre Vitré i connexió directa amb el pont que travessa les vies de tren. I així, sumant la passarel·la i el pont, deixem enrere el pàrquing i l'estació de 1848 i en un moment —hops!— ens trobem enmig de la ciutat.
Es tracta d'una petita ciutat d'uns divuit mil habitants, enriquida amb el comerç de teles durant els segles XV i XVI i protegida per un castell de planta triangular particularment interessant.
Al segle XVII els comerciants enriquits van agafar les teles i els trastets i se'n van anar a viure cap a la cort de Versalles, perquè Vitré ja els semblava petit i provincià. La ciutat va anar decaient lentament, però qui sap si el seu encant no es deu justament a la impossibilitat de refer-ho tot amb gustos més moderns ara que ja no hi havia calers...
Sigui com sigui, Vitré pren sentit sobretot a partir del seu castell, que es veu des de tot arreu. Per això és al castell de Vitré que comencem la visita.
Castell de Vitré
El castell de Vitré és un castell singular, situat a la plaça du Château. Està completament restaurat, com el de Josselin, fins al punt que, per evitar uns interiors desolats, s'hi va instal·lar mobiliari autèntic provinent de les grans cases de la ciutat. Ara bé, a diferència del de Josselin, el castell de Vitré no pertany a una família que fa servir les entrades per costejar-se el manteniment i els capricis sinó que pertany a l'Estat francès. Tant és així, que l'Ajuntament de Vitré ocupa un dels edificis que el formen.
La porta d'accés està constituïda per un castellet destacable (el châtelet, del segle XV), que protegeix el pont llevadís. Bé, avui el pont llevadís ja no està en condicions de barrar l'entrada quan venen enemics i de deixar pas franc als amics, però l'estructura del mecanisme és evident.
Aquest castell , que defensava el camí cap a Rennes i, de passada, el regne de Bretanya complet, va arrencar cap a l'any 1000 amb un castellet de fusta. A finals del segle XI es va substituir per un castell de pedra més seriós, aprofitant un esperó rocós, i la població va començar a créixer als seus peus. Al segle XIII s'hi va donar la forma de triangle que té ara (potser algú va pensar que era més fàcil defensar un triangle que un quadrat?) i es va fortificar la vila, i als segle XIV i XV es va fer alhora més confortable per viure-hi i més contundent.
I el 1487, quan tenia un castell imponent a les mans que era la porta d'entrada a Rennes, Guy de Laval el va entregar a les tropes franceses sense combatre (potser seguint les ordres d'Anna de Bretanya, potser per iniciativa pròpia). A continuació Anna de Bretanya es va casar amb el rei francès amb un plec de condicions que havien de permetre que es respectés la identitat de Bretanya i així —ens ho coneixem— es va acabar la independència de Bretanya.
Per rematar la història del castell: entre finals del segle XVI i principis del XVII va ser un bastió dels hugonots (protestants francesos contraris a l'Església catòlica, extirpats amb l'ajuda de massacres i del decret del 1685 que els declarava il·legals); el segle XVII va caure en l'abandó; al començaments del XIX es va reconvertir en presó, i a finals del XIX l'Estat el va comprar i el va restaurar.
Travessat el castellet, la vista des del pati d'armes impressiona.
El recinte està constituït per diverses torres fortificades connectades per cossos més baixos i coronats de merlets. A la foto es pot observar la torre de Saint-Laurent (la torre imponent de l'esquerra) i, molt més austera, la torre de l'Argenterie (la torre situada a la dreta de la foto).
Torre de Saint-Laurent
La torre de Saint-Laurent (tour de Saint-Laurent, 'torre de Sant Llorenç') és la torre de l'homenatge o torre mestra del castell: és la més alta i forta i servia d'últim refugi en cas que els atacants haguessin superat el recinte de muralles. Estructurada en cinc pisos, avui per obrir-s'hi pas és preferible deixar escut i espasa i brandar tranquil·lament l'entrada adquirida a la taquilla.
A la planta baixa hi ha una maqueta del castell per poder-se'n fer una composició mental...
...i també unes quantes escultures d'aquestes que van a pes. Probablement la que crida més l'atenció és l'escultura del segle XIX que havia de representar la unió de Bretanya a França, d'Emmanuel Dolivet. Era tan penosa la posició de submissió de Bretanya que la cosa va aixecar polseguera i l'Ajuntament de Rennes (responsable del projecte) es va fer enrere; només en queda la maqueta original...
Són bastant més interessants els dos primers pisos, dedicats als mercaders de Vitré que, a partir del segle XV, es van enriquir comerciant amb teixits de cànem. Hi trobem tant telers d'època com mobles i peces dels segles XV i XVI extrets de les grans cases de Vitré, allà on els mercaders invertien la seva riquesa.
Aquests dos primers pisos estan constituïts per una sala gran d'exposició i una sala molt més petita (i, per tant, més fàcil d'escalfar), que és on devien amuntegar-se els guardes que protegien la torre i, de passada, els nobles podrits de calers que podien refugiar-s'hi.
El tercer pis és una sala dedicada a Henri de la Tremouille, simpàtic baró de Vitré cap al segle XVII. És el pis més confortable, tal com correspon a un baró, i està moblat amb peces d'una casa aristocràtica del mateix segle, per no desentonar.
Tot el conjunt té un cert aspecte de pis de notari...
...encara que la part més interessant és la llar de foc renaixentista integrada a la paret, de formes quadrades.
El quart pis porta el nom d'una encantadora marquesa de l'època (Aimée Taffin de Givenchy) i, per situar el visitant, reconstrueix una cambra aristocràtica de finals del s XIX. Ara ens semblaria un loft, però es veu que totes aquestes peces tot just feien una cambra.
Accedim a l'últim pis seguint l'escala de cargol. Com s'ho feien a l'època per pujar el mobiliari és bastant un misteri, la veritat.
El dalt (la sala Raoul David) és un sotateulada acabat en cúpula i revestit de fusta per fer-lo més acollidor. A la paret hi ha una llar de foc, per sort fora de servei. Per sort, perquè un altre dels misteris grossos d'aquest castell és com és possible que no se socarrimés mai el sostre en els dies d'hivern, quan la llar de foc devia funcionar a tot drap...
Sortint de la torre de Saint-Laurent se segueix el camí de ronda, que permetia defensar el perímetre del castell sense exposar-se gaire. S'ha de tenir en compte que un castell ben construït era molt difícil de conquerir, de manera que el que funcionava més bé era mantenir el setge durant dies i dies. Si no rebien reforços per trencar el setge, al final els defensors havien d'optar entre morir-se de fam i rendir-se, i solien escollir (qui ho hauria dit) la segona opció.
Enmig del camí de ronda hi ha cúpules de torres amb una estructura de reforç impressionant.
Després de la torre de Saint-Laurent i el camí de ronda, la segona torre visitable del castell és la torre de l'Argenterie.
Torre de l'Argenterie
La torre de l'Argenterie (tour de l'Argenterie) és una torre molt més modesta que la torre de Saint-Laurent: més petita, amb menys pisos, de planta quadrada i teulada en triangle. Com que no sembla gaire lògic pensar que el tresor es vigilava a la torre petita i no a la més forta, una de les hipòtesis del seu nom és que fos l'habitatge del responsable dels comptes del baró.
Igual que a la torre de Saint-Laurent, també aquí l'interior ha estat museïtzat amb mobles de cases aristocràtiques.
Ajuntament i porxo
A l'interior del castell de Vitré hi ha les oficines de l'Ajuntament. El més destacable, sens dubte, és l'escalinata amb porxo que hi dona accés, més o menys a l'altura del pou que centra el pati d'armes.
.JPG)
Mirat de la vora, i especialment en una vista lateral, el porxo té una estructura complicada on s'ajunten plans amb orientacions diferents. Un català hi veu el segell de Gaudí.
Torre de l'Oratorie (o torre de la Chapelle)
L'últim element visitable del castell és la torre de l'Oratoire o de la Chapelle (és a dir, la torre de l'Oratori o de la Capella). El nom li ve de la capelleta adossada al mur.
A banda del seu paper religiós, també era un lloc excel·lent perquè el senyor del lloc arengués les seves tropes reunides al pati d'armes quan fora muralla pintaven bastos.
A l'interior, finestrals i aquestes vitrines amb orfebreria religiosa que, per valor que tingui, només sol interessar a algú amb carrera d'antiquari.
L'espai lliure de les sales s'ha aprofitat com a museu tradicional una mica a l'engròs. Tot pulcrament posat i amb cartellets explicatius i sense atapeïmenta, això sí.
Al fossat, sempre més interessades per l'herba que per la pedra, les obres d'art i l'orfebreria religiosa, les cabres van pasturant a la seva, espigolant els millors brots d'aquí i d'allà.
Ciutat de Vitré
Les cases de la petita ciutat de Vitré parlen de l'esplendor passada. Els mercaders, que es van enriquir durant segles abans d'escampar la boira cap a la Cort, van deixar darrere seu les cases antigues de carreus de pedra i entramats de fusta acolorida. Sovint a la planta baixa d'aquests casalots hi ha grans finestrals amb ampits de fusta, que és on els mercaders de teles exposaven el gènere que tant d'èxit tenia pel món.
A continuació us proposem un recorregut pels carrers antics de la ciutat medieval, tot i que la gràcia de Vitré és anar badant de casa en casa una mica a la babalà...
Carrer du Val
El carrer du Val (rue du Val, és a dir 'carrer de la Vall') passa encaixat entre una de les tres cares de l'alta muralla del castell i el vessant del turó on s'aixeca. Se sap que les elevacions sempre són més fàcils de defensar i proporcionen, a més, una àmplia vista sobre els viatgers amb males intencions.
Carrer d'En-Bas
Pràcticament tots els carrers del nucli antic de Vitré mereixen ser vistos. Però al carrer d'En-Bas (rue d'En-Bas, és a dir 'carrer de Baix') es combinen bellament els entramats de fusta, els tendals de les terrasses i la decoració pintoresca.
Carrer de la Baudrairie
Tirem cap al carrer de la Baudrairie (rue de la Baudrairie), un carrer també empedrat amb una mica de pendent. Hi ha cases de fusta i cases de pedra i també comerços que ja no són de venda de teles.
Malgrat tot, les cases sí que són les cases dels mercaders del s. XVI i XVII, els mateixos que uns anys més tard van fugir cap a la cort per prosperar, seguint el rastre del diner tan car a les elits. Abans de marxar, però, van deixar aixecades construccions notables.
Avui veiem un entramat pintat de verd i no ens impressiona gota. Més enllà dels gustos de cadascú, mirem amb la mateixa indiferència el verd com el grana o el turquesa... I, tanmateix, hauríem de saber que el verd era el color més apreciat pels mercaders pretensiosos perquè era també el més car de produir. Una façana verda deixava clar que anàvem forts d'armilla.
És un carrer ple de racons, bretó (o galó) i alhora tan francès en els detalls com una baguet.
.JPG)
No descarteu que es tracti del carrer més bonic de Vitré i un dels més destacables de la Bretanya.
Seguint l'itinerari, arriba el torn del carrer Notre-Dame (rue Notre-Dame, 'carrer de la Mare de Déu'). Hi ha unes quantes cases vetustes, miraculosament conservades fins avui. Però la qüestió dels miracles és patrimoni de l'Església, i és justament una església el que dona nom al carrer: l'església de Notre-Dame, un gòtic flamíger dels segles XV-XVI pagat per les butxaques dels mercaders.
Per desgràcia, la pluja (un altre clàssic el temps canviant bretó) dificulta les fotos, i per això recorrem a la viquipèdia.
A falta de miracle meteorològic ens refugiem a l'interior de l'església. Que està eixut i té aquest aspecte:
.JPG)
Torre de la Bridole
A tres minuts de l'església de Notre-Dame s'aixeca la torre de la Bridole (tour de la Bridole, que fa referència a un aparell antic dels mestres d'aixa per donar forma a la fusta dels bucs).
La torre i el pany de paret enganxat són un dels últims vestigis de la muralla de Vitré, procedents del s. XIII, refets al s. XIV i restaurats a fons ja en el XXI. D'evident finalitat defensiva, tenia uns quants canons i un habitatge al pis superior per controlar l'entorn.
Només en dies molt concrets es pot visitar, de manera que ens limitem a mirar-la des de fora. Afortunadament, avui sembla poc probable que ens enviï una descàrrega de bales de canó. Que no explotaven, és cert, però no deixa que eren esferes massisses de ferro —ara, a més, recobertes per un tel de pols dels segles.
Carrer de la Poterie
Acabem la visita a Vitré al carrer de la Poterie (rue de la Poterie, o sigui carrer de la Ceràmica). Empedrat, combina les cases velles de pedra amb les cases velles de pedra i entramat de fusta. De vegades amb aquests finestrals baixos que havien fet d'aparador i que ara els donen un aire més alegre i habitable.
I, qui sap, si esteu disposats a abocar-hi diners a cabassos per tornar a fer lluir la fusta i el fang pintat, potser encara hi trobaríeu una oportunitat...
Aquí acabem la visita a Vitré, que al s. XVI va arribar a ser una de les ciutats més riques de la Bretanya gràcies al comerç de teles, fabricades a les poblacions veïnes. Va ser sempre molt poc amiga de França i s'hi va enfrontar per les armes abans de l'annexió, igual com als segles XV i XVI es va arrenglerar al costat del duc de Bretanya quan el rei francès maldava per suprimir l'autonomia que havia concedit als bretons.
Després els mercaders se'n van anar amb les teles i la riquesa cap a la cort del rei, però darrere seu van quedar les cases de pedra i fusta i els carrers estrets de la ciutat medieval. Avui és una petita ciutat bonica, potser amb una discreta melangia als finestrals on s'havien exposat les teles però en cap cas amb un aire decadent. La ciutat està perfectament conservada, les cases estan habitades i s'hi han instal·lat múltiples locals (molts restaurants, per exemple) que hi aporten color i ganes de viure.
(Textos complementaris: Fougères)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada