Salzburg: Els voltants [Àustria]
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
- Matí: Salzburg - Sankt Leonhard (Unterbergsbahn) || Desplaçament amb cotxe: 21 min, 12,6 km
- Matí: estació inferior - estació de Geiereck || Desplaçament amb aeri: 8-9 min
- Matí: estació de Geiereck - cim del Geiereck || Passeig a peu: 15 min anada
- Migdia: Sankt Leonhard (Unterbergsbahn) - Salzburger Freilichtmuseum || Desplaçament amb cotxe: 19 min, 16,7 km
- Migdia: Salzburger Freilichtmuseum - palau de Hellbrunn || Desplaçament amb cotxe: 26 min, 13,8 km
- Tarda: palau de Hellbrunn - Salzburg || Desplaçament amb cotxe: 16 min, 9,1 km
- Vespre: Sound of Music World Museum - hotel Sacher || Desplaçament a peu: 7 min, 0,5 km
- Cost activitats: Salzburg Card (vegeu Salzburg (1))
Untersberg – Salzburger Freilichtmuseum – palau de Hellbrunn – Sound of Music World Museum – hotel Sacher (pastís Sacher) |
Després d'un dia complet a Salzburg fent treure fum a la Salzburg Card (vegeu aquest apunt), dediquem el segon dia a recórrer una mica els voltants suggerits en la mateixa carta i a tastar un sacher reparador a l'hotel on se'ls van inventar.
Untersberg
Comencem per l'Untersberg, un massís muntanyós pertanyent als Alps que està situat a poc més de 12 km de distància de Salzburg però que s'aixeca mil metres per sobre la plana on hi ha la ciutat. Des de Salzburg és un moment, tant anant-hi amb cotxe com amb autobús, perquè es tracta d'un espai molt apreciat pels habitants de Salzburg i pel turistam.
De fet, el massís de l'Untersberg, que separa Alemanya i Àustria, té múltiples punts per accedir-hi a peu des de la plana circumdant, tal com feien el 1965 a The Sound of Music la família del militar ximple, la trista tropa de criatures i la institutriu ingènua, en direcció a la llibertat de Suïssa [vegeu el penúltim apartat d'aquest mateix apunt]. La majoria de gent, però, curiosament prefereix enfilar-s'hi amb l'aeri, que arrenca al poble de Sankt Leonhard.
Amb pocs segons l'aeri pren volada resseguint la cresta de la muntanya massís amunt, amb vistes sobre uns estimballs considerables. Tan considerables que costa de creure que no sigui tot obra d'un geòmetra poderós que va estirar la terra amb les mans i la va plegar dibuixant-hi altures i arestes. A l'estació de dalt, al Geierek, els camins es multipliquen en direccions diverses. Ara, que el més immediat i fàcil, és clar, és adreçar-se a la creu que corona el pic del Geiereck, a 1.806 m d'altitud.
Hi porta una pista completament transitable i, a més, estem a l'estiu. De tota manera, és recomanable anar ben calçats per poder trepitjar el pedruscall amb tranquil·litat. I portar una mica de màniga per si de cas, que avui fa un dia radiant però no deixa que estem als Alps i ens podem trobar qualsevol cosa.
La plana verda i habitada es perd en una llunyania de calitja.
A dalt, però, l'aire sembla d'una puresa immaculada, acabat de pastar. La vegetació és silvestre, amb punts de color d'una bellesa senzilla com agulles de cap clavades aquí i allà enmig del verd.
Igual que passa amb les antenes de telecomunicacions que coronen els edificis més alts i emblemàtics de les ciutats, també aquí la creu ajuda a guanyar uns quants metres d'alçada al Geiereck...
En realitat, el Geiereck i l'Untersberg en ple pertanyen a les gralles, les gralles de bec groc amigues de les altures pirinenques i alpines i avesades a la presència humana.Llestes com tots els còrvids i estranyament sociables, detecten de seguida quin és l'humà que fa més cara d'estar disposat a compartir l'esmorzar o el berenar i se li acosten sense por. El Geiereck és seu; una contribució alimentària és el peatge mínim a canvi de trepitjar-lo.
Ara bé, les gralles de bec groc habiten la plana per on vaguen els humans i habiten també els pendents rostos i els estimballs que a nosaltres ens farien rodar el cap. No hi ha molla que es desaprofiti: quan n'hi ha alguna que se'n va cap al marge, les gralles es llancen al buit amb les ales esteses, la pesquen hàbilment amb el bec i se l'entaforen ràpidament al pap.
Però potser no són les gralles de bec groc les propietàries autèntiques del cim del Geiereck i del massís de l'Untersberg en conjunt. En els vessants que només elles sobrevolen, s'obren aquí i allà boques d'una profunditat paorosa, enormes sistemes càrstics que configuren un món completament diferent del que veiem a fora: coves i galeries, acumulacions de gel i estanys subterranis.
En aquest món de sota terra destaca la Schellenberger Eishöhle, ja en territori alemany. Es tracta d'una cova amb més de 60.000 m2 d'extensió de gel i la possibilitat de visitar-la a l'estiu, ben abrigats i amb l'única claror dels llums de carbur que us faran portar —si és que teniu humor de visitar-la després de les 3 h d'ascensió a peu des de Marktschellenberg, Parsturm o l'estació de l'Untersbergbahn.
Què més hi ha a l'interior de l'Untersberg? Doncs, segons, la llegenda, Frederic Barba-roja, és a dir Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic, que va deixar la superfície de la terra el 1190 i des de llavors dorm a les entranyes de l'Untersberg, esperant el moment de tornar per salvar el món. Que hauria de ser quan la barba del cap adormit ja hagués fet tres voltes sobre la taula on reposa (en aquests moments en portem dues, diuen).
Per d'altres, en canvi, no és Frederic I sinó Carlemany l'adormit. En aquest cas encara ens remuntem més lluny, perquè l'emperador dels francs es va morir el 814. A més, Carlemany no està sol, sinó que comparteix la cova amb uns quants cavallers i escuders. I, un cop l'any, es desperta, mira al voltant amb cara de son i envia un escuder a veure si encara volen les gralles sobre els cims de l'Untersberg. I és, sens dubte, un amant dels ocells, perquè, quan la resposta és afirmativa, sospira, torna a deixar caure el cap sobre la taula i bona nit fins a l'any que ve. Només quan l'escuder li digui que ja no hi ha cap gralla Carlemany s'aixecarà de taula i sortirà de la cova d'una revolada amb el seu seguici de cavallers, disposat a lluitar contra el mal sense pietat que assola el món i aniquila les pacífiques gralles de bec groc.
Salzburger Freilichtmuseum
Amb una mica menys de vint minuts de cotxe ens plantem al Salzburger Freilichtmuseum, situat també a la rodalia de Salzburg i als peus de l'Untersberg. Està concebut com un museu a l'aire lliure de la vida passada de la zona, concretament de la vida en el món rural. (Freilichtmuseum significa, literalment, 'museu a l'aire lliure'.)
Per aquest motiu, gairebé un centenar de cases antigues de procedències diverses es van desmuntar peça a peça i es van tornar a muntar en aquest enorme espai de 50 hectàrees. Cases de camp i cases d'artesans entre els segles XVI i XX d'un temps que ja no existeix. Reconstruïdes per fora i per dintre. És una idea que ja havíem vist a Dinamarca, només que aquí l'espai ocupat és molt més gran. Tan gran, que hi ha un trenet (de vapor, és clar) que el recorre parcialment.
El recorregut del tren és d'1,7 km, repartits en tres estacions (Flachgau, Tennengau i Pongau). I, si voleu fer el parc a cavall del tren, en tindreu prou amb mitja hora entre anar i tornar. Però no el veureu tot, ni de bon tros.
L'estació inicial de Flachgau, a l'entrada del museu, és una rèplica d'una estació de cremallera del 1887, que estava massa atrotinada per ser traslladada al Salzburger Freilichtmuseum. O sigui que l'original ja no existeix, però la còpia sí.
Cau un sol sense pietat sobre els camins de pols del Salzburger Freilichtmuseum i, com a amortitzadors de la Salzburg Card, tenim l'agenda del dia bastant plena. Optem per pujar al tren, arribar-nos fins a l'estació final de Pongau i, un cop allà, anar fent xino-xano el recorregut més o menys complet del museu.
Cal tenir en compte que el parc està dividit en les cinc regions geogràfiques de Salzburg: Flachgau, Tennengau i Pongau (visitades pel tren) i Lungau i Pinzgau (que queden fora del circuit ferroviari).
Però no és només un recinte històric. Situat enmig de la natura de l'Untersberg com està, és també un parc natural que ajunta la vida que va ser i els paisatges d'abans amb el gust per les flors d'ara.
Als coberts s'acumulen les eines de camp. Aquí, per exemple, els vehicles d'una de les cases més modernes del conjunt.
Són cases impecables i perfectament equipades, decorades amb plantes florides i proveïdes de llum elèctrica quan ja n'hi havia a l'origen. (Heu vist algun cop aquells endolls rodons fixats a la paret amb una palanca que girava per fer el contacte?)
Només que no hi ha ningú, a banda de nosaltres. Les dones i els homes i la tropa de criatures que les habitaven no hi són. Hi ha llençols, hi ha cortines de randa, hi ha bols i cassoles i eines de treball, però en la penombra de les habitacions i les cuines l'aire té la immobilitat de les cases buides.
En un habitatge on els que hi viuen estan de vacances hi ha la certesa que, tot i que ells no hi siguin, és imminent la seva tornada. Aquí, en canvi, queda més aviat el desassossec.
Com podria tornar-hi ningú, de fet? Els que hi vivien fa tants anys que són morts que ja són només pols, ells i els seus records. I els esperits que hi habitaven, com haurien pogut sobreviure a la destrucció planificada de les cases i a la reconstrucció en un espai desconegut? Què haurien fet mentre esperaven que els paletes tornessin a muntar-les? Com s'haurien acostumat al nou paisatge i els nous veïnatges?
I així se succeeixen les cases, tan ben reconstruïdes, tan completes, tan didàctiques. I s'hi fa patent el buit de les vides desconegudes que les havien proveït d'ànima.
Però probablement la nostra preferida és la Schmiedhaus, la casa del ferrer, que en realitat és una granja de Flachgau reconvertida en un taller al segle XIX.
I encara hi ha la Brunnbauernkapelle, del 1899, l'esglesiola senzilla dels humils que tenien en Déu, sobretot, una esperança. Potser fútil, com tantes altres, però al cap i a la fi una esperança. És l'església feta amb la fe modesta dels que s'esllomen treballant i van tirant d'esma i esperen que els fills se'n surtin millor que ells.
El Salzburger Freilichtmuseum és el museu de la vida diària. Per visitar-lo, tocar-lo i intentar posar-hi amb la imaginació l'única cosa que no ens proporciona: l'anar i venir (o el naivenir) de la vida humana. Però val la pena. Fet i fet, l'espai de natura on està aixecat el fa definitivament amable i acollidor.
Palau de Hellbrunn
El príncep arquebisbe Markus Sittikus no tenia al cap la modèstia i la fe, precisament, quan va fer construir el palau de Hellbrunn (Schloss Hellbrunn, en alemany). Havia de ser la seva residència d'estiu, per relaxar-se de les dures obligacions governamentals de tot l'any al capdavant del principat arquebisbat de Salzburg. Concebut com una vil·la rústica italiana, va encarregar el projecte a un arquitecte italià, Santino Solari, el mateix que havia d'adaptar la catedral de Salzburg als gustos del moment. El palau va quedar enllestit el 1615.
Nosaltres hi arribem pocs minuts després de la visita al Salzburger Freilicht Museum.
S'ha de tenir present, però, que en realitat era un lloc d'oci i no una residència: no hi havia cap llit per al príncep arquebisbe, que anava i venia de Salzburg per passar-hi una agradable jornada d'estiu. I, defnitivament, no era ni modest ni auster ni reservava cap espai per a la fe, per més que correspongués a la màxima autoritat religiosa (i civil) de la regió.
Durant molts anys, i més valdria no descartar-ho del present, la carrera eclesiàstica va oferir una alternativa excel·lent a les famílies nobles per ocupar grans parcel·les de poder. Les vocacions són cosa de monges que es deixen la pell ajudant en països pobres, de capellans de poble, de monjos que elucubren i ajuden com poden oblidats en qualsevol ermita perduda. Les altes jerarquies són una altra cosa.
Markus Sittikus, com tots els prínceps arquebisbes de Salzburg, era de família noble, probablement tirant a bel·licós i autoritari i amant del luxe de la Residenz. I, a més, era de la broma. Per això el que més es coneix d'ell i del palau de Hellbrunn són els jocs d'aigua ideats per ell mateix.
Ens hem d'imaginar el príncep arquebisbe que arriba amb carruatge des de Salzburg en un dia calorós de juliol, com avui. No hi ha només la seva carrossa, sinó que tota una petita caravana de nobles ambiciosos i llepes el segueixen, amb les seves esposes sempre joves i belles —perquè quan se'n mor una de part se'n troba una altra, que uns quants anys més en l'home no han estat mai un problema.
Arribats a palau, el príncep arquebisbe els convida a passar ostentosament a la seva residència d'estiu i, jardins a través, els demana de seure en una bonica taula de tamborets de pedra, amb unes grades al fons. Els ocres, el verd, les estàtues classicitzants, tot té un aire de transició entre Renaixement italià i barroc que ja convida al bon humor.
La guia (la visita als jardins és guiada) ens fa reviure l'escena asseguda al seient eixut del príncep arquebisbe,
L'aigua, amb la sensació de frescor i reconfort que ens dona, va seguint-nos al llarg dels jardins,
Enmig del jardí hi ha un pavelló. Una construcció independent del cos principal de l'edifici que convida a entrar-hi. Per dintre és sumptuós com correspon a la propietat d'un príncep arquebisbe, ni que sigui un teatret d'estiu.
Només que, al fons, el palauet es converteix en una cova d'estalactites, una joia copiada a la natura i posada a peu pla perquè el príncep arquebisbe pugui impressionar els nobles que han vingut a veure les meravelles del palau i a consolidar aliances amb aquest ximplet de poder il·limitat.
Imagineu els convidats, riallers i encara xops de la taula de fora, mirant ara com va regalimant l'aigua per les parets d'una cova construïda a l'interior d'un pavelló. Tots, homes i dones, s'ho miren incrèduls. I darrere seu el príncep arquebisbe, conscient que la fascinació i l'ostentació són aliats poderosos de la seducció... Perquè els prínceps arquebisbes, com a arquebisbes que eren de l'Església catòlica, no haurien hagut de tenir amants, però, com a prínceps que també eren, la cosa canviava.
També a fora, una mica pertot, hi ha fonts que s'activen.
Una de les joies del món fabulós propietat de Markus Sittikus era una farga amb autòmats que hi treballaven moguts per l'aigua. Al segle XVIII, uns cent trenta anys després (no estaríem davant, per tant, d'un cas d'obsolescència programada), la farga finalment es va aturar i se'n va decretar el sinistre total. El príncep arquebisbe del moment ho va solucionar a la manera dels prínceps arquebisbes: encarregant un muntatge d'autòmats molt més gran.
Així va ser com, el 1752, es va inaugurar el teatre mecànic d'autòmats, moguts també per l'aigua. Un cop obertes les portes, es descobreix un palau de tres pisos disposat en forma semicircular, que representa per mitjà de 142 autòmats l'ideal d'una cort del segle XVIII: els artesans treballen sense parar a la planta baixa (carnissers, un barber, manobres) o pel carrer (guàrdies, un pagès amb un carretó, fins un os que balla) i, als balcons, els aristòcrates es mouen molt més lentament i es miren distrets com va fent el món.
Tota l'actuació dels autòmats, amb tres músiques possibles d'acompanyament. En el fons, és com una capseta de música amb ballarina en què el moviment no el dona la corda sinó l'aigua. [Ho podeu veure aquí.]
Tornem a l'aigua visible. Una altra de les fonts interiors mostra això:
És a dir, un barret del color d'or, similar a una tiara, que s'eleva de cop empès pel raig de la font i està una bona estona sostingut en l'aire fins que torna a davallar lentament. Aquesta mena d'oucomballa salzburguès vol representar com és d'efímer el poder, que així puja cap al firmament com s'aclofa de cop sense forces.
Encara que no sigui gaire clar que això valgués també per als prínceps arquebisbes i el seu poder sense límits.
A la sortida del pavelló hi ha un passadís de fonts encreuades que fa impossible arribar al final sense mullar-se. Si és que realment vols no mullar-te en un d'aquests dies insuportables d'estiu...
"Ah, la felicità! Oh, la felicità! Non ricordo più che sapore ha la felicità..."
Un cop acabada l'exhibició dels jocs d'aigua, els visitants tenen temps lliure per allargassar la visita pel jardí o per treure el nas a les estances privades dels prínceps arquebisbes.
En un cabinet de rareses científiques de l'època, destaca la presència d'un unicorn dissecat autèntic, amb aquesta banya que (aneu a saber per què) es veu que donava als cavalls una dimensió completament espiritual.
I, finalment, un retrat de l'home greu, astut i poderós que, amb les vides dels miners de la sal i les seves famílies, va aixecar aquest món de fantasia i jocs d'aigua. Tot just per arrencar unes rialles escandalitzades i remullar el vestuari dels aristòcrates més ociosos dels seus dominis. Estem parlant de l'individu de la dreta.
Sound of Music World Museum
De tornada a Salzburg, deixem el cotxe a l'enorme pàrquing subterrani excavat en els penyals que tanquen la ciutat antiga de Salzburg. Més que trobar-hi lloc, el problema és recordar després en quin punt exacte s'ha deixat el cotxe...
Ara bé, a partir d'aquí tot queda a la vora: el Dom Quartier, el Panorama Museum, la casa natal de Mozart... (vegeu Salzburg: La ciutat).
I també queda a tocar el diguem-ne museu Sound of Music World, dedicat sobretot als nostàlgics del musical del mateix nom. Més conegut pels nostres verals com a Sonrisas y lágrimas (Somriures i llàgrimes en la versió doblada de TV3), en aquelles èpoques que la traducció de títols es considerava bàsicament un exercici creatiu. El musical de 1956 però, sobretot, la pel·lícula de 1965, van deixar dintre les orelles de generacions i generacions d'espectadors les tonades de "Do-Re-Mi", "Edelweiss" o "My Favourite Things". I, dintre les seves retines, els esplèndids paisatges austríacs per on patrullaven els Von Trapp camí de Suïssa, amb els nazis als talons.
En reconeixement a tot el que van fer el musical i la pel·lícula per al turisme i per a la imatge d'un país amb una relació complicada amb el nazisme, Salzburg hi dedica un petit museu, al pis de dalt d'una botiga, que contextualitza els fets, exposa documents i attrezzo divers i compara la realitat històrica amb el que es veu a la pel·lícula.
Els Von Trapp reals no van fugir dels nazis a peu per les muntanyes cantant cançons sinó a dalt d'un tren. I sobre la novícia de cor pur i veu angelical, la Maria, no totes les opinions eren igualment positives (però se sap que, ens hi posem com ens hi posem, sempre hi haurà algú que ens trobarà una cosa o altra per criticar).
Pel que fa al capità i a les seves idees lamentables sobre l'educació dels seus set fills, tot indica que la pel·lícula devia allunyar-se menys de la realitat que en el cas de la institutriu.
Però ja sabem que és aquesta la màgia del cine: alterar la història fins allà on calgui per aconseguir fer somiar. I, en el fons, qui no s'ha trobat mai, després d'haver-la vist, cantussejant Edelweiss, Edelweissss?... Mal no us en farà, una vista al Sound of Music World.
Hotel Sacher
Acabem a l'hotel Sacher aquest dia tan extravagant i tan llarg, que ha arrencat als cims de l'Untersberg entre corbs alpins i llegendes de Carlemany i ha continuat traient el nas al passat del Salzburger Freilicht Museum, rememorant les bromes dels prínceps arquebisbes enamorats de l'aigua i del poder (i probablement de l'amor) i reprenent records d'infància entre Somriures i llàgrimes.
Per cert, de Somriures i llàgrimes podeu opinar, naturalment, el que us sembli millor. Dels pastissos Sacher, en canvi, no: un pastís Sacher com cal (un Sachertorte autèntic) és dels millors pastissos que es poden tastar.
Inventat el 1832 a Viena per un aprenent de pastisseria, Franz Sacher, en honor als convidats del príncep, aquest pastís de xocolata i melmelada amb el seu nom li va servir per instal·lar-se com a mestre pastisser, agafar fama a tot Europa i acabar obrint un hotel a Viena el 1876: l'hotel Sacher, de cinc estrelles, amb el pastís Sacher com a reclam del seu menjador.
I l'any 1989, més de cent anys després, la família va obrir un segon hotel Sacher amb el mateix reclam de l'autèntic Sachertorte, aquest cop a Salzburg.
L'interior, com a mínim, no deu tenir gaire a envejar a l'edifici vetust i senyorial de Viena.
...però és altament aconsellable fer una visita a la vitrina de pastissos per tenir-ne informació de primera mà. Encara que això no sempre ajuda a decidir-se, ai.
Nosaltres vam tastar pastissos diversos, ja que hi érem.
ITINERARI: BAVIERA I SALZBURG
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada