Salzburg: La ciutat [Àustria]
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí, tarda i vespre: Salzburg
- Cost activitats: 39 € per la Salzburg Card de 48h (19'50 € fins a 15 anys)
- Cost sopar concert: 66 € sopar concert a Hohensalzburg (48 € de 4 a 26 anys)
DomQuartier (Alte Residenz, catedral) – Domgrabunsgmuseum – Panorama Museum – Mozart Geburthaus – Mozart Wohnhaus – Salzburg Stadt Schiff - Fahrt (creuer pel Salzach) – Hohensalzburg (Festungbahn, sopar concert) |
Salzburg, el castell de la sal, és la quarta ciutat d'Àustria, amb una mica més de cent cinquanta-sis mil habitants. Fundada pels romans a l'interior d'un anell de muntanyes de roca, el 798 es va convertir en la seu d'un arquebisbat, i el 1213, en la capital d'un principat arquebisbat que es va allargar ben bé fins al 1803.
La situació, el principat arquebisbat i les mines de sal van configurar la seva història i el seu aspecte. Els diners de les mines de sal dels voltants van afluir-hi durant segles a cabassos. I amb aquests diners els prínceps arquebisbes —molt més preocupats per les coses de la terra que per les coses del cel— es van dedicar a deixar constància en la pedra del seu poder il·limitat sobre les ànimes i les vides dels súbdits.
Amb aquesta distribució lamentable de la riquesa devien conviure llargament l'ostentació d'uns pocs i la misèria de molts. Però ara la misèria ha passat i el nucli antic de Salzburg és una joia de l'arquitectura barroca, amb múltiples palaus i envoltat de muntanyes, sota la mirada severa de la fortalesa de Hohensalzburg enfilada a la roca. La conservació del conjunt és excepcional i els diners de la sal i l'ambició dels prínceps arquebisbes es veuen una mica pertot.
A més, Salzburg també és la ciutat de Wolfgang Amadeus Mozart, que hi va néixer i hi va viure durant vint-i-cinc anys. Mozart apareix pertot i en tots els formats, per més que, un cop fets els 25 anys, deixés Salzburg en direcció a Viena fugint de l'últim príncep arquebisbe, Hieronymus von Colloredo, i del seu despotisme. La relació Salzburg-Mozart no va ser senzilla, i potser per això a Salzburg s'esforcen a reivindicar la figura de Leopold Mozart, pare de Wolfgang Amadeus i (ell sí) salzburguès pels quatre costats.
Abans que res, per visitar Salzburg és molt recomanable adquirir la Salzburg Card, que es pot comprar en línia o directament a les oficines d'informació: dona accés a múltiples visites i activitats (totes les imprescindibles i també alguna que no faries si no t'hi entrés) i permet agafar transport públic. Fins i tot hi ha paquets que ho combinen amb nits d'hotel. I es pot escollir si es vol una Salzburg Card vàlida per a 24 hores (30 € per adult, 15 € entre 6 i 15 anys), 48 hores (39 € adult, 19'50 6-15 anys) o 72 hores (45 € adult, 22,50 6-15 anys).
Entre totes les opcions possibles, a Naivenir vam triar la Salzburg Card per a 48 hores, sense paquet d'allotjament. Aquest apunt, doncs, és una crònica de com amortitzar el primer dia d'una Salzburg Card, combinar-ho amb un segon sopar concert i arribar més o menys sencers a l'hora de dormir.
DomQuartier
Comencem la visita a la Residenplatz o plaça de la Residència. Al voltant de la plaça i de la font monumental que la relliga, hi ha el DomQuartier (barri de la catedral, que agrupa l'Alte Residenz o Residència Vella, la catedral i l'abadia de Sankt Peter) i també la Neue Residenz (Residència Nova). És a dir, el nucli de poder a la ciutat antiga de Salzburg.
La part visitable de la plaça és el DomQuartier.
La façana de l'Alte Residenz ('Residència Vella') és del Renaixement, retocada amb el gust dels barrocs. S'accedeix a l'interior pels arcs situats a l'esquerra de l'edifici, i l'escalinata que trobem de seguida ja ens anticipa el que ens trobarem.
Convé tenir en compte que, a més de ser l'habitatge dels prínceps arquebisbes de Salzburg, la Residenz també era seu del govern i edifici de representació principesca. (És clar que, com a govern, no ens hauríem d'imaginar un consell de ministres sinó, més aviat, el príncep arquebisbe dirigint-ho tot, en companyia de quatre amigots podrits de títols i resignats a fer de comparses.)
Avui la Residenz és un espai de museu que acull actes culturals. Algunes de les sales pertanyen a la universitat de Salzburg. I la gent normal que hi desfilem no podem deixar d'admirar-hi la magnificència inútil del luxe, pagat amb la suor de la sal.
Són exactament 180 sales sumptuosament decorades, cadascuna de les quals porta l'empremta d'algun dels 42 prínceps arquebisbes que es van succeir al llarg de sis segles. Decoraven al seu gust una de les sales i es feien immortalitzar en la paret de retrats que havia de fer perdurar la seva memòria. Ho van aconseguir, però? La gent hi dirigeix una mirada distreta, barreja faccions i noms, s'hi avorreix. Perquè de retrat en retrat només va canviant el nom, i per la resta semblen tallats tots quaranta-dos pel mateix patró: el mateix birret i el mateix hàbit vermell, la mateixa papada i la mateixa mirada de desdeny per a aquests visitants tan poc nobles que avui trepitgem el seu terra de fusta i les seves catifes.
D'entrada trobem la Carabinierisaal. Enllestida cap al 1600, a més de sala per a grans actes també va acollir representacions de teatre i banquets.
Més endavant hi ha la Rittersaal (sala dels Cavallers). Ara s'hi fan concerts i esdeveniments culturals, aprofitant la bona acústica. El 1816, en canvi, s'hi va segellar la integració de Salzburg a Àustria amb un jurament de lleialtat a Francesc I d'Àustria (que va ser, tot en un, l'últim emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i el primer emperador d'Àustria).
Per cert, cal dir que al llarg de la visita, des de múltiples punts del recorregut, es van tenint vistes sobre la Residenzplatz i els voltants. En aquest cas, sobre la Neue Residentz, la font i el cul de la catedral.
En aquest palau, com en tots els palaus de concepció antiga, pràcticament no hi ha passadissos. El recorregut complet és una successió de sales adjacents separades només per una porta; no es pot fer drecera i cal anar travessant les diverses sales per arribar al final. De fet, la importància del convidat es reflectia en el nombre de sales que li era permès de travessar abans de trobar-se amb el príncep arquebisbe. Mal senyal si no passaves de la primera...
De sala en sala s'arriba a l'Ante Camera (antecambra), on les visites esperaven ser rebudes en audiència pel príncep arquebisbe.
El príncep arquebisbe rebia les visites de categoria a l'Audienzsaal, perquè el poder també s'exerceix anorreant els convidats amb el luxe dels tapissos, els estucats daurats i el mobiliari de vermell i d'or.
Arribats aquí podria molt ben ser que us demanéssiu pel sentit d'aquests cilindres d'amplada variable, d'un blanc lacat amb decoracions daurades, que ocupen l'angle d'unes quantes sales. N'hem vist a la Rittersaal, a l'Ante Camera, a l'Audienzsaal...
Són baluernes purament ornamentals? Doncs no. Són calderes, que asseguraven el confort del palau sense omplir-lo del fum de les llars que empudegaven els castells medievals. Avui, impecables i resplendents, ens parlen a la vegada dels calés dels prínceps arquebisbes i del fred dels hiverns a Salzburg.
Sí que hi ha alguns passadissos per connectar les diverses ales del palau. Per exemple, la Bildergalerie. Que tampoc s'ajusta gaire al que entendríem habitualment per passadís en un habitatge mitjà de Calella.
Per anar enllestint, també es pot destacar la Konferenzsaal, on Wolfgang Amadeus Mozart va debutar davant la cort de Salzburg. Era el 1763 i tenia set anys. Potser va fallar alguna nota i el pare, Leopold Mozart, va afanyar-se a fer anar dissimuladament l'arquet per dissimular-ho. Però el cas és que va ser enorme l'impacte d'aquella exhibició sobre l'aristocràcia de faccions empolvorades i cossos empresonats dintre la rigidesa del vestuari.
La visita es remata amb l'accés al Dom (la catedral). Quan a Naivenir hi vam posar els peus, estaven preparant el temple per acollir un acte i ens vam haver de conformar amb una vista aèria des del balcó del príncep. Perquè, evidentment, hi havia un pas directe entre les estances del príncep arquebisbe i la catedral que li estalviava haver de sortir al carrer, no fos cas que correguessin perill d'empolsinar-se les robes porpres de Sa Eminència. Des d'aquest balcó interior, una escala porta de dret a l'altar.
És fàcil imaginar-se el príncep arquebisbe esbroncant en llatí les ànimes pecadores dels feligresos que no s'esforçaven prou en l'extracció de la sal i cuitant després a desfer camí pel seu accés exclusiu. Que bé tenia dret a permetre's una mica de repòs espiritual o una mica d'alegria, per exemple al palau de Mirabell —construït el 1606 perquè hi visqués l'amant del príncep arquebisbe de l'època.
Per fora, la catedral és així:
Ai, aquest gust pel luxe, el plaer i el poder dels prínceps arquebisbes mantingut al llarg de sis segles! Ells, ben al revés dels que diuen que és millor no barrejar habitatge i lloc de feina, van instal·lar-se en el mateix espai la casa, la feina, el temple de Déu i el govern. Impressionant.
Aclaparen una mica tants excessos a l'Alte Residenz. Però la terrassa encarada al carilló de la Neue Residenz ens permet refer-nos de seguida, gràcies a la patacada del sol de juliol.
Domgrabunsgmuseum
També hi ha un museu, invisible, entre la Residenz i la catedral: en realitat són dos cossos enganxats, de manera que no hi ha espai entre l'una i l'altra... a la superfície. En canvi, en el subsol hi ha el Domgrabungsmuseum (museu d'excavacions de la catedral), que permet visitar les troballes de temps antic i els treballs arqueològics que encara s'hi estan fent. I és que, seguint aquest curiós costum de les poblacions d'anar-se aixecant sobre l'esquena de les anteriors, resulta que a sota la catedral hi ha una vil·la romana força ben conservada. És clar, els salzburguesos haurien pogut optar per fer-hi un pàrquing i instal·lar-hi un supermercat a sobre (cal ser de Calella per entendre-ho), però, en comptes d'això, ho han museïtzat per fer-ho visitable.
A més dels paviments i algunes parets de la vil·la romana, en la visita subterrània també es poden veure els vestigis d'antigues construccions de la Dom enderrocades en segles posteriors.
És ràpid de visitar i tot ajuda a fer pensar al propietari d'una Salzburg Card que ha fet bé d'adquirir-la.
Panorama Museum
Tot just darrere la catedral tenim una altra possibilitat d'amortitzar la Salzburg Card: el Panorama Museum. No és una visita top, però val la pena de fer-hi un cop d'ull. I de fet es tracta exactament d'això, de fer-hi un cop d'ull. Exactament, un cop d'ull circular, ja que el museu és una mena de cúpula que has de mirar girant al llarg d'una plataforma elevada que la va resseguint.
Ofereix vistes de Salzburg del 1829, en un pintura de 360º sense interrupcions, gràcies a la tècnica, la paciència i el detallisme obsessiu de Johann Michael Sattler. En aquella època la fotografia ja havia començat a empresonar la realitat en plaques químiques, però la majoria de pintors del moment devien estar convençuts (i durant molts anys van tenir raó) que no arribaria a tenir mai resultats mínimament equiparables a la pintura. Gràcies a això tenim testimonis com aquest del passat. Amb edificis que fins i tot un turista pot reconèixer, com ara la catedral (a la foto de dalt, a la dreta del Naivenir més jove).
Mozart Geburthaus
A cinc minuts a peu del Panorama Museum hi ha la casa natal de Mozart (la Mozarts Geburthaus), aquesta clarament de visita obligada amb Salzburg Card o sense —però consti que hi entra. No és tan sols el fetitxisme de trepitjar l'espai on el Wolfgang va viure de petit, és també l'oportunitat de visitar una casa relativament normal del 1756, reconstruïda amb pulcritud de mobiliari i peces autèntiques.
De camí al núm. 9 del Getreidegasse hi ha carrers destacables:
Un mar de gent i la roca al fons que tanca la ciutat per tots costats.
Fins i tot hi ha l'oportunitat d'admirar mostres de l'humor austríac.
I així s'arriba a la casa dels Mozart, sens dubte molt més cuidada ara que a l'època.
Oficialment es preveu un temps de visita total d'una hora, que inclou mirar cartells i treure el nas a totes les estances d'una casa mitjanament acomodada. Per exemple, per sorprendre's amb la simplicitat d'una cuina que no sembla que hagi de permetre gaire més que la cocció d'enormes olles de caldo;
admirar els instruments amb què el Mozart nen va començar a enlluernar a tothom, començant pel pare (violins minúsculs,
pianos de mides i ambicions creixents); la galeria... I les explicacions de cada peça i cada retrat de les diverses èpoques de la vida intensa i curta de Wolfgang Amadeus.
Avui és una casa bonica i pulcra, molt ben posada, i entendreix imaginar-se el petit Mozart corrent sense perruca per les escales o balancejant les cames enfilat al tamboret massa alt del piano. Però val la pena tenir en compte que Wolfgang Amadeus era el petit de set germans i que de tots set nomes van sobreviure a la infantesa ell i una germana cinc anys més gran, Maria Anna (a qui la família anomenava Nannerl). Molt de dol, per tant, en aquesta casa que avui sembla tan acollidora.
D'altra banda, la Nannerl i el Wolfgang Amadeus compartien classes de música amb el pare Leopold i també viatges per les corts d'Europa com a nens prodigi. Però quan la Nannerl va complir els 18 anys, la família va considerar que, com a noia casadora, ja no era adequat que fes més exhibicions musicals, de manera que a partir de llavors es va quedar a casa mentre el Wolfgang continuava tocant pel món. Se sap que la Nannerl també va escriure composicions, però no ens n'ha arribat cap.
Al costat de la casa natal de Mozart, tot just a 3 m de distància, hi ha un Nordsee d'entrepans i peix que es presta molt a fer-hi un mos per recuperar forces i encarar la segona part de la primera jornada d'amortització de la Salzburg Card.
Mozart Wohnhaus
I a sis minuts travessant el riu hi ha la Mozart Wohnhaus, és a dir la Residència Mozart, que és l'habitatge on es va traslladar tota la família el 1773, quan la casa natal els va quedar petita per a les necessitats dels fills i les festes adequades al nou estatus social que anaven adquirint.
Cal travessar el Salzach per accedir-hi, perquè la Mozart Wohnhaus queda a l'altra riba. Encara que, amb les vistes que ofereix el riu, no sap gens de greu haver de passar-hi.
Wolfgang Amadeus va viure a la Mozart Wohnhaus fins al 1781, que és l'any que va deixar Salzburg i el seu príncep arquebisbe tirànic en direcció a Viena; la seva mare hi havia mort el 1778, i la germana Nannerl s'hi va estar fins al 1784, l'any que es va casar. L'últim Mozart de viure-hi, per tant, va ser el pare, Leopold, que va morir en aquesta residència el 1787.
L'edifici tal com el veiem avui va quedar configurat el 1685, amb el nom de Tanzmeisterhaus ('casa del mestre de dansa'), perquè sembla que aquesta era la professió del propietari.
Ara bé, en realitat bona part de l'edifici actual és una reconstrucció enllestida el 1989. Les bombes de la Segona Guerra Mundial van ensorrar més de la meitat de l'edifici, i la reconstrucció feta després a corre-cuita no estava per brocs ni filigranes. No va ser fins passades unes dècades que es va decidir enderrocar tota la part nova per tornar a donar al conjunt l'aspecte original.
I el museu dedicat a la família Mozart va obrir portes el 1996.
A l'interior hi ha instruments autèntics de la família Mozart, documents i retrats i moltes explicacions. La visita estàndard, audioguia a l'orella, preveu una hora i mitja de recorregut.
Amb imatges entretingudes.
Salzburg Stadt Schiff - Fahrt
L'última activitat que fem durant el dia amb la Salzburg Card (però la penúltima de les activitats de Naivenir en el dotzè dia de viatge) és el Salzburg Stadt Schiff - Fahrt (també conegut com el creuer de la ciutat de Salzburg).
Es tracta de navegar pel riu Salzach, afluent de l'Inn, que desemboca al seu torn en el Danubi. Una part no petita del Salzach fa de frontera entre Alemanya i Àustria. I, pel que fa al cabal final, poseu-hi més o menys la meitat del cabal de l'Ebre.
El creuer comença en el pont Marko-Feingold-Steg, als peus de la ciutat antiga, amb vistes impressionants sobre l'antiga fortalesa de Hohensalzburg, que continua defensant la ciutat des de la seva posició enlairada. Tenim previst posar-hi els peus (en so de pau) aquest mateix vespre.
Fileres de cadires, amples finestrals, vistes magnífiques sobre casalots i muntanyes, una calor poc suportable.
Salzburg, com ja hem dit, és la ciutat de la sal; en la mateixa línia, el nom del riu, Salzach, vol dir 'riu de la sal'. I el nom no li ve del veïnatge amb Salzburg, sinó que per aquest riu, durant segles, es va transportar la sal extreta de les muntanyes que explica l'esplendor dels prínceps arquebisbes. Una mica com el transport de la fusta amb rais per la Noguera Pallaresa, només que aquí amb una mercaderia infinitament més preuada.
La feina dels navegants es va acabar amb l'entrada en funcionament d'una línia ferroviària el 1873, més o menys un segle després dels Mozart.
Ara els navegants ja no porten quilos i quilos de sal preciosa amuntegada sinó desenes de turistes, que baden a banda i banda amb un pam de boca oberta i s'exclamen (molt més exigents que la sal) de la calor del juliol.
No sabem si algun habitant de Salzburg ha dedicat mai als portadors de la sal una novel·la de memòria tan magnífica com el Camí de sirga que Jesús Moncada va dedicar als navegants de l'Ebre que transportaven el carbó de les mines... Però de matèria per escriure-la és segur que n'hi hauria.
En el Salzach actual es recorren 8 km aigües amunt, fins als peus del palau de Hellbrunn, on es fa mitja volta i tornem-hi cap avall, altra vegada sota la fortalesa de Hohensalzburg.
Fortalesa de Hohensalzburg (visita i sopar concert)
Ja som al vespre. El sol va baixant, però la calor no afluixa gaire. Per aquest vespre hem contractat un segon sopar concert a la Festung Hohensalzburg, o fortalesa de Hohensalzburg. (Per al primer sopar concert a Salzburg, concretament a l'abadia de Sankt Peter, vegeu aquest apunt.) La visita a la fortalesa i la pujada amb funicular també entren a la Salzburg Card, però el sopar concert es paga a banda, amb un cost una mica inferior al sopar concert de Sankt Peter.
La fortalesa de Hohensalzburg és visible des de qualsevol punt de la ciutat vella. Hi contribueixen la ubicació enlairada (al cim del Festungsberg, de 506 m d'altitud), les dimensions (250 m de llarg i 150 d'ample, que la converteixen en un dels castells medievals més grans) i fins i tot el color (és d'un blanc que gairebé enlluerna sota el sol).
Es va construir el 1077 com a residència del príncep arquebisbe i com a defensa de la ciutat, i va adquirir l'aspecte actual cap al 1500. Tot i que amb els segles els prínceps arquebisbes van anar multiplicant les seves possessions, Hohensalzburg va mantenir sempre les funcions de bastió defensiu i espai de celebracions. De fet, Salzburg presumeix d'una fortalesa que no va ser mai conquerida per les armes, ni tan sols per Napoleó el 1803, quan va posar fi al principat arquebisbat de Salzburg.
S'hi pot accedir a peu o amb funicular (el Festungbahn), que s'agafa al peu de la fortalesa, en el Festungsgasse ('carrer de la Fortalesa'), en ple cor de la ciutat antiga. I difícilment recordareu com era la muntanya abans que hi inserissin el funicular, perquè la instal·lació és del 1892.
La freqüència del funicular és de deu minuts, i el trajecte tot just dura un minut. Però els dos vehicles, del 2011, són panoràmics i estalvien uns quants metres de desnivell. A més, el viatge està inclòs tant a la Salzburg Card com a l'entrada del sopar concert.
A dalt encara és més complicat amagar-se del sol d'estiu, de manera que, tot just arribats, decidim fer una parada estratègica en el bar de taules arrecerades sota els arbres i els para-sols. Ombra, una beguda fresca, un alè d'aire, la bona companyia, una estona de descans.
I unes vistes que també hi fan perquè l'estada a la terrassa sigui una estona de plaer.
La fortalesa està aixecada sobre la roca mateixa del Festungsberg, com es pot apreciar a la foto. I, vista des de la vora, encara sembla més inaccessible que vista de lluny per l'alçada de les muralles, que t'obliga a aixecar el coll si vols arribar a veure els merlets. Abans que res, unes escales per accedir-hi.
És així com s'arriba al pati d'armes, al voltant del qual s'articulen els diversos cossos de l'edificació.
Des de les muralles sembla una evidència que, a més de protegir la ciutat, la fortalesa també devia servir als seus amos per mantenir-la immòbil amb puny de ferro sota el seu poder.
A l'interior es poden visitar sales i dependències i també el Marionettenmuseum (Museu de les marionetes) i el Rainer Regimentsmuseum Salzburg (Museu del regiment Rainer). Justament, a Naivenir trobem una mica sinistres les marionetes antigues exposades i bastant innecessària i depriment la parafernàlia militar d'armes i uniformes, de manera que decidim saltar-nos alegrement aquestes visites i limitar-nos al recorregut de la fortalesa: el magatzem de la sal, la torre de l'homenatge (el donjon, és a dir l'últim reducte on es feia fort el senyor del castell), espais funcionals com la cuina i també les dependències principesques museïtzades.
I de sala en sala ens arriba l'hora de sopar. Així com a Sankt Peter el concert i el sopar eren en el mateix espai (i això, sens dubte, hi afegia encant), aquí cal anar primer al restaurant a menjar i, posteriorment, a la Goldener Saal, que és on té lloc el concert.
L'interior del restaurant és agradable i ben cuidat. Ara, l'aire condicionat es limita a les finestres obertes de bat a bat, amb un èxit bastant relatiu.
Acabat el sopar, toca anar xino-xano cap a la sala del concert. El sol, definitivament, ha decidit anar cap a la posta. Les ombres s'allarguen, els blancs van transmutant de natura cap als daurats. I la calor... continua.
Parlant de daurats, això és exactament el que significa Goldener Saal, que és el nom de la sala on es fa el concert: sala daurada.
El color ocre predomina a les parets, a les columnes helicoïdals que sostenen el sostre i a l'estructura del sostre mateix, que simula un cel de nit, amb estrelles daurades sobre el blau de fons. Ben bé com si estiguéssim sota la volta del cel nocturn —o a l'interior del menjador de Hogwarts.Finestres enllà hi ha un paisatge de vespre, amb l'or de la sala que es va escampant sobre la ciutat sencera.
A dintre la sala, l'escenari ja està preparat per al concert.
Les cadires es van ocupant a poc a poc, fins que no en queda cap de lliure. És imprescindible haver comprat abans les entrades.
També les cadires dels músics acaben ocupades. I el Salzburger Mozart Ensemble ataca amb professionalitat les composicions més conegudes de Mozart i Strauss; un pupurri variat que els permeti lluir-se sense arribar a avorrir un públic integrat per aficionats a la música i aficionats a veure què és exactament això que fan a la fortalesa.
Tot és més seriós i més clàssic que en el concert sopar de Sankt Peter. Aquí no s'interromp el concert per portar plats i deixar temps de menjar, ni tampoc es fa pujar ningú a l'escenari a confraternitzar amb els músics vestits d'època i la utilitat de les batutes. Molt professional, molt acadèmic. Però no tan especial, les coses com siguin.
I a la fi arriba que es fa fosc i els músics recullen els trastets i s'enretiren. Ara és ben negre darrere les finestres.
El funicular ens deixa a peu pla dintre la nit de Salzburg i anem desfent camí cap a l'apartament. De nit hi ha ciutats que fan por i ciutats que conviden a passejar-hi. I també hi ha ciutats com aquesta, on sembla que es barregin amablement tots els temps i puguin conviure-hi casaques i samarretes, cotxes de combustió i carruatges imperials. Aquí van néixer moltes de les músiques de Mozart, i darrere d'aquestes finestres molts altres van riure com ell, com ell van somiar i com ell van plorar.
En nits com avui el fantasma de Wolfgang Amadeus no deu poder evitar un pessic d'orgull per sota l'ectoplasma quan li arriben, mentre va deambulant pels carrers de la seva ciutat natal, les notes de les seves velles melodies que omplen com si fossin noves de trinca els antics palaus. En canvi, el seu antic enemic, el príncep arquebisbe Colloredo, ha quedat esborrat de la memòria.
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada