Munic [Baviera]: Els museus
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
Dia 7: Munic (carrers, parcs, museus)
- Matí: Augsburg - Munic || Desplaçament amb cotxe: 1 h 8 min, 79
- Tarda: Munic - Augsburg || Desplaçament amb cotxe: 59 min, 80 km
palau de Nymphenburg – Deutsches Museum – BMW Welt, BMW Museum |
Com tota gran ciutat amant de la cultura i les tradicions que, a més, té un elevat nivell de vida, Munic té un gran nombre de museus i, a més, molt variats. És segur, per tant, que en trobareu un o altre que us faci el pes: l'Alte Pinakothek, la Neue Pinakothek, la Pinakothek der Moderne, l'Stadtmuseum, el Museu Nacional Bavarès, la Gliptoteca, evidentment (i tristament), el Museu Jueu...
Aquí, d'entre totes les possibilitats, tot just us recomanem tres visites culturals molt diferents: un palau històric, un museu amb vocació de recollir tot (tot) el que vagament tingui a veure amb la història humana i un museu d'una de les marques més prestigioses del món de l'automobilisme.
Palau de Nymphenburg
- Cost: 8 € (gratuït per a menors de 18 anys i estudiants)
El palau de Nymphenburg, o palau de les Nimfes (Schloss Nymphenburg), és un palau d'estil barroc que durant dècades va servir de residència d'estiu als ducs i els reis de Baviera quan volien allunyar-se del bullici de Munic. Amb aquesta idea de refugi aristocràtic, el cos principal de l'edifici es va acabar de construir el 1675 en un perfecte estil italià.
A les generacions següents, però, els va semblar que no acabava d'estar a la seva altura, i cadascuna hi va anar afegint pavellons i extensions diverses, sempre en estil barroc i atenint-se escrupolosament a la simetria, fins a l'estadi actual, en què supera en longitud el palau de Versalles: per anar d'extrem a extrem de la façana haureu de recórrer 632 metres.
I no tot és pedra, perquè palau, ales i pavellons estan inserits en un parc que es considera l'obra mestra del paisatgisme d'estil alemany (park Nymphenburg).
Com a resultat del pas de tantes generacions coronades al llarg d'ideologies i modes canviants, l'interior combina el barroc original, el rococó i el neoclàssic —sempre, és clar, mantenint el mínim estàndard de luxe requerit quan la bossa sona.
Accedint-hi des de fora, el palau de Nymphenburg es veu ja des de lluny, situat al final del canal Nymphenburg-Biederstein, abans navegable, que l'uneix a la ciutat de Munic. Bé, estrictament, el que uneix és el palau de Nymphenburg i el palau de Schleissheim, dues possessions reials bavareses, que ja se sap quins són els privilegis dels que ostenten el poder. I, quan arribes a l'estany on mor el canal, et trobes el palau de les Nimfes reflectit a l'aigua, darrere un conjunt escultòric que fa pensar en el destí de la natura en mans reials: ser reconvertida en parterre o ser parcel·lada perquè els propietaris puguin gaudir-ne sense sobresalts.
Després de pujar l'escalinata i travessar el portal, irromps a la Steinerner Saal (sala de pedra), un saló que té com a sostre el sostre de l'edifici central, o sigui que ocupa tres pisos. Terra escacat, parets que combinen el blanc i el daurat, llums de pedreria, frescos de Johann Baptist Zimmerman que omplen el sostre per complet i part de les parets. En resum, magnificència no apta per a haters del Barroc.
La resta del palau (que no és poca, precisament) s'estructura en un seguit de cambres de dormir, avantcambres, sales d'estudi o de descans, doblades i decorades convenientment segons si pertanyien al rei o pertanyien a la reina. Una part del palau no és visitable perquè l'ocupen encara els descendents de la família reial bavaresa, però no és fàcil que descobriu on és que s'allotgen quan els vaga de venir.
Tenim, per exemple, l'habitació de la reina Carolina, destacable per la seda de color verd que recobreix les parets però coneguda, sobretot, perquè és en aquest llit on va néixer Lluís II de Baviera. Anomenat el rei boig, va fer construir els castells de Neuschwanstein (visitat en un viatge anterior), Linderhof, Herrenchiemsee (visitat en aquest mateix viatge) i Falkenstein (aquest últim tot just iniciat, perquè el 1886 Lluís II és destronat per bogeria i dos dies després mor misteriosament).
Un bust d'ell i la seva germana de petits els recorda a l'habitació del palau de Nymphenburg. I provoca aquell desassossec que provoquen les fotos infantils de gent que sabem que és morta d'anys i panys.
Els historiadors discuteixen si realment Lluís II era boig o era un simple llunàtic malalt de romanticisme i turmentat per l'homosexualitat; el que sembla clar, en tot cas, és que obrir els ulls aquí, saber-se destinat des de petit a ser rei i agafar el poder amb 18 anys no deu ajudar gaire a desmentir que habites un conte de fades. Que fet i fet potser és millor això que dedicar-se a la corrupció, la caça d'elefants i el tràfic d'armes.
Altres estances igualment discretes:
Però probablement una de les peces més destacades és la Schönheitengalerie (o galeria de les Belleses): En una sala de les estances del rei (d'un altre rei, ara hem deixat enrere Lluís II), hi ha retratades les 36 dones de Munic que van ser considerades més atractives entre 1827 i 1850. La tria era prou generosa per incloure-hi dones de la cort, l'esposa d'un sabater, una ballarina curiosament amant del rei i encara una altra amant coneixedora del llit reial.
El jardí és una alenada d'aire fresc. Quan els aristocràtics habitants del castell es recolzaven amb despreocupació a la barana de l'escalinata italiana, feliçment lliures de la banalitat d'obtenir els recursos necessaris per anar tirant dia a dia, podien veure aquest panorama:
Fins i tot a ells, habitants d'una pompa llavors nova de trinca i no museïtzada, els devia reconfortar la vida de la natura (per més sotmesa a la geometria i als jardiners reials que estigués) en oposició a la fusta morta de dintre. I, si baixaven les escales i es giraven, aquelles dones que arrossegaven lànguidament els baixos del vestit o aquells homes de robes llampants i barbes i bigotis aparatosos, podien admirar també l'aspecte imponent del seu casalot.
El que no sabríem dir és si hi havia, també, aquestes faixes de flors acolorides. Les pràctiques dels jardiners de cort dels segles XVIII i XIX no solen ocupar gaires línies en els tractats d'història. I, tot i això, qui sap si més d'una guerra no va venir d'un emperador o una emperadriu irritats davant la visió d'una herbota que trencava la simetria del parterre o d'un pom de ponsèties pansides abans d'hora.
Amb els animals passa si fa no fa el mateix. No és fàcil saber si els ulls reials veien també ànecs, cignes i oques que anaven fent amb tranquil·litat entre parterres, estanyets i turistes, picossejant llavors i fent tria de cuquets i altres exquisideses.
Però el que és segur és que uns hipotètics avantpassats que campessin per la residència d'estiu dels reis i ducs de Baviera havien de conèixer com ells els jardins i havien de conèixer també (a diferència d'ells) les grans olles que anaven fent xup-xup dintre les cuines imperials.
Deutsches Museum
- Cost: 14 € (4,5€ per a menors de 18 anys i estudiants)
El Deutsches Museum és el museu de la ciència més gran del món. Està dedicat (diu la publicitat) al passat, el present i el futur de la tecnologia i les ciències naturals, enteses en un sentit molt ampli. I, a la pràctica, aquí el que importa són més les peces que el discurs, tal com passava en els museus d'abans i tal com s'anuncia que passarà en els nous museus, perquè el discurs el podem portar dintre el mòbil particular i la peça no, que no ens hi cap.
Demostra aquesta filosofia del museu sobretot com a contenidor el fet que tingui 28.000 m2 d'exposició i 30.000 peces exposades, comptant-hi la seu principal i les extensions de Munic mateix (Theresienhöhe, dedicada al transport), de Flugwerft Schleißheim (a 18 km de Munic, dedicada a l'aviació) i de Bonn (dedicada a la ciència i la tecnologia alemanyes a partir del 1945).
La seu original del museu, fundada el 1903 i de molt la més interessant i àmplia pel que fa a les matèries, està construïda sobre una illa del riu Isar. I visitant-lo t'adones que la virtualitat i la recreació estan molt bé però que al final, per entendre, sobretot s'ha de veure i s'ha de tocar. D'això va el Deutsches Museum.
L'edifici, originalment pensat per a finalitats militars, es va donar per enllestit el 1899, un cop protegit de les inundacions que fins llavors cobrien periòdicament l'illa i feien impossible, per tant, habitar-la. Per sort per als milers de peces úniques que conté, les aigües de l'Isar han considerat suficient la protecció i des de llavors ja no han reclamat més l'illa que havia estat seva.
La visita comença al soterrani, amb la reproducció d'una mina. A partir d'aquí es va pujant de planta en planta fins a acabar al setè pis.
S'hi poden veure, per exemple, reproduccions de màquines de vapor de tota casta, llavors que semblava que la tecnologia humana havia tocat sostre aprofitant els fums de l'aigua portada a alta pressió.
També hi ha una esplèndida exhibició de navegació, que reprodueix amb exactitud les embarcacions que desafiaven amb audàcia corrents i ventades al llarg de les costes; sovint amb massa audàcia, que la història de la navegació és també la història de múltiples naufragis. Hi ha velams de tota casta i les primeres mecanitzacions. Tot, tocable i visitable i situat en la cultura corresponent.
Però la part que ens impressiona més als Naivenir és, sens dubte, el món de l'aviació: fotos, filmacions, explicacions i aparells primitivíssims amb una fragilitat tan enorme que fan venir corcruix només de mirar-los. Realment, per confiar la vida a cavall d'això als capricis del vent s'havia de tenir molta set de futur, molta fe en els càlculs propis i potser una estima relativa per la vida.
De fet, el Flyer I dels germans Wright aquí reproduït va fer un primer vol el 1903 (el primer reconegut en el món aeronàutic) de 12 segons de durada i 37 m de llargada. Però el 1910 l'aparell definitiu dels Wright ja va cobrir 200 km durant una hora de vol...
A mesura que passen els anys, l'aspecte encartronat va desapareixent a favor d'una semblança evident amb l'avió del Tibidabo, però sense el simpàtic braç de grua que li permet girar amb una tranquil·litat absoluta sobre el parc.
També hi ha un dirigible, molt més pròxim a la idea que el més fàcil per volar seria posar una hèlice a un globus, i avall. Mentre no se li demani molta velocitat i el globus no exploti, la cosa va prou bé.
I també hi ha, és clar, tecnologia més evolucionada.
A ulls de qui no hi entén ni un borrall, però, l'estrella inqüestionable és el Fokker Dr. I del Baró Roig, el prussià Manfred von Richtofen, que durant la I Guerra Mundial, quan els pilots es perseguien pel cel traient el cap de dintre una capsa de sabates amb ales, va aconseguir abatre vuitanta avions. En el cas del Fokker, no només hi havia ales sinó que, de fet, hi havia moltes ales.
Mentre els companys de terra morien a centenars de milers enfangant-se pels camps d'Europa o repartint-se canonades pels oceans, els pilots que es combatien a cara descoberta s'admiraven tant que els anglesos mateixos van organitzar uns funerals d'honor per a Manfred von Richtofen, després d'haver-se'l carregat. El que tenien les guerres quan se n'ocupaven els aristòcrates: s'hi matava igual, però els preocupava més el glamour.
De tota manera, de tot això fa un segle. Ara el que queda del món del Baró Roig són bàsicament les increïbles batalles contra l'Snoopy al jardí de casa seva.
Canviant de planta, també arribarem a les seccions d'història de la vida.
Per exemple, el fòssil d'un dels simpàtics pterosaures que es desplaçaven pels aires sense plomes i amb un llarg timó a la cua per dirigir el vol.
Actualment es discuteix si aquests simpàtics animalons devien enfilar-se pels troncs amb les urpes de les potes i de les ales i deixar-se caure planant o si eren capaços d'emprendre el vol de terra estant. Sigui com sigui, la fauna terrestre que va sobreviure a l'extinció dels dinosaures devia agrair bastant la fossilització dels pterosaures.
Però, dins d'aquest apartat històric, és innegable que un dels elements més singulars del Deutsches Museum és la reproducció de la cova d'Altamira. No es tracta d'una simple reproducció de les pintures sobre plafons, perquè els alemanys, quan s'hi posen, no es limiten a la cosa fàcil. El que van fer en el Deutsches Museum va ser reproduir la cova d'Altamira completa, imitant amb precisió les formes i el volum de la roca. Sostre i parets, amb una il·luminació tènue.
Per anar bé, les reproduccions han de ser precises, però no necessàriament a mida real. O sigui que també podeu passejar per l'interior d'una cèl·lula humana, augmentada tot just 350.000 vegades. Una bona manera de prendre consciència de la complexitat del món ínfim que ens conforma.
Un altre salt. La història humana no seria el mateix sense l'invent de la impremta. Gutenberg, a més, era alemany, o sigui que no hauria de sorprendre gaire trobar també una reproducció fidel de la seva impremta i de les evolucions posteriors. Els amants de la lletra impresa haurien de tenir present que tot va començar en aquesta mena de taula de delineant.
I també hi ha espai per als jocs. Perquè els jocs són una part important de la història humana, i els jocs de construcció han anat evolucionant adaptant-se a les fites tècniques del món que reproduïen i aprofitant ells mateixos els avenços tècnics en materials i processos de fabricació. Jugant ha començat sempre la introducció a la ciència i la tècnica...
Finalment, la música, amb una sala completa plena de diversos instruments. En un museu de la tècnica, però, sembla quasi inevitable que interessi sobretot la cruïlla entre l'automatització i l'art. Per exemple, aquesta pianola Phonoliszt Violina del 1912.
Ja us avisem que és del tot impossible veure sencer el Deutsches Museum - Naturwissenschaft und Technik live erlebenen en un sol dia. El dilema, per tant, és dedicar-hi més d'un dia o resignar-se a seleccionar una part del que conté.
BMW Welt i BMW Museum
- Cost BMW Welt: Gratuït
- Cost BMW Museum: 10 € (24€ per a famílies amb dos adults i un màxim de tres menors de 18 anys)
La marca automobilística BMW té des de sempre la seu a Munic, capital de Baviera. La identificació amb aquest estat federat la porta en el nom (Bayerische Motoren Werke, més o menys 'fàbriques de motors bavareses') i la porta també en l'escut, que recull els colors blanc i blau de la bandera de Baviera. BMW s'enorgulleix de ser bavaresa i és també l'orgull de Baviera.
Però el món empresarial ha evolucionat molt des del 1917, quan BMW feia motors d'avió, olles i paelles i material agrícola.
Actualment és cosa sabuda que l'èxit d'una marca comercial depèn en bona part de la imatge que doni i de la capacitat que tingui de generar ganes d'identificar-s'hi entre els seus clients potencials. Que no són els mateixos quan es parla d'una ferreteria local o d'una multinacional de l'automòbil.
Això a can BMW ho van entendre molt aviat, bastant abans que unes quantes altres marques: el 1973 ja van aixecar a Munic les característiques torres en forma de cilindre de cotxe, per ubicar-hi un museu propi i oficines centrals, i el 2007 van inaugurar el BMW Welt per complementar-ho.
Al costat de la verticalitat del BMW Museum, el BMW Welt opta per l'horitzontalitat i les línies orgàniques. Si hem d'impressionar algú, va bé començar ja per la façana.Al fons, els grans edificis d'una ciutat europea moderna i potent, que combina centre històric, reconvertit en una zona sobretot de lleure i de caràcter, i complexos industrials.
BMW Welt
Però deixem-nos de façanes i passem a l'interior. El BMW Welt (d'accés gratuït) és un espai d'experiències, que vol plasmar la identitat de marca en coses tangibles. Està pensat per fidelitzar els seus clients (per això poden decidir de recollir aquí el seu cotxe acabat de comprar) i per atreure'n de nous, hagin deixat al pàrquing del complex un cotxe de luxe o una tartana que no s'aguanta els pets. I és que BMW Welt significa, literalment, 'món BMW'.
D'entrada, s'hi exhibeixen els models actuals de la marca BMW, que es poden tocar i remenar com si es tractés d'un saló de l'automòbil. (Atenció: Tingueu en compte que les fotos són dels anys 2014 i 2015, en una visita anterior a Munic, i no del 2019.)
Un mini dels clàssics i un mini hormonat.
Tal com passa amb els aparadors de les botigues exclusives, els Rolls-Royce no diuen quant costen. En el fons, interessar-se pel preu d'un producte de superluxe és evidenciar que no tens cap possibilitat de comprar-lo.
Però bah, qui necessita un Rolls-Royce al pàrquing de la mansió, les roderes marcades a la gespa del jardí i l'Armand aguantant-nos la porta...
I, finalment, com saben tots els aficionats, BMW és també des dels inicis marca de motos. Però de motos grosses, eh, associades a carreteres amb revolts i a les extensions desèrtiques del Dakar.
Vaja, d'aquelles motos que només hi pots pujar si portes una granota de cuir, casc d'ultraprotecció, botes de pell i molts anys de vida a l'esquena. 
Però el BMW Welt no són només cotxes i motos. Ja hem dit que la intenció és proporcionar una experiència. Per això també s'hi venen productes de marxandatge BMW, en una gran botiga de roba i complements no gaire econòmica (en línia amb l'orientació de cotxes i motos), hi ha un restaurant i hi ha àrees d'oci.
Mentre els adults van fent, mirant-s'ho tot amb la displicència de qui té un bon bossot o amb la il·lusió banal dels pelacanyes, la Bayerische Motoren Werke AG es preocupa de distreure'ls a ells i de distreure els seus nens. Que no deixa que els nens d'avui poden ser els clients de demà.
I llavors de cop se sent un rugit de motor a les escales que posa els pèls de punta. I resulta que no és un visitant pelacanyes a la fuga amb una de les motos exposades sinó que és una exhibició (espectacular i perquè sí) de trial urbà. BMW Welt, una experiència.
BMW Museum
El BMW Museum és de pagament, a diferència del BMW Welt. En aquest cas, a canvi del preu de l'entrada, t'ofereixen un recorregut ordenat cronològicament pels més de cent anys d'història de la marca. Amb múltiples moments de crisi, implicacions en el règim nazi i represàlies i plagis soferts després de la guerra que us explicaran millor a la viquipèdia que en el museu.
Però en la postguerra de la Segona Guerra Mundial Alemanya es va trobar una quantitat ingent de joves morts i de ciutats en runes, amb bona part de la indústria destruïda, indemnitzacions enormes per pagar i la difícil acceptació de la culpa en alguns dels fets més vergonyosos de la història de la humanitat. Amb aquest panorama, BMW va reprendre quan se li va permetre un primer cotxe de luxe però va comprar de seguida als italians la llicència de fabricació dels humilíssims Isetta. Per poder oferir als ciutadans alemanys un microcotxe que anés més d'acord amb la realitat del moment.
Però la postguerra alemanya acaba sent inesperadament una història d'èxit i, a partir dels anys seixanta, tornen els models per conduir de pressa, molt de pressa, i amb confort, molt de confort. L'essència BMW.
Hi ha igualment un espai dedicat a l'estudi i el disseny clàssic dels cotxes, de l'època que el món virtual encara pesava relativament poc. Des dels motlles de fang i els interiors treballats per separat...
...fins als vehicles ja acabats que recorren carreteres i ciutats amb pintures de camuflatge que es fan veure però que amaguen bastant als ulls les característiques diferencials.
Ara bé, BMW va començar dedicant-se a les motos i no ha abandonat mai aquest àmbit.
...i també els projectes futuristes que volien portar al límit la velocitat sobre dues rodes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada