Escaladei (cartoixa i poble)
ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES
Dia 2: Escaladei, Siurana, Prades (observació astronòmica)
- Matí: Prades - Escaladei || Desplaçament amb cotxe: 42 min, 29,8 km
- Cost cartoixa: 6 € [3 € amb carnet jove]
- Cost pàrquing: 3 €
Escaladei (cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, poble) |
Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei
La cartoixa de Santa Maria d'Escaladei va créixer i prosperar quasi ininterrompudament al llarg de més de sis segles. L'extensió edificada era enorme, i els seus dominis (bona part de la comarca del Priorat), considerables. Fins que, només en dos anys, va quedar devastada. Els marbres, les teulades, la pedra, pràcticament tot va desaparèixer.
Des de llavors, Santa Maria d'Escaladei són les ruïnes d'una gran construcció arrasada als peus de la serra del Montsant. Per què?
La vida de la cartoixa s'allarga del 1203 (any de construcció a la ubicació actual) al 1835 (desamortització de Mendizábal i abandonament a corre-cuita dels monjos). És del 1835 al 1837 que els pagesos del voltant la desmantellen. No en va quedar pràcticament res, ni dels edificis sumptuosos ni dels tresors artístics. Fins i tot hi va haver un incendi ben poc després que els monjos marxessin...
És obvi que, a més del pillatge i la incultura, per explicar tanta destrucció hi havia d'haver també la ràbia dels segles. D'entrada, pels impostos: des de la fundació fins al 1627, els cartoixans van anar cobrant els delmes eclesiàstics de les poblacions veïnes; del 1627 fins al final, van cobrar ells tots els impostos, perquè havien comprat els drets complets als ducs de Cardona. No només això. Posseïen grans camps de conreu, ramats, estables i dos molins paperers; es dedicaven al comerç del vi i l'aiguardent.
I, amb els calers dels impostos i del comerç, entre els segles XVII i XVIII van reformar la cartoixa sencera en estil clàssic i barroc, amb luxe i ostentació. Potser tampoc és tan estrany que la marxa dels monjos obrís les comportes de la fúria.
Les maquetes mostren l'estat actual i el que es creu que havia estat:
Aquesta cartoixa va ser fundada el 1163 per Alfons I el Cast, però no va tenir la ubicació definitiva fins al 1203, ja sota el regnat dissortat de Pere I.
Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es va donar forma al conjunt amb la construcció de l'església, el claustre (amb dotze cel·les), el claustre petit i el refectori. La conreria (que és l'edifici que controlava l'explotació agrària) es construeix a 2 km del monestir, exactament on ara hi ha el poblet d'Escaladei. D'acord amb l'època, l'estil de tot aquest conjunt mostra el pas de l'últim romànic al primer gòtic.
Acabem la història arquitectònica: el 1333 s'hi construeix el segon claustre gòtic (dotze cel·les més) i el 1403 el tercer claustre, també gòtic (aquest més modest, amb sis cel·les). En aquest punt la cartoixa té espai per acollir trenta monjos i quinze llecs.
Finalment, els segles XVII i XVIII, com ja hem dit, es reforma tot per donar-hi un estil clàssic i barroc. Per exemple, s'omple de marbre l'església, s'aixeca la muralla, es fa la bassa de les Tortugues i es munta l'arc d'entrada al monestir, que és una de les poques coses encara visibles.
Per cert, us heu plantejat quina diferència hi ha entre una cartoixa i un monestir? En un monestir, monjos o monges fan vida en comunitat; cadascú té un dormitori, la seva cel·la, i per la resta comparteixen les estones de pregària i treball. En canvi, els cartoixans són eremites que viuen junts.
La solució era la cartoixa. En comptes d'una cova, els monjos tenien un apartament complet, on podien pregar, meditar, llegir i fer treballs manuals en perfecta solitud. Només havien de suportar els veïns tres cops al dia per pregar i els diumenges per dinar.
Convenia, per tant, que també hi hagués germans llecs, que eren els que s'encarregaven de fer el menjar i del manteniment de la cartoixa en general mentre els altres es dedicaven a la contemplació i l'intel·lecte.
Cada monjo necessitava molt espai. Per això en una extensió tan gran tot just hi vivien trenta germans monjos i quinze germans llecs.
Una cartoixa completa la formaven la domus superior (els habitatges i l'església) i la domus inferior (la conreria, és a dir magatzems, cellers i estables, envoltats de camps de conreu). Els germans monjos vivien exclusivament a la domus superior; els germans llecs hi dormien, feien els menjars i portaven la conreria.
Escaladei va ser la primera cartoixa de la península ibèrica i potser també la més poderosa, amb un patrimoni extens de pobles, camps i bestiar. La seva importància explica que participés en la creació de cartoixes noves a Sant Pol (al Maresme, ep), a Valldecrist (País Valencià), a Aragó, a Castella i a Portugal. Déu n'hi doret.
Aquest és l'estat actual de l'església. Buida i a mig restaurar, un d'aquells casos que no se sap si és millor refer-la, apuntalar el que bonament es pugui o fotre-la a terra.
De tota manera, si es volgués refer del tot, apa que no quedaria feina. Fixeu-vos com es creu que havia estat aquest espai...
Comença la neteja i la restauració i el 1998 es torna a obrir al públic. Qui l'ha vista fa anys (i no hi ha com anar fent anys per haver vist les coses fa anys) la recorda tancada per reixes metàl·liques i convertida en un desfet de pedra enrunada i bardissa selvàtica. Avui, en canvi, ja no hi ha bardisses i s'ha apilat la runa.
Per exemple: Un dels grans claustres ara és un espai diàfan, ideal per a festes i grans esdeveniments:
I en un angle hi ha una part coberta amb les voltes blanques. Que no és que hagi sobreviscut miraculosament a la rapinya i les inclemències de dos segles sinó que es va decidir refer-la perquè la gent normal pogués fer-se una idea de què havia estat Escaladei.
Doncs bé, Escaladei era això. Dos claustres grans a dotze cel·les per claustre i un claustre petit amb sis cel·les, ja ho hem dit. I cada cel·la, com un apartament.
Estem parlant de l'habitatge d'un monjo eremita. Per tant, res, no hauríem d'esperar gaire cosa:
un menjador amb llar de foc i una porteta per rebre el menjar cuinat pels llecs sense haver-se de molestar-se a saludar-los...
...un jardí central amb un porxo per poder contemplar com Déu i l'aigua fan créixer les plantes perquè els humans en gaudeixin...
...i un espai per pregar i meditar, que aquesta era la finalitat principal del complex hoteler.
Evidentment aquí hi faltaria una mica de companyia; però, això a banda... Oi?
Encara hi ha, finalment, un últim claustre per visitar, molt més petit i molt més complet que el primer.
En un dels costats hi ha el refectori, que és on els monjos es trobaven diumenges i festius per dinar. És fàcil imaginar-se'ls una mica incòmodes per la gentada després d'una setmana de solitud, amb l'oportunitat de fer-la petar però probablement sense saber gaire què dir-se i definitivament enyorats de la cel·la i el pedrís de l'hortet.
Avui el refectori té el color de la pedra, el morter i les humitats. En altre temps, la blancor de les parets devia ser enlluernadora.
Diu la llegenda que el nom Escaladei (de Scala Dei, és a dir 'escala de Déu') es deu a un pastor. La cartoixa està construïda en el lloc on un pastor veia en somnis els àngels que pujaven cap al cel amb una escala (o aquell bon home no havia sentit a parlar mai de les ales dels àngels o se'ls imaginava com els magalls, que no poden arrencar el vol des de terra perquè tenen les ales massa llargues).
Devien continuar fent servir la zona d'aeroport els àngels, un cop construïda la cartoixa, o van fugir-ne de seguida espantats per aquells nouvinguts esquerps i solitaris? Qui sap si avui aquesta vastitud desolada amaga encara l'escala dels àngels, oblidada en qualsevol racó. Fusta corcada i inservible...
Escaladei (poble)
A dos quilòmetres de la cartoixa hi ha el poble d'Escaladei, on viuen una cinquantena de persones. Els habitatges i les botigues i magatzems ocupen ben tranquil·lament els espais de l'antiga conreria, és a dir el centre des d'on es controlava tota l'explotació agrària dominada per la cartoixa. El priorat. Fins al 1835, que es van acabar alhora la cartoixa i la conreria.
Tota l'exconreria s'articula al voltant d'una plaça d'una exquisida elegància, on hi ha el celler Scala Dei, taules de bar, venda de productes artesanals...
La cartoixa avui és un espai desolat. En canvi, fa la sensació que la conreria és un espai de pau, d'aquella pau que tan van buscar els monjos. O sigui que també podria ser que l'escala de Déu no estigués oblidada entre les ruïnes de la cartoixa sinó que estigués amagada per aquí. I que fos en una d'aquestes façanes que ara els àngels recolzen l'escala per pujar cap al Cel... Perquè, tal com ja va deduir el pastor, si hi ha ànimes que campen pel cel, bé els caldrà una escala per arribar-hi.
(Textos complementaris: Siurana, Prades [observació astronòmica])
ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada