Sankt Wolfgang im Salzkammergut i Sankt Gilgen [Àustria]
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí: Gosau - Sankt Wolfgang im Salzkammergut || Desplaçament amb cotxe: 43 min, 43,6 km
- Matí, migdia: Sankt Wolfgang - Sankt Gilgen || Desplaçament amb cotxe: 21 min, 20,1 km
Sankt Wolfgang im Salzkammergut (Wolfgangsee, Im Wiessen Rössl) - Sankt Gilgen |
El Hallstätter See és un dels 76 llacs del Salzkammergut, la regió muntanyosa a cavall de tres lands que és famosa pel paisatge i els dipòsits de sal. I Hallstatt, al seu torn, és un dels 54 municipis del Salzkammergut, uns quants dels quals estan també abocats sobre un llac. És cert que el Hallstätter See podria ser el llac més bonic de tots i Hallstatt la població més pintoresca, però el que és segur és que no són una excepció a la zona i que són, de molt, els més turístics.
No gaire lluny del Hallstätter See i Hallstatt (a 37 km en cotxe i uns quants menys en línia recta) hi ha els pobles de Sankt Wolfgang im Salzkammergut i Sankt Gilgen, plantats a la riba del Wolfgangsee. Són tots dos una mica més grans que Hallstatt (2.800 habitants Sankt Wolfgang, 3.900 Sankt Gilgen), no estan atrapats entre l'aigua i el vessant de la muntanya, l'arquitectura s'ha anat modificant amb els anys, el llac és més gran. I no són patrimoni mundial de la Humanitat.
La suma de tot plegat fa que la vida hi transcorri bastant més plàcidament que a Hallstatt. Més que el turisme massiu d'allà, aquí sembla que s'hi estigui el turisme selecte, que vol bellesa i comoditats i defuig les aglomeracions de gent normal. Que no és el cas dels ànecs, sempre disposats a omplir l'estómac vingui de qui vingui el menjar.
Sankt Wolfgang im Salzkammergut
Comencem pel poble de Sankt Wolfgang im Salzkammergut i remuntem-nos (per uns instants) al segle X, època d'una Europa encara a mig cristianitzar. Exactament el dia que sant Wolfgang, un monjo benedictí, va decidir afrontar un moment complicat de la seva vida retirant-se a fer d'eremita a la riba del Wolfgangsee. Es diu que, en realitat, la mentalitat d'un individu medieval i la nostra tenen ben poc a veure. Ara bé, en qüestió de gustos sí que devem ser bastant similars. Perquè el llac Wolfgang, un de tants llacs de la zona, té aigües cristal·lines i plàcides sota un cel impol·lut, i un entorn de muntanyes que arriben fins a l'aigua cobertes de verd a l'estiu i vestides de neu a l'hivern. Posats a fer d'eremites, no sembla un mal lloc, ni llavors ni ara.
En aquell temps no hi devia haver cap poble a la riba, perquè ja se sap que els eremites —com els rics de debò— no volen soroll. I, per tenir una mica de companyia, el sant hi va aixecar una capelleta, la primera capella cristiana de la zona. Entre el seu prestigi, la canonització ben poc després de mort, les vistes al llac i els ànecs que l'habiten, la cosa va créixer ràpidament. Tan ràpidament, que aviat va semblar necessari instal·lar-hi un hostal on poguessin descansar els pelegrins. I la infraestructura hotelera va acabar donant lloc al que avui és el poble de Sankt Wolfgang.
Aquest mateix esperit pràctic ajuda els visitants a orientar-se enmig de tanta oferta. Per exemple, hi ha un arbre d'indicacions prou útil a fora de l'església, més o menys allà on sant Wolfgang va aixecar un dia mig pam de capelleta amb vistes al llac i amb un tros de terra per a la verdura.
A partir d'aquí mateix podeu anar seguint els cavalls que circulen per Sankt Wolfgang. Ah, hi ha carros amb cavalls, és veritat, per acabar d'aportar-hi tipisme.
El poble és una successió de cases acolorides i amb teulada, aquesta combinació que t'alegra els ulls quan vens d'un país on les cases són de colors més uniformes i tendeixen al terrat.
També hi ajuda l'encant irreal que hi aporten les muntanyes de flors de tots els colors. Com agraden les flors allà on els hiverns són més durs!
Muntanyes de flors, ja ho hem dit...
Com a lloc turístic (en aquest punt, a Naivenir parlem amb coneixement de causa), Sankt Wolfgang és també una successió de botigues. Només que aquí són botigues exquisides, de productes selectes per a paladars gurmets. Que bé que hauria pogut viure sant Wolfgang només que hagués viscut deu segles més tard i hagués tingut una targeta de crèdit per pagar-se tots els plaers!
Com indica el rètol, aquí hi venen melmelades. Atapeïdes, barroques, acolorides, ensucradíssimes, d'aspecte casolà, dels gustos més estrambòtics. Boníssimes, feu-nos cas.
Però l'estrella és la sal, és clar. La sal del mar de Salzkammergut, que es va evaporar i va deixar la sal darrere seu. Sal autèntica de les mines de Hallstatt, un únic dipòsit gegantí amb accessos miners des de diferents poblacions...
Fins i tot hi ha espai, inesperadament, per a les bestioles de goma de colors. Nosaltres les veiem i pensem en els canalons de Friburg de Brisgòvia, però aquí deuen estar pensades perquè les criatures les facin navegar (amb compte de no perdre-les) per les aigües del llac. Que no és un bassiol, precisament.
I no ens movem del llac, perquè Sankt Wolfgang té dos moments clau en la seva història: d'una banda, sant Wolfgang i la seva capelleta i, de l'altra, l'hotel Im Weissen Rössl am Wolfgangsee (en llengua planera, l'hostal del Cavallet Blanc).
Durant més de cinc-cents anys els sanktwolfanguesos van acomodar i rendibilitzar els pelegrins que venien a pregar a l'església de sant Wolfgang. Seguint aquesta línia, el 1878 va arrencar l'hotel Weissen Rössl, comprat el 1912 per la família que encara el porta avui. I, al llarg d'aquests cent cinquanta anys de vida, ha passat de ser un hostal senzill a convertir-se en un superhotel de quatre estrelles.
A l'èxit i la corrua d'estrelles hi han d'haver contribuït la dedicació familiar i la situació immillorable, just al centre del poble i a primera línia de llac, però la causa principal és la comèdia romàntica Im weißen Rößl. Aquesta obra, escrita el 1897 per Oscar Blumenthal i Gustav Hadelburg, combinava els mals d'amor del maître de l'hostal per la viuda propietària, que només tenia ulls per un client, amb la crítica amable dels nous rics capitalins i els paisatges idíl·lics del llac. Una combinació imbatible.
Prou per triomfar als escenaris de Berlín, saltar als Estats Units ja el 1899 i provocar que l'hostal guanyés la seva primera estrella. El 1926 se'n va fer una pel·lícula muda, i el 1930 Ralph Benatzky i Robert Stolz la van convertir en una opereta. I tot va explotar: èxit a Berlín, Londres, París, Viena i Nova York. Els nazis la van bandejar per superficial, però l'Alemanya de postguerra la va recuperar als anys 50 i en va fer més pel·lícules (la més coneguda, del 1960). Avui es recorden sobretot les cançons de l'opereta. Per exemple, la que hi ha escrita a la façana.
Gràcies a tota aquesta promoció, l'hotel ocupa uns quants edificis, té quatre estrelles i es ven com un espai per al romanticisme i el luxe.
Situat a primera línia, té un gran spa amb un jacuzzi flotant al llac, una piscina climatitzada a 30º tot l'any, una sauna amb vistes i un solàrium.
De moment, ens limitem a aprofitar-ne les gandules. I deixem per a un altre any les habitacions amb finestra al llac i els passadissos per on el maître arrossegava el seu cor trencat darrere la viuda encaterinada amb el client.
Ara, a part del Weissen Rössl, a Sankt Wolfgang hi ha molts altres hotels. Exactament 22 més. I, com que l'èxit crea escola, fins i tot hi ha imitacions...
Però Sankt Wolfgang im Salzkammergut és, sobretot, el llac amb qui comparteix nom: el Wolfgangsee.
Finalment, una de les grans atraccions de Sankt Wolfgang és el Schafbergbahn, un tren cremallera de vapor que s'enfila des del poble fins al cim del Schafberg, de 1.783 m, amb un recorregut d'uns sis quilòmetres de llarg i 35 minuts de durada, per salvar un desnivell de 1.190 m. Són 30 € per cap adult i trajecte (43 € si també teniu intencions de baixar). Diuen que un cop a dalt hi ha les millors vistes del Salzkammergut...
Però no ho confirmem ni ho desmentim, perquè a Naivenir vam decidir no agafar-lo. No es pot fer tot. Ara, les fotos (de les vistes i del tren cremallera mateix) són impressionants.
Sankt Gilgen
Acabem la petita volta del Wolfgangsee a Sankt Gilgen, un dels pobles a la riba del llac (situat més o menys a l'extrem nord). A falta d'una tradició de pelegrinatge com la que ha fet la fortuna dels santwolfanguesos, els santgilgesos van optar astutament per jugar la carta de Mozart, que tants bons resultats ha donat a Salzburg.
En realitat, Wolfgang Amadeus Mozart no va viure a Sankt Gilgen i ni tan sols hi ha constància que hi arribés a posar mai els peus.
Però això no vol dir que no tingués motius per fer-ho o que no ho hagués desitjat mai. Ni, encara menys, que no hi hagi cap fonament en la maniobra de Sankt Gilgen: l'avi matern de Mozart era d'allà, la mare hi va néixer i la germana Maria Anna s'hi va instal·lar un cop casada, llavors que les noves obligacions van posar fi a seva carrera musical.
I, a part dels lligams familiars, tampoc és inversemblant imaginar-se que a Wolfgang Amadeus Mozart hagués pogut agradar-li Sankt Gilgen només que hi hagués tret el nas. És una població tranquil·la, de quasi quatre mil habitants, amb racons i vistes.
El Rathaus (Ajuntament), per exemple.
Una mica de plaça.
I un dels catorze hotels i hotelets, que no és l'Im Weissen Rössl però que tampoc està gens malament.
Tot acolorit amb tofes de flors arraïmades als balcons i en parterres.
Ara bé, la gràcia principal de Sankt Gilgen no són ni els lligams indirectes amb Mozart, ni els racons, ni les flors. És aquesta massa d'aigua esplèndida que porta el nom del poble veí. El poble s'hi aboca. En una part la riba fa una mica de platja, en una altra hi ha grades de fusta i unes escales d'aquelles d'entrar a la piscina sense despentinar-se.
Mentre ens mirem l'aigua, un jove arriba amb aire indolent, estén la tovallola sobre la fusta, es treu les xancletes i la samarreta, baixa un parell de graons per l'escala de piscina, es llança a l'aigua i fa un parell de braçades mandroses dintre l'aigua. Tot amb la sensació exacta d'avorriment que desprenen els rics, acostumats com estan a fer-ho tot però a no trobar mai res que els penetri la pell i arribi a tocar-los l'ànima.
Nosaltres, que no ens estem aquí i no hem pensat a portar banyador, ens limitem a sucar els peus en l'aigua netíssima i freda. I ens sembla, només això, un plaer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada