Mina de Ferro (Llorts) [Andorra]
- Tarda: estació d’esquí Ordino Arcalís - Llorts (Mina de Ferro) || Desplaçament amb cotxe: 11 min, 8,2 km
- Cost: 5 € adult (2 € estudiant)
Després d'haver visitat les altures del pic de Creussans, sembla adequat fer una visita sota terra. De l'altura a la profunditat, de l'excés de llum a la foscor, de l'espai a l'exigüitat.
La Mina de Llorts està integrada a la Ruta del Ferro (passeig especialment recomanable, que ja vam fer un altre dia; trobareu l'apunt aquí). L'accés és ben fàcil: travessar la carretera i el pont sobre la Valira en el punt d'inici de la Ruta, just davant de l'apartament on ens estem, i tirar un o dos minuts cap a l'esquerra en comptes d'anar cap a la dreta.
Sembla que ja donaven la jornada pràcticament per enllestida (cap a les 17.30, tingueu-ho present), però accedeixen a incorporar-nos a l'última visita, tot just iniciada. És una visita (ens avisen) en castellà, perquè «la família és espanyola». Tenim el dubte de si realment la família no deu entendre el català, tenint en compte que la part espanyola que hi ha a tocar és la Catalunya autonòmica, però ja se sap que en això sí que se’ns assemblen els andorrans. I, com que som nosaltres els que ens hem incorporat, anem seguint la visita en castellà —però quan fem preguntes les fem en català, com un petit acte de reivindicació.
La mina és minúscula. Tot just uns trenta metres de llargada excavats al segle XIX per un pare i un fill dintre la muntanya; trenta metres, a més, estrets i que acaben no portant enlloc.
És a dir, sí que porten cap a alguna banda: exactament fins a la paret on, quatre anys després que pare i fill haguessin començat el forat, el baró Guillem d’Areny-Plandolit els va dir que prou. Que la proporció de mineral de ferro que extreien de la mina era massa petita per compensar el cost i que no li interessava.
En aquest punt, pare i fill (que eren francesos, diu la guia que ens fa la visita) van abandonar la mina. L’havien foradat durant tres anys i mig a cop de pic i pala i durant mig any més valent-se de cartutxos de dinamita. De fet, la paret que tanca la mina té ja preparats els forats per a nous cartutxos que ja no van arribar a esclatar mai.
«Eren francesos?», objecto. «Francesos», confirma. Però el ferro a Andorra es treballava amb el sistema de la farga catalana (per exemple, a la Farga Rossell), i a l'època també hi havia fargues catalanes i mines de ferro a la zona del Canigó. Podria ser que pare i fill fossin catalans del nord… O, si no, occitans. Sigui com sigui, una de les peculiaritats dels andorrans (i no pas la millor) és que no solen fer aquesta diferència: els que hi anem o som francesos o som espanyols, i tant és que la seva cultura sigui la mateixa que tenim nosaltres o la mateixa que tenen a la Catalunya Nord.
Cosa que ens recorda que l’any passat, a Sant Romà de les Bons (a Encamp, una altra visita molt recomanable), la guia ens va explicar ben tranquil·lament que s'hi havien trobat documents en occità perquè el català venia de l’occità. No hi van valdre arguments ni apel·lació a llicenciatures; resulta que ella i nosaltres parlem una llengua subsidiària, que no ve directament del llatí com qualsevol altra llengua romànica.
Andorra és ben clarament de llengua i cultura catalana, però el cert és que la catalanitat hi cotitza poc: ells juguen a la lliga dels estats i no estan per romanticismes transfronterers.
Reprenem el fil: La mina parla de la importància del ferro al segle XIX a Andorra i parla també de la duresa de la vida d’aquell temps. Imagineu passar-vos quatre anys en un forat pràcticament a les fosques picant la pedra i extraient-ne un bon grapat de metres cúbics amb un cabasset, i que un dia el baró us digui que no hi veu futur. I au, de tornada cap a casa amb la cua entre cames, fos a la Catalunya del Nord, a Occitània, a la França francesa o a Tombuctú...
Sortim una mica pensatius. Demà, que ja tancarem el viatge, tindrem el punt de vista del baró Guillem d'Areny-Plandolit, a la seva casa museu d'Ordino. Però la Mina de Llorts et fa tocar de peus a terra, després d'haver-te passejat entre els cims enmig del silenci del telecadira. La mina, és a dir un pare i un fill que van ser, durant quatre anys, els homes-de-ferro-talps-que-caminen de la Ruta del Ferro. I que després van haver de tocar el dos amb les mans buides cap a altres camins, segurament camins d'homes talp en altres contrades (però ho ignorem per complet, perquè la gent normal fem la història però no hi deixem traça).
Un consell pràctic per a la visita: Protegiu-vos vosaltres i les vostres pertinences dels regalims constants d’òxids metàl·lics que van caient pertot a l'interior de la mina.
I, finalment, un consell de vida: No us escarrasseu a buscar ferro amb un pic i una pala, que ningú us el voldrà. Val més que us dediqueu a alguna cosa més profitosa, per exemple l'economia especulativa.
(Textos complementaris: Llorts, Ruta del Ferro)
ITINERARI: CATALUNYA NORD I ANDORRA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada