Prades (ermita de l'Abellera i Roca Foradada)
ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES
Dia 3: Prades (visita), ermita de la mare de Déu de l'Abellera, Roca Foradada
- Migdia-tarda: Prades - Ermita de la mare de Déu de l'Abellera || Excursió a peu: 1,2 km, 16 min
- Tarda: Ermita de la mare de Déu de l'Abellera - Roca Foradada || Excursió a peu: 1,2 km, 15 min
- Tarda: Roca Foradada - Prades || Excursió a peu: 3 km, 31 min
- Tarda: Prades - Calella || Desplaçament amb cotxe: 196 km, 2 h 13 min
Ermita de la mare de Déu de l'Abellera (ermita de Sant Antoni, mirador i ermita de Sant Roc), Roca Foradada (barranc de les Comes, cova dels Capellans) |
Les muntanyes de Prades són tan variades geogràficament que hi conviuen paisatges mediterranis, de l'Europa central i fins nòrdics. També hi ha unes quantes espècies endèmiques, amb menció especial per als invertebrats que habiten les cavernes (que són unes bestioles i un espai que als Viatges de Naivenir toquem poc). Tot això fa que, a tocar dels carrers de la Vila Vermella, hi hagi interessants paratges naturals per visitar.
Doncs bé, dos dels paratges més estimats per la gent de Prades són l'ermita de la mare de Déu de l'Abellera i la Roca Foradada. Queden prou a la vora per arribar-s'hi passejant i, a més, es poden integrar tranquil·lament en una única sortida. És per aquest motiu que els tarragonins que visiten regularment Prades sovint estrenen a l'Abellera i la Roca Foradada la temporada del bon temps. I, de passada, constaten que un any més els genolls aguanten i els pulmons continuen manxant.
Anem a pams.
Ermita de la mare de Déu de l'Abellera
L'ermita de l’Abellera s'aixopluga dintre una balma a 1.020 m d'altitud, al capdamunt d'un cingle. És d'una bellesa elemental, però l'entorn li dona un encant indubtable. Ara bé, habitualment el camí d'accés està tancat amb una porta i només es pot mirar l'ermiteta a través d'una reixa petita. Si sou de tocar les coses i us voleu evitar decepcions, fareu bé d'informar-vos abans a l'Oficina de Turisme sobre horaris d'obertura o disponibilitat de claus.
Per arribar-hi a peu des de Prades, començarem travessant la carretera i agafant el carrer Sant Roc.
A partir d'aquí el primer punt d'interès que trobarem és l'ermita de Sant Antoni, del tot ajustada a l'arquitectura que es portava fa un temps a Prades: senzilla, elegant, discreta i (evidentment) de pedra vermella.
Per darrere, l'ermita fa un sol absis (tampoc n'hi cabrien gaires més), que és probablement el que més la identifica com un espai religiós.
I al voltant, delimitada per la tanca de fusta, una mica d'esplanada amb pinta d'acollir aplecs. El resultat deu ser similar al d'un còctel de medicines: entre l'espai sagrat i el solet en companyia, assegurem que una cosa o altra tindrà efecte i farà que sortim reconfortats...
A continuació de l'ermita de Sant Antoni seguim la pista de terra que avança pel fons de la vall entre els camps, sota el cel pur de Prades.
En aquest punt, ens deixem de pistes i agafem de dret el camí que va pujant, a cops fent escales, entre els grans blocs que ja avisen de la proximitat de la cinglera.
A tocar de l'ermita hi ha el mirador pròpiament dit, que és una mena de balcó sobre la vall. Amb un plafó de muntanyes etiquetades per si ens volem distreure identificant-les.
Des del mirador mateix baixa el camí que porta amb un parell de minuts més a la balma de l'ermita de l'Abellera.
Ara bé, com hem dit a l'inici, per arribar a l'ermita cal franquejar una porta que barra per complet el camí, com si fos una porta de muralla. Excepte en dies comptats, tenim tots els números per trobar-la tancada. Per sort, hi ha un bancal a davant que ens permet demanar-nos per què no ens vam posar en contacte prèviament amb l'Oficina de Turisme. I un petit reixat a la porta per mirar.
Es pensa que a la balma hi devia haver ruscos i que d'aquí va prendre nom l'ermita de l'Abellera. De fet, la llegenda parla d'un pastor que, anant a buscar mel, es va trobar la imatge i va intentar endur-se-la dues vegades, però totes dues vegades la marededéu va tornar pel seu compte amb les abelles de sota la balma. A la vista del seu gust per l'apicultura, allà es va acabar aixecant l'ermita. També hi ha qui diu que el nom li ve d'unes abelles okupes instal·lades a l'ermita.
Sigui per una cosa o per l'altra, el cas és que la figura de la mare de Déu té cinquanta abelles (de plata) al seu voltant. I tant les abelles com la marededéu són del 1940, perquè la imatge gòtica original va quedar destruïda durant la Guerra Civil.
Entre barrot i barrot, l'ermita de l'Abellera es veu així:
L'edifici, d'una sola nau, és del 1570 i el campanaret és del 1578. Entre llavors i ara, s'han anat acumulant les reformes.
Abans del 1570, però, ja hi hauria hagut una ermiteta anterior. Amb ermitans esquerpots i potser fins i tot amb la reina Margarida de Prades, la segona dona del rei Martí l'Humà, que s'hi hauria retirat després de la mort del marit i el compromís de Casp (amb el canvi de dinastia i tot el que en va resultar per a Catalunya).
Però no ens desanimem, que encara hem de veure la Roca Foradada i això sempre aixeca els esperits dels pradencs.
Roca Foradada
Per accedir a la Roca Foradada hem de tornar enrere fins a l'ermita de Sant Roc i agafar el trencall de la dreta seguint els rètols (amb el trencall de l'esquerra tornaríem a Prades desfent el que hem fet).
El camí fa una parada davant del barranc de les Comes...
...i a continuació s'hi endinsa de ple, passant entre els arbres.
Quan el camí desemboca a una pista, tirem cap a la dreta i anem a petar a la Roca Foradada, treballada per l'aigua al llarg de mil·lennis.
Per darrere, grimpant una mica, es pot pujar a la Roca Foradada per fer-se la foto sota l'arc de pedra. Avui tots els nens fan escalada i no hi ha paret que se'ls resisteixi, però si ja no teniu ni l'edat ni l'alçada d'una criatura fareu bé de vigilar no només on poseu els peus i les mans sinó també on dirigiu el cap. Us estalviareu un bony que a la foto, sota la gorra, no s'aprecia.
A la mateixa zona hi ha també el llac de Prades, per fer-hi una mica la volta.
De tornada seguim la pista, que passa pel costat d'alguna altra balma. Especialment la cova dels Capellans, que devia haver-ne aixoplugat més d'un d'una tempesta traïdora.
I així tornem a dirigir-nos cap a Prades. Ha arribat el bon temps, la natura continua sent fascinant i amable, no ha calgut esbufegar gaire. Però, com que no tenim casa a la Vila Vermella, recollim el cotxe, triem la música i posem proa cap a casa, a Calella. Al capdavall, amb tants racons com hi ha per conèixer, potser ja està bé tenir una sola casa...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada