Josselin (br. Josilin) [Bretanya]
ITINERARI: BRETANYA [EN ELABORACIÓ]
Dia 3: Paimpont, Manoir de l'Automobile, Josselin
- Tarda: Manoir de l'Automobile - Josselin || Desplaçament amb cotxe: 50 min, 57,7 km
- Vespre-nit: Josselin - Rennes || Desplaçament amb cotxe: 1 h 7 min, 80,5 km
- Cost visita castell: 10,80 € (5,5 € per a menors entre 7 i 14 anys. 7 € per a estudiants)
- Sopar a Josselin: Crêperie La Marine
- Allotjament a Rennes: Aparthotel Adagio Access Rennes Centre
Josselin (poble [plaça Notre Dame, carrer Olivier de Clisson, carrer Beaumanoir, carrer des Trente, Ajuntament, carrer des Vierges, carrer Sainte-Croix], castell, sopar) |
Paimpont s'ha convertit en un escenari per als aficionats al món artúric, però Josselin (en llengua bretona, Josilin) és un tros bonic de la Bretanya rural de debò. Hi viuen unes dues mil cinc-centes persones, dedicades sobretot al sector agrari i al turisme —que no existia, és clar, cap a principis del segle XI, a l'època que es va aixecar el castell a la riba esquerra del riu Oust.
El nom del poble es deu a Josselin de Porhoët, vescomte de Rennes, considerat el fundador del castell no perquè el construís amb les seves pròpies mans sinó perquè va donar ell l'ordre de construir-lo. Als peus del castell va anar creixent a poc a poc un nucli de vilatans, que devien abastir el castell a canvi de la seva protecció. Encara que també haurien pogut acudir-hi atrets per l'estampa immillorable del castell, una esplèndida tirallonga de torres sobre un turonet al costat mateix del riu...
El poble de Josselin
Abans d'entrar al castell val la pena fer una visita al poble, també de planta medieval encara que es restaurés a fons el 2006. I no està de més saber que, per ajudar a promoure el turisme, cada dos anys (en concret el mes de juliol dels anys parells) s'hi celebra una festa medieval, que atreu molts visitants.
Aquest poble d'uns dos mil cinc-cents habitants pertany (o pertanyia) a l'àrea lingüística del gal·ló, una de les llengües d'oïl del nord de França que es parla (o es parlava) a l'alta Bretanya. És, per tant, una llengua romànica més o menys pròxima al francès però amb una forta influència del bretó (que és una llengua cèltica), davant del qual va anar retrocedint. Avui a Josselin, una de les imatges característiques de la Bretanya, només s'hi sent a parlar francès, tot i que té una línia d'escolarització en bretó i francès. I no hi ha notícies del gal·ló.
Passem al paisatge urbà. A més de les torres del castell, hi ha una altra torre aïllada al centre del poble: el campanar de la basílica de Notre-Dame-du-Roncier (la 'mare de Déu de l'esbarzerar'), que es pot veure des d'uns quants punts.
Place Notre-Dame
La basílica de Notre-Dame-du-Roncier té orígens en el segle XI, igual que el castell, però va ser refeta per complet a finals del segle XV dintre l'estil del gòtic flamíger.
Per sota de les torres (les torres del castell i el campanar de Notre-Dame-du-Roncier), s'estén Josselin, com una metàfora de les poblacions de fa uns segles dominades a parts iguals pel poder militar i pel poder religiós. Amb la gent normal entremig i pagant tributs a banda i banda.
La basílica dona nom a la plaça, la place Notre-Dame, que exerceix una mica de plaça Major de Josselin, plena de terrasses per aturar-se una estona.
En aquesta plaça avui tan amable hi va tenir lloc fins abans-d'ahir (exactament, el 1953) una estremidora cerimònia de fanatisme religiós. Cada any, el dia del perdó de la mare de Déu du Roncier, hi arribaven en pelegrinatge les aboyeuses de Josselin (és a dir, les bordadores de Josselin), dones obligades per la força a fer un petó a la marededéu i a beure aigua de la font. Diu la història —recordem que va ser fins a mitjan segle XX— que hi arribaven emetent sons roncs esfereïdors, com si bordessin (d'aquí el nom) i traient escuma per la boca, però que, un cop acomplert el ritual, se n'anaven completament curades de la possessió infernal.
Entre les banderoles, els colors de la fusta, les terrasses i el verd, qui ho diria...
Que aquest fenomen va existir és indubtable des del punt de vista històric. Per això encara colpeix més veure quina força poden tenir l'autosuggestió i la histèria col·lectiva. Potser per això hi ha qui hi veu, a l'origen, una motivació lingüística objectiva i no pur fanatisme religiós: el bordar de les aboyeuses, que remet al món salvatge, a la nostra part més animal, podria ser una referència als últims parlants del galó, la llengua pròpia de la zona, que eren escarnits públicament i obligats a deixar d'utilitzar-la, és a dir a deixar de bordar... Els genocidis culturals no han estat mai amables.
Rue Olivier de Clisson
Podem fer un primer tast de les edificacions tradicionals prenent el carrer Olivier de Clisson, que surt de la mateixa plaça de Notre-Dame.
El nom del carrer és un homenatge al responsable de la planta actual del castell de Josselin, perquè ja sabem que Josselin és un poble que pertany a un castell...
Després podem tornar enrere, altre cop cap a la plaça, per agafar el carrer Beaumanoir (rue Beaumanoir).
Rue Beaumanoir
No totes les cases són d'entramat de fusta, ni de bon tros. Moltes de les cases tradicionals de la Bretanya són de pedra, i encara n'hi ha unes quantes que combinen la solidesa de la pedra a les plantes baixes i la lleugeresa i la mal·leabilitat de la fusta a sobre...
A continuació aquest carrer canvia de nom i passa a dir-se rue des Trente ('carrer dels Trenta').
Rue des Trente
Qui eren els trenta que van donar nom a aquest carrer? Ens remuntem a la guerra de Successió de Bretanya (1341-1364), quan dos pretendents s'enfronten pel tron bretó. El 1341 ha mort sense descendència directa l'últim duc de Bretanya i la cosa ha quedat entre una neboda del duc (Joana de Penthièvre, que té el suport del seu home, Carles de Blois, i del rei francès) i un germanastre del duc (Joan de Montfort, que té el suport de la seva dona, Joana de Flandes, i del rei anglès).
Doncs bé, Josselin queda sota el poder d'un partidari de la neboda francòfila (Jean de Beaumanoir, que dona nom al carrer anterior) i en canvi Ploërnel, a una dotzena de quilòmetres, queda sota el poder d'un partidari del germanastre anglòfil. En aquesta situació complexa, els dos senyors enfrontats decideixen que, en comptes d'una guerra sanguinària entre els dos exèrcits, ho resoldran a la manera cavalleresca: el 1351 s'enfronten a camp obert tot just trenta soldats per banda, en una mena d'enfrontament esportiu que té com a premi el control de totes dues ciutats. And the winner is... el bàndol dels de Ploërnel, els que tiraven cap a Anglaterra.
Tot plegat demostra que al segle XIV encara es tenien molt en compte les gestes de les llegendes artúriques. I també que llavors el nom Joan/Joana (Joana de Penthièvre, Joan de Montfort, Joana de Flandes, Jean Beaumanoir) ho petava.
Diu la llegenda que, preguntat al llit de mort si volia com a hereu la neboda o el germanastre, el duc de Bretanya va contestar que el deixessin tranquil, que prou feina tenia a preparar-se l'esperit.
Més o menys el mateix interès que deuen tenir ara per les coses dels humans les abelles del número 4 del carrer. Perquè una de les singularitats del poble és aquesta botiga de mel i productes similars elaborats per una raça d'abelles endèmica de la Bretanya. Les abelles seran sempre nostres.
Ajuntament de Josselin (mairie)
A la plaça Alain de Rohan és on hi ha l'Ajuntament de Josselin. Perquè Ròhan és el país dels Ròhirrim a la Terra Mitjana de Tolkien i és també la família dels propietaris del castell de Josselin, amb un arbre genealògic que està ple d'alains.
Josselin és un dels emblemes de la Bretanya, però el seu ajuntament és perfectament francès...
Rue des Vierges
A la rue des Vierges ('carrer de les verges') hi ha un bon conjunt de cases fetes amb entramat de fusta.
En aquesta tècnica, es construeix primer tota l'estructura en fusta (columnes per a les parets, bigues per al sostre i tirants per reforçar el conjunt) i, un cop acabada l'estructura, s'omplen els espais buits amb argila. Per fer-ho més alegre, es pinta l'argila i sovint també es pinta la fusta. I així queden cases imperfectes, tortes per aquí i panxudes per allà, que dibuixen unes sanefes fascinants...
De cases així n'hi ha sobretot pel nord d'Europa (Bretanya inclosa). I, pel que fa a la resistència del producte, cal dir que en alguns països se'n conserven encara del s. XIV.
Rue Sainte-Croix
Una de les cases més antigues, justament, és a la rue Sainte-Croix ('carrer de la Santa Creu'), antigament una peixateria. Com en unes quantes de les cases bretones, combina l'entramat de fusta i la pedra. I l'entrada queda estranyament aclofada sota l'entramat, com si hagués anat empetitint-se al llarg de les centúries de tant aguantar el pes dels pisos de sobre...
D'olor de peix ja no en deu fer, però sembla que convidi a viure-hi una mica amb l'ai al cor. O a pensar que aquí el que compta és la casa en si i no els fràgils humans que hi viuen.
I, després d'aquesta volta pels carrers, ja estem preparats per admirar el castell de Josselin, que és, evidentment, l'autèntica joia de Josselin. El que explica la població antiga i el turistam d'ara.
El castell de Josselin
El nom oficial del castell és castell de Rohan, la família propietària al llarg dels segles. Es tracta d'un castell feudal aixecat a la riba del riu amb voluntat de fortalesa i d'habitatge. I té una estampa imponent, tant des de la banda del riu com des de dintre la població.
De fet, està considerat un dels castells més bonics, i més ben conservats, de tota la Bretanya.
El primer castell és de principis del s. XI i s'atribueix al vescomte Josselin de Porhoël (d'aquí el nom del poble, ja ho hem dit). Ara bé, el castell tal com el veiem és del 1370 i és responsabilitat d'Olivier de Clisson: pagant ell, s'hi van afegir els fossats i la torre de l'homenatge i es va establir el disseny definitiu de nou torres. Justament una de les coses que sorprèn d'aquest castell és la quantitat de torres, que fan pensar en la Sagrada Família dels castells...
Hi accedim per la plaça de la Congrégation, amb una torre a mà esquerra i una esglesieta (la capella de la Congrégation) a mà dreta. Aquesta capella, per cert, va durar de Nadal a Sant Esteve pel que serien els estàndards d'una església: aixecada el 1702, al cap d'unes quantes dècades la Revolució Francesa la va reconvertir en un espai polivalent, que ara feia de graner i ara feia de sala de reunions. Fins que el 2019 va ser restaurada i va recuperar la serietat original.
I és que els rics també ploren i la història del castell no ha estat gens plàcida:
Al llarg dels segles XVII i XVIII va continuar la degradació del castell i cinc torres més van enrunar-se. Hauria pogut ser el final.
Però el 1850 un descendent dels Rohan i la seva dona van decidir començar a reconstruir el castell, encara sota el seu poder, i comprar més terreny per fer-hi els jardins. Senyal que, de calés, sí que n'hi quedaven.
Avui tot és molt més alegre. Com a mostra, aquest jardí francès de principis del s. XX, amb un jardí de roses plantades el 2001. O el jardí anglès al peu de la muralla, amb arbres singulars, hortènsies, rododendres, bancs i taules de pícnic.
Tot tan cuidat que s'acosta a l'aspecte d'un castell de conte de fades.
D'entrada, dintre el recinte de muralles, impressiona la façana del castell. És una façana del Renaixement feta de granit.
I fa pensar més en palaus de vida senyorials que en guerres, les coses com siguin.
Tot l'exterior del recinte és una combinació harmònica de pedra i natura.
Fins i tot els fossats s'han enjardinat amb cura.
El centre del fossat és el jardí dels lleons, anomenat així perquè hi ha dos lleons de pedra d'origen italià. I justament la presència dels lleons, en comptes d'uns follets de pedra amb el fanalet, per exemple, demostra que als Rohan els ve de lluny la fortuna...
No es pot acabar la visita pels jardins sense admirar la vista sobre el riu Oust. Aquest tram del riu va quedar inclòs en el canal de Nantes a Brest, una via navegable de 360 km i 236 rescloses, que travessa de banda a banda tota la Bretanya interior. L'equivalent bretó del canal du Midi occità... I el castell cau a plom sobre el canal.
De tota manera, el que singularitza més aquest castell és sens dubte l'interior. En la reconstrucció començada al s. XIX, es va parar molta atenció a aixecar les parets i també a anar recreant els ambients de les sales que es recuperaven. Avui hi ha un mobiliari abundant, probablement recuperat del que encara hi podia quedar, pescat de les golfes d'alguna de les propietats dels Rohan de la Terra Mitjana i també comprat a l'antiquari.
El resultat és un castell amb tot el que caldria per situar-hi una pel·lícula d'època.
Amb una antesala més o menys sòbria...
...un menjador on només falten l'elegància de les dames, les rialles dels cavallers i els jocs de mans dels joglars...
...amb un cavaller a l'extrem presidint la sala, l'espasa a punt...
...una sala de lleure per omplir-la de xafarderies, converses picantones i arrauxades declaracions d'amor entre tapissos i canelobres...
...amb algun joc que permeti desfogar-se als cavallers en aquesta època, ai las, en què ja no es poden tallar colls tan alegrement com en el passat...
...i fins uns quants llibres per si algú, en un moment d'avorriment sideral, decideix mirar a veure què diuen tantes paraules escrites al llarg dels anys, quan es comptaven les lletres i no els bits.
Ara bé, s'ha de tenir en compte que els Rohan d'ara viuen al castell però no aquí. Aquestes sales són per als visitants; el seu espai queda apartat, lluny de mirades indiscretes. I deuen viure, discutim a Naivenir, entre antigalles encara més luxoses o s'han deixat de punyetes i tenen un habitatge ultramodern, de disseny nòrdic o elegància industrial? Qui sap...
A la sortida del castell, val la pena adreçar-se a la rue du Canal, que discorre plàcidament per la riba mateix de l'Oust i ofereix unes vistes esplèndides sobre el riu canalitzat i sobre aquesta fortalesa imponent. Arribant-hi pel riu, els assaltants es devien mirar amb un desànim complet aquests murs d'aspecte inexpugnable.
És clar que, si deixaven córrer l'assalt, sempre es podien consolar amb alguna de les múltiples creperies amb terrasses obertes sobre l'Oust. Per exemple, a La Marine, al núm. 8 del carrer du Canal. Amb una bona galette de fajol i amb un bol de sidra bretona tot es veu d'una altra manera.
(Textos complementaris: Paimpont, Manoir de l'Automobile)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada