Munic [Baviera]: Els parcs
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí: Augsburg - Munic || Desplaçament amb cotxe: 1 h 8 min, 79
- Tarda: Munic - Augsburg || Desplaçament amb cotxe: 59 min, 80 km
Englischer Garten (Eisbach, Eisbachwelle, Monopteros, Kleinhesseloher See, Historisches Kinderkarussell) – Olympiapark (Olympiastadion, Olympia Schwimmhalle, Olympiaturm, Olympiasee) |
Englischer Garten
Llei en mà, no hauria d'estar permès anar a Munic i no trepitjar l'Englischer Garten, anomenat jardí anglès perquè es va fer a imitació del paisatgisme anglès tant de moda a l'Europa dels segles XVIII i XIX. Els francesos volien la natura sotmesa a la precisió humana i per això feien parcs de línies geomètriques, espais exactes, combinacions florals i arbustos retallats; els anglesos preferien domesticar subtilment la natura, de manera que combinaven gespa i espais boscosos, s'inventaven turons i cursos d'aigua i deixaven créixer al seu aire les plantes, amb un desordre més amable però només aparent.
L'Englischer Garten és un exemple magnífic de paisatgisme anglès. L'únic problema és que trepitjar-lo requereix temps, ja que parlem de 370 hectàrees de natura que en fan un dels parcs més grans del món —més, per exemple, que el Central Park i molt més que el Hyde Park; els alemanys, quan fan una cosa, la fan a consciència.
En el fons tot va ser culpa de Karl Theodor, que va heretar d'imprevist l'electorat de Baviera quan ja tenia a la bossa l'electorat del Palatinat; poc amant de canvis, va notificar que no tenia cap intenció de traslladar a Munic la seva residència situada a la riba del Rin. Entre això i que va intentar intercanviar la possessió de Baviera per la dels Països Baixos del Sud, la seva popularitat entre els honestos catòlics bevedors de cervesa va tocar fons. Per compensar-ho, Karl Theodor no va enviar-hi l'exèrcit o la guàrdia civil (aquella solució habitual a casa nostra), sinó que va fer construir una galeria d'art i l'Englischer Garten com a regal als muniquesos.
Inaugurat el 1789 sota el seu regnat i amb disseny de Benjamin Thomson, l'Englischer Garten es va anar completant i modificant a poc a poc, sobretot al llarg del segle XIX: el salt d'aigua, els canals, un turó per aquí, la glorieta grega per allà, la gran pagoda, els boscos, el corrent on se surfegen les onades, etc. Vaja, les coses típiques de posar en una placeta urbana.
Hi ha múltiples punts d'entrada al parc i també múltiples camins que el travessen, amb les mateixes girades aparentment capritxoses que van fent els camins a muntanya. Al costat dels camins (recorreguts més o menys a parts iguals per vianants, corredors i ciclistes), hi ha extensions de gespa, canals d'aigua i ànecs i oques permanentment afamats que us reclamen una aportació mínima al benestar animal. El seu, concretament.
També hi ha els corbs, és clar, igualment interessats en qüestions gastronòmiques però més subtils i espantadissos, probablement perquè (intel·ligents com són) no s'acaben de refiar mai del tot de la volubilitat dels humans. I ben fet que fan.
Les aigües del canal Eisbach, desviades del riu Isar que pràcticament delimita l'Englischer Garten, són netes i fresques, aptes per al bany a l'estiu. Hi ha qui les travessa nedant, hi ha qui hi suca els peus. I, un tros avall, l'aigua encara porta el record de la força que tenia, ai, a l'origen.
I és que més amunt, a tocar de la Haus der Kunst (una galeria d'art situada a la Prinzregentenstrasse), el canal arrenca amb la cèlebre Eisbachwelle, l'onada artificial de quasi un metre d'alt que surfistes experts aprofiten per treure's el cuquet a falta d'un mar com cal a la vora. Vestits amb els neoprens, esperen pacientment el seu torn amb la planxa sota el braç i es llancen a fer cabrioles a cavall de l'onada fins que la cosa ja no dona més de si.
Amb tota probabilitat, cap dels antics i abnegats enginyers hidràulics bavaresos que van traçar els canals de l'Englischer Garten devia haver somiat que l'Eisbachwelle serviria un dia perquè els surfers hi ballessin sobre una planxa de fusta. L'onada de l'Eisbach tenia sentit estètic i ajudava a fer funcionar el canal. Però algú, un dia, hi va descobrir aquesta utilitat. I les autoritats municipals, després d'haver-ho combatut, es van adonar de l'interès que podia tenir com a reclam turístic una zona per surfejar a l'interior d'una gran ciutat.
Sigui quina sigui la causa de l'accident, el cert és que tot plegat ens fa prendre consciència dels límits divins i també del sincretisme cultural en què ens movem: en un jardí anglès al cor de Baviera, hi senyoregen un temple grec i una pagoda xinesa, la Chinesischer Turm, que trobem un tros més enllà. Més o menys en aquest punt, davant nostre, una noia gira excessivament el manillar en un revolt de la pista i bici i ella rellisquen aparatosament sobre la pols del camí. La noia s'aixeca amb els genolls pelats i la bici esguitarrada, qui sap si perquè els déus del Monopteros feien capcinades sota el sol estiuenc o perquè els arbres del vessant els tapaven la visual. El paradís, ja se sap, ens té sempre a punt una cara menys amable quan ens hi comencem a sentir bé.
Són 25 m d'alçada de pagoda de fusta del 1790 i set mil cadires de biergarten davant seu (un dels quatre biergartens dispersats per l'Englischer Garten). Que l'orientalisme està molt bé i l'espiritualitat amb què es miren el món és admirable, però un bavarès ho aprecia tot més bé a partir del primer litre de cervesa.
Els biergarten? Us porteu el menjar o l'encarregueu allà mateix, demaneu unes begudes, agafeu taula i ja sabreu per què serveixen els biergarten i com gaudeixen de la vida a Baviera.
I, en acabat, podeu optar per tornar la gerra de cervesa i recuperar el petit dipòsit inclòs en el preu o bé per fer de turistes i emportar-vos-la a casa com a record.
Tingueu en compte, només, que el pes d'una gerra de vidre de litre no és negligible a mesura que van avançant les hores.
L'últim punt imprescindible de l'Englischer Garten és el Kleinhesseloher See, un llac que és tan artificial com el conjunt del parc i que, com el conjunt del parc, fa patxoca perquè els alemanys quan s'hi posen s'hi posen i tal i tal. Però en aquest cas és bastant més petit que l'estany de Banyoles. I tampoc té, és clar, l'aire decadent de les pesqueres ni el monstre que diuen que habita les aigües banyolines. Aquí tot és molt germànic: un llac de forma força regular, tres illes boscoses al mig, un embarcador per fer anar els rems, una autovia en un dels laterals (l'Isarring, que parteix l'Englischer Garten en dos), uns cavallets i, òbviament, un considerable biergarten. L'aigua l'hi posa el riu Eibach.
Semblaria que la fauna que hi neda i hi vola amb tanta elegància n'hauria de tenir prou amb el verd luxuriós i l'aigua immòbil per viure. Però, en el fons, què podria competir amb unes molles de pa o de galeta?
Al capdavall, bé que hi tenen tot el dret si els humans ja tenen els biergartens per menjar i beure...
En una de les ribes del Kleinhesseloher See hi ha el Historisches Kinderkarussell, o sigui els cavallets històrics per a infants —històrics perquè venen del 1913.
Fets de fusta i pintats de colors elegants, vehicles i animals van desfilant com una temptació permanent per a les criatures, amb l'aire ingenu i fins un punt sinistre que tenien les joguines antigues abans que tot es tornés de plàstic. Aquesta mitja claror i aquests colors uniformes avui en dia resulten tan exòtics que els cavallets semblen fets directament de la matèria pastosa dels somnis (i qui sap si d'algun malson).
I de ben segur que uns quants van trobar que allò havia fet perdre al karussell, irremeiablement, tot el romanticisme que havia tingut fins llavors. És el que té el progrés.
Olympiapark
Relativament a la vora de l'Englischer Garten hi ha l'Olympiapark, el complex olímpic construït per als jocs olímpics d'estiu de l'any 1972. Ara és un espai verd considerable, de 200 hectàrees, esquitxat aquí i allà d'edificis olímpics: l'estadi, la piscina coberta, l'antena de telecomunicacions, la pista de gel, el velòdrom...
Els Jocs Olímpics de Munic, potser n'heu sentit a parlar: les set medalles d'or del nedador estatunidenc Mark Spitz, la primera mascota d'uns jocs (calia?) i, sobretot, l'assassinat d'onze atletes israelians, segrestats com a ostatges a la Vila Olímpica per una facció palestina. La seva mort va commocionar el món, però, com va dir amb esperit circense el president del COI, "The Games must go on", i efectivament els jocs es van reprendre poc després.
Tornem al present, bastant més alegre. L'Olympiapark és la segona gran zona verda de la ciutat. La gent de Munic i la gent de fora que visita Munic hi passegen, hi fan esport i s'hi diverteixen (que en aquestes altures ja sabem prou que els bavaresos no han vingut al món a avorrir-se).
Un altre equipament destacat és l'Olympia Schwimmhalle, la piscina coberta on Mark Spitz va rebentar tots els rècords de natació. A banda de la calor dels dies d'estiu, incrementada per la humitat de l'espai, destaca sobretot la coberta, tan característica de l'Olympiapark i encara ara tan sorprenent: una pell lleugera de material transparent, tibada per cables de sustentació aquí i allà, que es corba i es contorsiona per adaptar-se a les formes dels espais.
En aquestes imatges es pot apreciar perfectament tota la bellesa dels sostres olímpics muniquesos:
Dominant el conjunt hi ha l'Olympiaturm, l'antena de telecomunicacions de 291 m d'alçada, que la converteixen en l'edifici més alt de la capital de Baviera.
En el seu interior hi ha un punt d'observació, un museu del rock-and-roll (que ja fa anys que es va convertir en peça de museu) i un restaurant giratori que se suposa que ofereix vistes canviants sobre l'Olympiapark i l'efímera glòria dels èxits olímpics. Concretament, vistes des de 181 m d'altura, que per això es diu Restaurant 181.(Diem que se suposa perquè el cert és que a Naivenir no vam posar els peus al restaurant. L'economia, se sap.)
Totes les instal·lacions esportives estan situades al mateix marge de l'Olympiasee, el llac allargassat que parteix l'Olympiapark en una zona dedicada als esports i al lleure i una zona només enjardinada. Igual que l'Eisbachsee, també l'Olympiasee és, és clar, una formació artificial, en aquest cas de poca fondària (1,4 m) i alimentada pel canal Nymphenburg-Biederstein. És a dir, un canal de principis del segle XVIII, que neix al palau de Nymphenburg i travessa de punta a punta la ciutat de Munic fins al palau de Schleissheim, amb la idea que servís com a via de transport entre les dues residències de Maximilià II Manuel de Baviera. Que per això era ell el que pagava el canal i el que hi posava a treballar l'exèrcit i els presoners de l'última guerra.
Sense cap utilitat esportiva i destinades únicament a fer bonic, les aigües de l'Olympiasee són l'hàbitat indiscutit d'unes carpes enormes. Que es miren amb golafreria indissimulada els visitants però s'acontenten (de moment) amb les molletes que vulguin tirar-los a les olímpiques aigües.
Una pel·lícula de terror s'hi podria rodar, sí.
Però els bavaresos del segle XXI no estan per pel·lícules de terror. La zona completa de l'Olympiapark és una zona d'esport i de lleure. I per això s'hi celebren anualment esdeveniments de tota mena, que sovint barregen el component esportiu i el component festiu (i hi pesa, sobretot, la part més festiva). Per exemple, el Mash.
Es tracta d'un esdeveniment dedicat als esports extrems de carrer. Per això hi ha circuits de bici tot terreny o de skate.
Amb les planxes aparcades en el parc tancat, mentre els desmenjats propietaris s'esbargeixen per aquí per allà...
En un ambient festiu cal pensar també, evidentment, en els petits.
Però també hi ha grans amb ganes de divertir-se sense suar la cansalada. I per això desfilen amb banyador i el flotador sota el braç camí de la rampa inflable per lliscar sobre una capa d'aigua.
Com sempre, el més important és no estressar-se.
I per combatre l'estrès hi ha àrees reservades als que voldrien veure passar la vida sentint-se de bon rotllo amb si mateixos i amb el món. Un seient, un got, sol, música, els amics. L'aïllament, no cal.
Tot això —l'equipament olímpic, el llac, les zones chill out— en un entorn verd i amb turonets capritxosos aquí i allà, que hi donen el mateix toc d'encant d'un pis amb escales enfront dels pisos a un sol nivell. Només que aquests turons no són naturals ni estan fets de roca i terra. No són plecs de l'escorça terrestre deguts a les envestides entre plaques tectòniques, ni tenen origen volcànic.
El que hi ha a les bases de tots els turons són les restes dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. La ciutat enrunada sota les bombes. I és que, acabada la guerra, van anar abocant aquí la runa que treien dels carrers per sanejar la ciutat i reconstruir-la. En aquest terreny sense cap ús, la runa s'amuntegava en piles de sofriment i memòria. Quan es va decidir arranjar-ho per als Jocs Olímpics de Munic del 1972, es va aprofitar la runa per dibuixar el perfil de turons i planes.
I sobre la culpa dels avis i dels besavis, depurada al llarg de dècades d'esforços, indemnitzacions i assignatures de memòria a les escoles, els alemanys d'avui es relaxen, riuen i gaudeixen de la vida. És una bona lliçó de com el mal pot ser combatut, vençut i reconduït.
(Textos complementaris: Munic [Baviera]: Els carrers, Munic [Baviera]: Els museus)
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada