Siurana
ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES
Dia 2: Escaladei, Siurana, Prades (observació astronòmica)
- Migdia, tarda: Escaladei - Siurana || Desplaçament amb cotxe: 36 min, 21,8 km
- Cost pàrquing: 3 €
Pantà de Siurana - Siurana (Salt de la Reina Mora, Santa Maria de Siurana, castell de Siurana) |
Siurana (també anomenada Siurana de Prades per distingir-la d'altres siuranes) és un poble del Priorat d'encara no quaranta habitants, pertanyent a Cornudella del Montsant. Està situada a 737 m d'altitud, en una cinglera que queda a l'extrem sud-oest de les muntanyes de Prades. Al peu de la cinglera hi ha el riu Siurana i el pantà (de Siurana) que en recull les aigües.
Per cert, va ser per terres de Siurana que Ramon de Vallbona es va establir amb la seva colla de monjos i monges, en la prehistòria de Vallbona de les Monges (vegeu l'apunt). És que tot està relacionat.
Ara bé, abans de continuar amb pobles i pantans, hauríem de reconèixer que no pensàvem passar el dia a Siurana. Ens feia gràcia començar-lo amb aquesta volteta a peu a tocar d'Alcover (a 32 km i 47 min de Prades), que diu que transcorre al costat del riu, entre gorgs i boscos, i completar-lo amb la visita a Escaladei. Siurana no hi entrava.
El problema és que sortint de Prades plovia sense parar, amb la boira escarxofada al llarg del camí entre revolts. Com que al principi de la passejada la festa meteorològica continuava, vam estudiar al mòbil el radar del Meteocat i vam descobrir una clapa serena a sobre Escaladei. O sigui que vam canviar plans: ens vam desplaçar (enmig de la pluja i la boira) d'Alcover a Escaladei, i d'Escaladei —seguint el Meteocat— cap a Siurana...
Pantà de Siurana
Abans de pujar als cingles de Siurana hi ha una desviació que porta al pantà. Es tracta d'un embassament artificial, que tanca el riu Siurana amb una paret de 63 m d'alçada per aconseguir reunir (en els bons temps llunyans) 63 hm3 d'aigua. Tota aquesta aigua serveix per regar camps, per proveir poblacions veïnes... i per moure-s'hi amb barca i banyar-s'hi a l'estiu. Que per això hi ha un club nàutic i lloguer d'embarcacions.
Tot plegat, molt de tros pelat (l'aigua havia arribat molt més amunt, perquè també en això a Catalunya estem bastant pitjor que uns anys enrere) i, per la resta, tous de vegetació eixarreïda.
Siurana (poble)
El poble de Siurana és un exemple de la lluita per trobar l'equilibri entre la singularitat i la massificació. I també pot exemplificar de quina manera se succeeixen les cultures.
Pel que fa a l'equilibri, viure-hi viure-hi, el que seria viure-hi, tot just hi viuen una quarantena de persones, però de segones residències n'hi ha unes quantes i tot té un aire extremament cuidat, polit i endreçat. Per evitar que la bellesa del lloc i la possibilitat de fer-hi excursions a peu, esports d'aigua i escalada atapeïssin el poble de vehicles, es van habilitar dos grans pàrquings públics de pagament abans d'arribar-hi (3 € al dia i no s'hi permet l'estacionament nocturn); si els pàrquings estan plens, us tocarà esperar-vos que surti algú o girar cua.
Pel que fa a les cultures, és bo saber que Siurana va ser l'últim reducte musulmà a Catalunya. Els musulmans, que havien entrat a la península ibèrica el 711, es van establir a Siurana al segle IX i s'hi van fer forts cap al segle XI, buscant refugi a les muntanyes contra la tirallonga de ramons berenguers que anaven recuperant pam a pam la plana. El 1148 els musulmans van perdre Tortosa, el 1149 van perdre Lleida i el 1151 ja estaven envoltats per tots quatre costats a l'emirat de Xibrina (Siurana en àrab). Hi van aguantar fins al 1153 o 1154, quan l'exèrcit de Ramon Berenguer IV va franquejar les portes del castell. Diuen les cròniques musulmanes que Siurana havia estat seva durant 284 anys. Que aviat està dit.
Avui Siurana té l'aparença inofensiva dels llocs turístics de muntanya. Un cop deixat el cotxe a l'aparcament, encara cal seguir una estona un camí planer i empedrat.
Ha quedat massa de postal, rondinen al twitter alguns dels que hi tenen casa. Només falta que hi posin també l'All I want for Christmas is you. I una mica de pessebre sí...
A darrere es veu la carretera serpentejant entre els cingles, probablement seguint el primer camí ancestral que va trobar la manera d'enfilar-s'hi.
Davant hi ha el poble de Siurana, escampat sobre una mica d'altiplà. Al límit del poble, les parets cauen a plom.
Un cop a dintre, les cases mateixes tapen el paisatge (per sort, segons com). Vist així Siurana no difereix gaire de qualsevol altre poble antic de pedra més dedicat a les segones residències i al turisme que a la vida diària.
Pertot s'imposa l'elegància austera de la restauració acurada. Pedra, fusta ennegrida, ferro, angles rectes i una mica de verd per animar-ho.
No es veuen parets de maó, grans superfícies de vidre ni arrebossats. I no hi ha detalls deixats en mans de l'atzar.
Algunes imatges són bellíssimes.
Salt de la Reina Mora
I al final tots els camins, a Siurana, acaben portant al Salt de la Reina Mora. És a dir a la punta mateixa del cingle, allà on la proa queda suspesa sobre el buit.
Diu Joan Amades que diu la llegenda que, amb l'exèrcit de Ramon Berenguer IV ja assetjant la fortalesa, l'última reina musulmana de Xibrina, Abd-el-Azia, celebrava una gran festa al seu castell. (Parèntesi històric: La documentació parla d'un últim valí anomenat Almira Almemoniz, no d'una reina.)
Tornem a la llegenda. Siurana era inexpugnable, i per això Abd-el-Azia i la cort completa estaven de gresca. Només que els cristians van aconseguir convèncer un jueu de Xibrina que els obrís les portes, de manera que, mentre al castell seguien de festa, als carrers ja es lliurava una terrible batalla. Fins que una fletxa es va colar per la finestra del castell i es va clavar a la taula. En aquest punt Abd-el-Azia va entendre per fi el que passava i, aterrida, va sortir del castell a cavall en direcció als cingles, perseguida de prop pels cristians. No hi havia escapatòria. A última hora va tapar els ulls del cavall amb les mans perquè no intentés resistir-se i el va esperonar cap al buit. De fet, tal com anaven les conquestes a l'època (i tal com van ara, ai), tampoc sorprèn gaire que no volgués que l'agafessin...
Avui a la roca encara es veu la marca que hi va deixar una ferradura del cavall, en l'últim intent desesperat de la pobra bèstia per mantenir l'equilibri quan ja havia notat que la terra desapareixia de cop sota els seus peus.
Són 100 m d'estimball. El dia que hi vam anar, complementats amb la performance d'una espontània fent de reina mora romàntica i llançant invectives contra els cristians. Perquè després es digui que són del tot innocus el turisme, les xarxes socials i el postureig en general. Que la marededeu de l'Aigua l'ajudi a recuperar el senderi...
En una làpida a la paret hi ha gravat un sonet de Josep Carner dedicat a Siurana. I llegint-lo s'entén que l'espontània representi la llegenda d'Amades i no el sonet de Carner, perquè el sonet (les coses com siguin) és més aviat anodí.
Tot Siurana està aixecada sobre un altiplà entre cingles, com una galera enmig de les onades. Per això, a banda del Salt de la Roca Mora, hi ha molts altres punts que et permeten observar el món des de la borda, enmig de la boira fantasmal. I tenir vistes, per exemple, sobre el verd del pantà.
Només que el pantà, és clar, no és el mar. I aquest pantà, com tots els pantans de Catalunya, fa temps que malviu. Ho testimonia la petjada de l'aigua a la paret de la muntanya, molt més amunt d'on arriba ara. I, com en tots els pantans, la terra que va quedant a la superfície és terra morta.
Santa Maria de Siurana
En un dels extrems de Siurana hi ha l'església de Santa Maria, que tot fa sospitar que no hi devia ser a l'època de la reina Abd-el-Azia. Però no és de gaire després: una de les primeres coses que va ordenar Ramon Berenguer IV va ser aixecar l'església, per deixar constància que Xibrina havia passat a ser Siurana. La construcció es devia completar en el segle XII mateix, però al segle XIII ja els semblava antiga i la van refer per posar-la al dia.
És una església romànica d'una sola nau i parets contundents d'uns 2 m de gruix. Senzilla i bonica —tampoc es podien demanar gaires filigranes als picapedrers tenint en compte que, si et despistaves, te n'anaves muntanya avall amb la pedra per barret.
Té l'absis clàssic darrere l'altar, i també tres absidioles que externament no es noten perquè estan gratades als murs. A l'interior hi ha una tomba que, segons la tradició, pertany a la reina mora. (Qui sap si com a mostra de la pietat dels cristians conqueridors o de la seva crueltat final.) La marededeu és una reconstrucció moderna de la imatge robada, que s'espera que tingui el mateix efecte sobre les pluges sempre tan escasses i sobre els rius de país pobre. Per això se li diu la Mare de Déu de l'Aigua.
I, al llarg de la façana elemental, destaca únicament la portalada.
I ja gairebé només queda anar desfent camí per tornar cap a l'entrada del poble, amb el caminet de pessebre que ens ha de portar al cotxe...
Gairebé, perquè, a l'entrada del poble, més amunt del caminet, hi ha les restes en reconstrucció del temible castell de Siurana.
Castell de Siurana
Hi ha ben poc per veure del castell. Està en un estat de conservació deplorable, gràcies principalment a Felip IV de Castella, que el va fer destruir el 1651, al final de la Guerra dels Segadors, per evitar que la història es repetís. Què podia saber ell del 1714, del 1931, del 2017 i del que vindrà.
A més, una reixa impedeix entrar-hi, probablement fins que hagin acabat els treballs d'estudi en curs i de consolidació del poc que en queda.
A l'època musulmana d'aquesta part de Catalunya, el castell, construït al segle IX, servia per dominar bona part del Priorat, l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà i les Garrigues.
De tota manera, no hauríeu de pensar només en musulmans i festes. Un cop conquerit (1153 o 1154, gairebé tres segles després), el castell va ser refet unes quantes vegades i va continuar tenint una gran importància. Per exemple:
- Durant un temps, va ser el centre d'una línia militar de defensa del territori.
- Va servir perquè s'hi refugiessin un grapat de càtars a l'època que entre l'Església i França els estossinaven per salvar-los l'ànima. (Trobareu referències als pobres càtars en aquest apunt del castell de Querbús.)
- Acabada la importància defensiva, es va convertir en presó d'aristòcrates (fins les presons són diferents quan ets de l'aristocràcia). Hi va tenir cel·la, entre d'altres, Carles II d'Anjou, capturat per Roger de Llúria el 1284 quan els catalans van aniquilar la flota francesa al golf de Nàpols, durant la lluita per dominar Sicília. En Carles va tenir vistes dels cingles de Siurana entre el 1286 i el 1288, quan se'n va cansar i va decidir pagar un rescat i deixar tres fills com a ostatges —devia pensar que, tenint-ne catorze, no venia d'aquí.
Ja en mans dels catalans cristians, Xibrana i els seus dominis es van convertir en la batllia reial de Siurana. Fins que Prades, molt més ben situada, va superar Siurana en població i la batllia de Siurana es va reconvertir primer en batllia de Prades i finalment (1324) en part del comtat de Prades .
Avui Siurana, refeta i amb tantes finestres tancades, impressiona. Els cingles, al capdavall dels segles, són els mateixos. I, malgrat la seva bellesa tan singular, poc comparable amb res més en terres catalanes, als Viatges de Naivenir ens faria un no sé què pensar a viure-hi, entre els exèrcits (desarmats) de turistes, la sensació de viure en un pessebre però, sobretot, els estimballs sempre oberts a la porta de casa...
(Textos complementaris: Escaladei, Prades [observació astronòmica])
ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada