Prades (poble)

ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES

Dia 3: Prades (poble), Prades (ermita de la mare de Déu de l'Abellera i Roca Forada)

• Matí: Prades || Volta a peu

Prades (portal del Planet del Pont, plaça Major, església de Santa Maria, portal de la Creu, Pradencs al carrer)

Prades s'amaga. Te la trobes una mica de cop, després de voltes i voltes de carretera fins al capdamunt del seu turó de 950 m d'altitud, amb un aire híbrid entre població agrícola i discreta vila d'estiueig. La coneixen sobretot els tarragonins, que valoren els bons aires i la frescor del seu estiu atlàntic amb rebequeta al vespre i que més aviat defugen els hiverns —freds, i sovint amb neu. 

Així és com veia Prades el 1917 Joan Miró, just quan començava a barrejar tots els estils nous amb l'estil clàssic  après a la Llotja. Pam més pam menys i fauvisme més fauvisme menys, bastant similar a la Prades que podem veure ara...

I és que avui Prades continua semblant una vila closa, amb dos portals de muralla i amb accés restringit als cotxes, que s'han de deixar als aparcaments habilitats a fora (per exemple, al carrer Colomers). Es poden descarregar maletes davant de l'allotjament, però després cal treure el cotxe.

L'aspecte fortificat no és perquè sí. Aquí s'hi van fer forts els penúltims sarraïns de terres catalanes a mitjan segle XII (just abans que caigués Siurana). Més endavant, a continuació de la desfeta de Muret de 1213, s'hi van refugiar un bon grapat de càtars, cosa que va portar les autoritats religioses a encarregar predicacions per fer recuperar als pradencs el recte camí cap al cel catòlic. A partir del 1324, Prades va ser capital del nou comtat de les Muntanyes de Prades. Acabada la Guerra dels Segadors, Felip IV va fer enderrocar el castell i bona part de la muralla com a escarment (és que no hi ha manera que escarmentem). I també van tocar Prades d'una manera o altra la Guerra del Francès i les guerres carlines d'aquells temps tan moguts. 

És a dir, que avui és una vila pacífica i plàcida, però de guerres i tensions n'ha viscut unes quantes.

Portal del Planet del Pont

De les muralles queden dos portals i algun pany de paret. Entrem a Prades pel portal del Planet del Pont, que cobreix amb elegància un petit fossat. Al voltant de les finestres exteriors hi ha penjats tot d'estris de camp, perquè es va voler convertir la paret del portal en una mena de museu a l'aire lliure de la vida rural. 

Com és que hi ha finestres en una muralla, per cert? Doncs perquè totes les restes de les muralles de Prades van acabar reconvertides en habitatges. Que potser és un dels finals més bonics a què pot aspirar la pedra que ha vist de prop tanta mort i tanta pólvora. 

El portal del Planet del Pont està situat al final (o al principi, ja se sap que tot és relatiu) del carrer Àngel Guimerà.  

Vist des de l'altra banda, el portal encara és més clarament un habitatge, balconet inclòs.

I de fet val la pena fixar-se en el balcó de sobre el portal, perquè manté la filosofia museística de l'exterior.

De tota manera, no hauria de sorprendre tanta ruralitat exposada a banda i banda del portal: dels poc més de sis-cents habitants que té Prades, una part important es dediquen a l'agricultura.

Carrer Nou del Pont

Passat el portal, s'acaba de seguda el carrer Àngel Guimerà i arrenca el carreu Nou del Pont, que travessa en pendent el nucli antic fins ben a prop de la plaça Major. Hi ha unes quantes cases interessants, inclosa cal Crispí (que és la casa rural on ens allotgem).

Com es pot veure en les fotos, tota la pedra no arrebossada de les muralles i les cases antigues té un color de vi negre. És per això que Rovira i Virgili la va anomenar la Vila Vermella, un nom que ha fet fortuna com a epítet de Prades perquè la singularitza enfront de les altres poblacions: Prades és un poble construït amb la sang de la terra.

Hi ha diversos allotjaments rurals per aquí i per allà, uns quants llocs per menjar o anar a fer el toc i un bon grapat de segones residències (sobretot, fora muralla). I s'entén perfectament, perquè és una població que ha sabut cuidar-se.

Però no hi ha cap dubte que Prades és de debò. També hi ha parets velles que no passarien per antigues, humitats, arrebossats que s'escrostonen, plantes i banderes que desperten una inevitable malenconia.

I així arribem a la plaça Major.

Plaça Major

En el fons tot Prades és una xarxa de carrers pensada per portar-te fins a la plaça Major. Que és gran (molt gran tenint en compte la mida del conjunt), quadrada, variada i harmoniosa alhora. O sigui que ja està bé que ens hi deixem portar.

Com a bona població d'estiueig, les terrasses dels bars s'escampen pertot, per ajudar a fer passar bé els vespres ociosos —amb aquella punta de frescor que ja hem comentat que els forasters de Tarragona aprecien tant.

De tota manera, enmig dels carrers estrets que van pujant, és indubtable que aquesta plaça tan gran ha de ser també lloc habitual de trobada per als que hi viuen.

Per exemple, la font renaixentista dels segles XV-XVI, tan original que van decidir copiar-la els pastitxos del Poble Espanyol de Montjuïc i fins de la Roca Village. Només que aquesta és l'autèntica. I, fins abans-d'ahir, per la festa major del juliol feien rajar cava en comptes d'aigua dels seus quatre brocs. 

Avui ja no es fa. Previsiblement disposicions més estrictes dels responsables de Salut van posar fi a la barra lliure de cava per festa major. És que tot es perd.

En canvi, continuen inalterats els porxos situats tot al voltant de la plaça, que s'aprofiten per posar-hi taules i cadires. Acollidors, sobretot, en dies de pluja, quan el sol és més fort i quan l'hivern és més rigorós.

Església de Santa Maria

A la plaça Major hi ha l'església de Santa Maria, un edifici gòtic del segle XIV d'una sola nau que conserva elements romànics de l'edifici anterior (ja se sap que totes les èpoques s'han anat construint les unes sobre les altres). La pedra és rabiosament vermella, excepte en el blanc de punts singulars...

L'element romànic més destacat és sens dubte un portal del lateral. En aquest cas, la gent gòtica no el va desfer per complet, sinó que va decidir canviar l'orientació del conjunt i mantenir el portal antic, ara reconvertit en un portal de segona. Que serveix per valorar el gruix de les parets i la bellesa de la simplicitat.

Diu Georges Duby que els romànics se sentien ben poca cosa davant de Déu i que per això feien construccions sòlides, toixarrudes i tancades, aclofades sota el poder diví. Els gòtics, en canvi, comencen a ser conscients que els avenços en tots els camps i la potència de la seva tecnologia els situen més a prop de Déu; és per això que les seves esglésies s'eleven, s'aprimen i dibuixen enormes finestrals per on pugui entrar la llum...

Portal de la Creu

L'església de Santa Maria, de fet, està integrada en la muralla, de tal manera que bona part de les seves parets són també parets de muralla. Qui sap si amb la idea de fons que Déu ja es cuidaria de protegir casa seva en cas d'atac, en un win-win de l'època.

I, enganxat a l'església de Santa Maria, en un dels laterals de la plaça Major, hi ha el segon portal que es conserva de les muralles de Prades: el portal de la Creu. Que treu el nom de la creu de terme de fora o del veïnatge amb l'església.

El portal de la Creu és sens dubte el més espectacular dels dos que es conserven, gràcies a l'aspecte fortificat de l'església i a la verdesca de sobre l'arc, que permetia fer punteria contra els atacants que assaltaven la porta a recer de les seves fletxes.

Aquí la pedra és d'un vermell encès, que ens recorda que Prades va néixer de les entranyes de la terra. Ho suavitzen només la clorofil·la, la fusta dels finestrals, el fons de plaça Major i les coloraines dels forasters que hi posen.

Pradencs al carrer

I, per saber quina mena de gent habita entre les pedres de la Vila Vermella, és indispensable l'exposició Pradencs al carrer. Són 39 fotos en blanc i negre de gent que va viure a Prades des de principis del segle XX fins als anys 70. I no cal entrar enlloc per veure-la perquè les fotos estan distribuïdes al llarg dels carrers antics, de manera que te les vagis trobant.

No són només les fotos. Al costat també hi ha un text, on el protagonista contextualitza la imatge i explica, en primera persona, la seva mica d'història: per exemple, la Rosa Tomaseta de la foto de dalt, que servia suaus, xatos i petricons de vi a la taverna que va obrir a la plaça Major, i el Joan de la foto de baix, que va convèncer el seu amic Ivo d'anar a pintar a Prades, només que preferia pintar lluny de la plaça Major perquè la gent del lloc no se n'enfotés del seu estil modern. Parlem del Joan que va pintar el quadre de la primera foto de l'apunt, és clar, és a dir de Joan Miró.

Altres històries: la Isabelita, que quan va anar a viure a Prades es va trobar que hi feia fred i que no entenia els altres nens perquè al carrer no parlaven el castellà que parlaven a l'escola; la Balbina, que anava a buscar aigua a la font de la plaça Major amb la càntera i ho aprofitava per fer-la petar, perquè els homes socialitzaven als cafès i les dones als carrers. També el Teodoro, sempre de mala lluna perquè la guerra el va portar a fer de ferrer i a ell el que li agradava era muntar obres de teatre i cantar a l'església... En teniu 34 més per anar descobrint.

El creador de l'exposició és una associació cultural del poble, Els Tamborinos, que es dedica a recuperar la memòria per mitjà de les fotos antigues que els cedeixen els veïns. 

I així, en blanc i negre, la memòria d'un món tancat s'enclasta en el nostre món. Són joves que avui són grans o són morts, records desfets, somnis esborrats, alegries petites. El món desaparegut que va aixecar el món d'ara —que un dia també desapareixerà.

-----------------------------------------------

Durant el parell de dies que conformen aquesta sortida ens hem estat a Cal Crispí, un excel·lent allotjament rural situat en el nucli mateix de Prades, al carrer Nou del Pont. Es tracta d'un casalot del segle XIX restaurat a fons per servir d'allotjament en el segle XXI.

Del tot recomanable per comoditat, situació, amabilitat, bon gust i, de passada, bons esmorzars...

-----------------------------------------------

Ara bé, i més enllà de fer nit a Cal Crispí? Perquè us podria passar ben bé com als Viatges de Naivenir: que, davant d'un anunci com aquest, us plantegéssiu si deixar-vos temptar per un futur de tarragonins d'adopció. 

Penseu en els vespres frescos d'estiu fent el toc en una taula de la plaça Major. Però afegiu-hi, més enllà del que fan molts tarragonins, els vespres freds de l'hivern. Amb un llibre i una cançó de fons o amb una pel·lícula a la tele, mentre la llenya crepita a la llar de foc i la boira s'ajaça gèlidament sobre les carreteres que giren i es regiren per les muntanyes de Prades... Només que hi hagués prou bossa i que no tinguessis la sensació que ja hi comença a haver massa totxos, en general, en terres catalanes per aixecar-ne de nous.

(Textos complementaris: Prades (ermita de l'Abellera i Roca Foradada))

ITINERARI: MUNTANYES DE PRADES