Paimpont (br. Pempont) [Bretanya]

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]

Dia 3: Paimpont, Manoir de l'Automobile, Josselin

• Matí: Rennes - Paimpont || Desplaçament amb cotxe: 53 min, 44,2 km

Bosc de Brocelianda, estany de Paimpont, Paimpont (carrer Géneral de Gaulle, abadia de Notre-Dame de Paimpont)

A Bretanya (i a la Gran Bretanya) se situa el mite dels cavallers heroics que lluitaven en escenaris irreals contra éssers fantàstics per defensar els febles i que cortejaven dames misterioses en l'entretemps. Guanyaven honor i batalles i en perdien, en un món d'enigmes, infidelitats i traïcions. És l'anomenada matèria de Bretanya, el conjunt de llegendes que giren al voltant del rei Artús, els seus cavallers de la Taula Rodona (Lancelot, Ivany, Perceval i tants d'altres), la reina Ginebra, la Dama del Llac, el mag Merlí o la fada Morgana. A l'edat mitjana això ho va petar.

Bosc de Brocelianda

I, dins de la matèria de Bretanya, té un lloc destacat el bosc de Brocelianda, present en un grapat d'obres artúriques. És allà, per exemple, on hi ha la vall Sense Retorn i el castell on viuen presoners els homes infidels i és allà, també, on el mag Merlí acaba empresonat i morint. Fins al segle XIX el bosc de Brocelianda era un lloc imaginari impossible de situar sobre el mapa, però a partir de llavors hi ha un acord bastant general a pensar que fa referència al bosc de Paimpont. És a dir, el que volem visitar avui (però també hi ha qui l'imagina en altres llocs, per exemple a Huelgoat). 

"Qu'est-ce qu'il dit?"

Amb onze mil hectàrees, el bosc de Paimpont és el més gran de Bretanya, però la seva gràcia principal és que té una part alta de landes i coníferes (altitud relativa, el punt màxim és a 258 m) i una part baixa de roures i fajos on s'acumulen estanys, rierols, roquissars i megàlits. En un espai d'ombres, arbres de formes capritxoses, roques i aigua com aquest, no costa gaire entendre per què se l'ha fet el centre de llegendes fantàstiques. De fet, avui el bosc de Paimpont és conegut, sobretot, amb el nom de bosc de Brocelianda i té marcades una infinitat d'excursions tematitzades que permeten visitar els espais del mite. Es poden fer fins i tot amb guies d'època que van explicant les llegendes...

En resum: Hem planificat una d'aquestes excursionetes de bon matí per descobrir pel nostre compte el decorat de les llegendes artúriques. Però, quan arribem amb el cotxe a l'aparcament, ens trobem que han tancat amb cintes l'inici de l'excursió. Ens ho mirem incrèduls, amb les botes i tot l'equipatge de caminar ja instal·lat. Una família francesa també s'atura davant l'entrada tallada.

I llavors és quan apareix ell. Ja d'una edat, amb gorra i un bastó a la mà. Ens informa que ell ve a caminar-hi cada dia i que han tancat el bosc perquè hi ha un risc d'incendi elevadíssim. Li demano si hi ha algun itinerari que encara es pugui fer, per una altra banda del bosc. "Eh?!", diu, i es posa la mà darrere l'orella fent pantalla. "Eh?" Després es gira de cara a la família francesa i els pregunta "Mais qu'est-ce qu'il dit?" ('Però què diu?'). 

Els francesos tenen això. A casa nostra, si algú de fora xampurreja català tots l'hi agraïm i fem els mil esforços imaginables per extreure almenys una paraula amb sentit de la seva sopa lingüística. A un francès, en canvi, no li modifiquis una obertura o una liaison perquè no t'entendrà. "Mais qu'est-ce qu'il dit?", farà, i tu quasi que enyoraràs l'època que els cavallers errants podien fer anar l'espasa sense remordiments.

Quan ja tornem cap al cotxe ens demana d'on som i li responc, amb poca fe, que som de Catalunya. Concretament de Calella, a tocar de Barcelona. I, recoi, es veu que això ho entén. Ah, mais ça c'est le Barçà! Enumera la plantilla completa, parla del Xaví, recupera glòries retirades com ara l'Iniestà, demana informació i és tot ell un somriure quan ens acomiada, brandant el bastó i desitjant-nos una bona estada per la Bretanya. Bé, en el fons potser al final ha anat bé no tenir a mà l'espasa dels cavallers errants...

Eliminada l'excursió del pla del dia, fem parada a l'estany de Paimpont.

Estany de Paimpont

L'estany de Paimpont és un estany artificial a tocar de l'abadia de Paimpont. I que sigui artificial no vol dir en cap cas que no sigui bonic. La riba, tota arbrada, és el final del bosc de Brocelianda, i hi ha un caminet que hi fa tranquil·lament la volta completa en una agradable passejada d'hora i mitja.

Arbres així (diuen) van ser ferits per cops d'espasa errats o per flamarades de dracs poc precisos. Arbres com aquest van reflexionar sobre el destí dels que morien i van assistir a bruixeries i a amors secrets a dintre el bosc. Si és cert, com alguns defensen, que els arbres són conscients de l'entorn i guarden memòria dels fets, sabríem tantes coses només que algú fos capaç de desxifrar els senyals químics amb què es comuniquen entre ells! 

I, per més artificial que sigui l'estany, amb segons quina claror no sorprendria gaire veure aixecar-se la mà de la Dama del Llac per prendre Excàlibur, l'espasa del rei Artús, quan ell, atacat a traïció i mal ferit, la llença a l'aigua perquè els enemics no puguin apoderar-se'n. 

Diu la llegenda que Artús era un noble bretó del segle V dC que va encapçalar la lluita contra els invasors saxons, amb l'ajuda dels cavallers de la Taula Rodona, el mag Merlí i Excàlibur, l'espasa màgica que només ell va poder treure de la roca. Després d'anys de lluita tenaç i d'infortunis, quan el rei Artús ja acaronava la victòria final, va ser traït i ferit de mort. És llavors que la seva germana, la fada Morgana, se'l va emportar cap a l'illa d'Àvalon per curar-lo. I és de l'espai fora de temps d'Àvalon que un dia Artús tornarà, ja guarit, per fer fora els invasors i recuperar la terra per als seus legítims propietaris. Aix, aquestes històries de cultures desgraciades.

Però, malgrat tot, no hi ha traces evidents de màgia per l'estany. I és que potser la màgia està en les petites coses. Per exemple, en les gotes immòbils sobre fulles impermeables i les cuques que s'hi passegen com si elles mateixes i l'entorn complet no fossin, en realitat, peribles i efímers.

I després del bosc (si és que no ens l'han tancat) i de l'estany, podem completar la visita a la zona fent parada a Paimpont, que aviat està vist però que tampoc fa de mal visitar.

Paimpont

Cap al 1136 Geoffrey de Monmouth va posar per escrit la història del rei Artús; poques dècades després, Chrétien de Troyes va establir-ne el cànon amb un conjunt de vuit novel·les en vers, i el 1485, quan la cavalleria entesa a la manera clàssica ja començava a desfilar, Thomas Malory va escriure encara La mort del rei Artús, la novel·la més coneguda sobre la matèria de Bretanya.

Doncs bé, els encara no dos mil habitants de Paimpont (en bretó, Pempont) viuen d'això. El seu bosc està reconegut oficialment com el meravellós bosc de Brocelianda, i els paimpontesos que no hi fan de guia vestits d'època i acompanyats d'una arpa és perquè tenen botiga en el carrer Géneral de Gaulle (rue du Géneral de Gaulle). 

El carrer Géneral de Gaulle travessa de punta a punta Paimpont, que és una mena de poble carrer. Les cases d'autèntic estil petri bretó han reconvertit els baixos en botigues, totes centrades en el món artúric i una artesania vagament d'època (Au Pays de Merlin, La Maison du Graal, L'Antre des Créatures, Les Trésors de Brocéliande...). 

La màxima variació són els locals que conviden a combinar l'empatx de fantasia material amb un empatx gastronòmic. 

Poble i botiguetes tenen una certa pàtina de decadència, d'espai que potser va conèixer l'èxit i ara més aviat sobreviu.

I, tot i això, la unitat estilística del conjunt és indubtable i el passeig al llarg del carrer no deixa de tenir gràcia.

A l'extrem del carrer Géneral de Gaulle hi ha l'abadia de Notre-Dame de Paimpont ('mare de Déu de Paimpont'), disposada de cara a l'estany i amb una història complexa: es va edificar al s. VII com a monestir benedictí, es va refer al segle IX després que els normands no hi deixessin pedra sobre pedra, es va reconstruir al s. XIII com a monestir augustinià d'estil gòtic i va passar pel sedàs barroc al segle XVII. 

Avui l'abadia és alhora un espai religiós i un espai municipal, ja que hi estan instal·lats la parròquia i l'Ajuntament de Paimpont.

I davant, com es pot observar a la imatge, hi ha un dels múltiples monuments als morts de la I Guerra Mundial que omplen els pobles de França. 

Ara bé, Paimpont no és famós per aquest monument sinó perquè és el lloc on es va refugiar durant la II Guerra Mundial (i hi va morir) la mare del general De Gaulle, tota orgullosa que fos el seu fill el que liderava la lluita contra els nazis invasors. Morta el 1940, el seu enterrament es va convertir en una reivindicació silenciosa davant dels alemanys que ocupaven Paimpont. I el 1944 De Gaulle va poder visitar, per primera vegada, la tomba de la seva mare.

El món artúric i un país que volia ser lliure. Se surt de Paimpont amb l'ànim feliç. 

(Textos complementaris: Manoir de l'Automobile, Josselin)

ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]