El Vendrell

ITINERARI: COMA-RUGA I EL VENDRELL

Dia 1: Cellers Augustus Fòrum, El Vendrell

• Tarda: Coma-ruga - El Vendrell || Desplaçament a peu: 1 h 20 min, 6,2 km
• Vespre: El Vendrell -  Coma-ruga || Desplaçament a peu: 1 h 4 min, 5,1 km
• Cost: 4 € per cap [paquet Casa nadiua de Pau Casals + Museu Àngel Guimerà]

PR-C 12 (barri de Sant Salvador, riera de la Bisbal, camí de Vilanova) - El Vendrell (Casa nadiua de Pau Casals, Museu Àngel Guimerà)

Estrictament, Coma-ruga és un dels tres barris marítims del Vendrell, juntament amb el barri de Sant Salvador i el barri del Francàs. Aquest barri de Coma-ruga està situat en una antiga zona d'aiguamolls d'aigües termals, on anaven a esbargir-se els habitants de la zona amants de la pesca o el passeig. Al segle XIX, però, es va descobrir una deu d'aigua termal, i això ho va canviar tot: el 1889 s'hi va obrir el primer hotel balneari, el 1907 un altre hotel que dos anys després ja feia de balneari i aviat hi van anar apareixent cases modernistes i xalets de vacances. Durant els anys 20 es van dessecar tots els aiguamolls per poder-hi construir més tranquil·lament. I així es va crear el que veiem ara. 

En canvi, en un sentit ampli, sovint es fa servir el nom Coma-ruga per referir-se a tota la zona costanera del Vendrell, que comprèn els tres barris (Coma-ruga, Sant Salvador i Francàs), les urbanitzacions, els hotels i els restaurants. I que es mira amb certa suspicàcia la seva dependència administrativa del Vendrell. 

De moment, però, el Vendrell continua tenint la propietat de l'Ajuntament, gràcies a acollir bastants més habitants que Coma-ruga i a una història molt més llarga. També té la capitalitat del Baix Penedès i, malgrat tots els canvis de paisatge ocorreguts, el separen de la costa els mateixos pocs quilòmetres que abans.  

Després del matí de tast de vins i formatges (vegeu l'apunt), decidim dedicar la tarda a la descoberta del Vendrell.

PR-C 12

La distància entre el Vendrell i Coma-ruga és tot just d'uns 5-6 km i, a més, hi ha un itinerari senyalitzat que hi porta, el PR-C 12, que va del Vendrell a Coma-ruga i torna al Vendrell. Ens sembla bona idea, per tant, anar-hi a peu: per fer tirar avall el vi del matí, prendre mides del paisatge i fer una mica de cames. A més, val la pena aprofitar que el PR passa quasi davant mateix de l'alberg de Coma-ruga on ens estem. 

Com que la fitxa del PR-C 12 presenta l'excursió amb inici i arribada al Vendrell, el que fem és sumar-nos directament al punt quilomètric 6,693 i, a partir d'aquí, anar seguint les indicacions que ens portaran al Vendrell (punt quilomètric 12,686). Per tornar, doncs, n'hi haurà prou de fer el recorregut entre el punt 0.000 (el Vendrell) i el punt 6,693 (Coma-ruga, davant de l'alberg). Fàcil, oi?  Mhum. En realitat potser no tant.

Seguint el PR entrem al barri de Sant Salvador. El nucli original acollia els magatzems dels vendrellencs que es dedicaven al comerç marítim (bàsicament, botes d'aiguardent i vi) i també barraques dels pescadors; després, Sant Salvador va anar creixent al ritme de la urbanització i el turistam del conjunt de la zona.

Avui de santsalvadorencs n'hi ha uns dos-cents, però d'estadants en temps de calor una carretada més.

A més del Museu Pau Casals, de visita inexcusable (el vam visitar anteriorment i per això ara ens el saltem, vegeu aquest apunt EN ELABORACIÓ), hi ha cases i detalls  de to entre modernista i noucentista que no es poden passar per alt.

Però el que dona caràcter al barri de Sant Salvador és l'església de Sant Salvador, suposadament d'origen romànic però amb un aspecte, de fet, molt més modern.  

Blanca de calç, amb el pedrís a fora, la finestra descentrada i el campanaret d'espadanya que emmarca el cel, l'esglesieta té les espatlles arrodonides d'una gran lloca protectora. És d'una ingenuïtat que commou.

Uns dos quilòmetres després de deixar el barri de Sant Salvador, seguint les indicacions i els senyals del PR-C 12, arribem a la riera de la Bisbal. Inesperadament, l'aigua travessa el camí —inesperadament perquè, quan un habita en el Maresme, no està acostumat a veure rieres amb aigua els dies que no plou. Hi ha una passera feta de lloses que permet veure com l'aigua es va escolant amb mandra sense necessitat de remullar-hi els peus.

Aquí arrenca el camí de Vilanova, la part més bonica de la passejada, que ens porta entre camps i parets de pedra seca, com una finestra oberta al que devia ser temps enrere tota la zona.

Mig quilòmetre enllà sorgeix del no-res la urbanització del Romaní. Fem mig quilòmetre més entre carrers poc interessants amb nom de metge fins a agafar el camí vell de Calafell. Lateral d'autopista, desviació i, patapam, urbanització Edèn Park sorgida del no-res. (Edèn Park, sí. Potser comença a ser urgent que algú reguli els noms de les urbanitzacions. I, de passada, les urbanitzacions mateixes i aquesta ceba d'ocupar paisatge.)

Al final de la pista de bàsquet de l'Edèn Park (uix), arrenca un altre caminet. Travessem la N-340, reprenem el caminet i...hops!: el Vendrell.

El Vendrell

El límit del Vendrell el marca el torrent del Lluc. A falta del Lluc propietari del torrent, ens fem la foto amb el Lluc que portem, que no té cap torrent però va sobrat de futur. 

A deu minuts a peu del pont hi ha la plaça Nova, un espai agradable de façanes passablement mantingudes, quatre brolladors, tres plàtans i una estàtua de Pau Casals al mig, perquè Casals és la figura més coneguda del Vendrell.

A 50 m de la plaça Nova, en el carrer de Santa Anna, es dona una d'aquestes coincidències intrigants que té de vegades la història: en aquest carrer hi van viure, quasi porta per porta, Pau Casals i Àngel Guimerà. Bé, en realitat el veïnatge va ser més de les famílies que d'ells, ja que Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845, es va traslladar el 1853 a la casa pairal del Vendrell i Pau Casals hi va néixer el 1876.

Intentem aplicar l'ordre cronològic a la visita, però a la porta de la casa d'Àngel Guimerà ens demanen que comencem per la de Pau Casals. Es gestionen conjuntament, com a patrimoni del Vendrell, però ara mateix can Guimerà té un problema informàtic que es veu que no té can Casals. Acatem disciplinadament la petició.

Casa nadiua de Pau Casals

Els Casals eren una família senzilla. Si abans de venir aquí ja heu visitat el museu Pau Casals de Coma-ruga (visita absolutament recomanable), oblideu-vos-en. 

Oblideu-vos-en perquè el museu està instal·lat en la vil·la residencial d'un músic famós arreu del món, amb sales amples i accés al mar; en canvi, la casa nadiua és la casa d'una família normal de finals del XIX, estreta per fora i dividida per dintre en tres plantes molt petites. Aquí no es lligaven els gossos amb llonganisses. 

És una casa exigua. Diuen que els peixos creixen en proporció al seu aquari, i el cert és que, mirant les fotos, es veu de seguida que el que més impressionava de Pau Casals no era l'alçada. En canvi, en geni musical, força interior i bondat va ser un gegant.

A la primera planta hi devia haver el bestiar, que així entrava i sortia al carrer a peu pla i de nit proporcionava escalfor als pisos superiors de l'habitatge. Ara, però, el que hi ha és una introducció a la figura de Casals: violoncel·lista, director, lluitador per la pau i la llibertat, catalanista a prova de bomba. Tot i els dos anys i mig d'estudis a Madrid becat per la reina Maria Cristina d'Àustria.

Després comença la part pròpiament d'habitatge, que s'ha volgut reproduir amb rigor i austeritat. Hi ha (això sí) retalls de notícies de l'època sobre Casals i cites seves escrites a la paret que llavors no hi devien ser. Parlant de coses que no hi eren, el cert és que el piano resulta una mica suspecte, però ajuda a entendre que aquí s'hi va formar un músic.

El càntir, el pa de pagès i el porró sobre les estovalles de quadres ens remeten al món tradicional català del segle XIX, un món definitivament tancat però que, com Casals mateix, perviu encara en el nostre imaginari. Igual que l'escombra de bruc. Tot plegat podria ser una escena del conte del Patufet.

La cuina modesta, neta i perfectament pintada, també ens parla d'un món desaparegut. Sense plats bruts, sense olles fent xup-xup, sense taques de carbó i sense esquitxos, ja es veu que no és un lloc on ara s'hi visqui. Però ens acompanya en el viatge pel temps.

Al pis de dalt hi ha les habitacions, que tenen la modèstia de les cel·les dels monestirs.

A més d'algun element que no esperaries trobar en un monestir. Almenys, així exposat.

En tot cas, queda clar que una de les ocupacions d'en Pauet al llarg del dia devia ser pujar i baixar escales. Empaitant-se segurament amb els germans i jugant a fet i amagar, mentre els pares els renyaven i per dintre s'esponjaven de tenir la casa plena d'aquella alegria infantil.

Com neix un geni? Com es forja un caràcter que, havent tastat de molt jove la glòria internacional, es mantindrà humil i arrelat a la seva terra? Algú devia veure, en aquell infant, la força que el portaria a desafiar Franco negant-se a fer concerts mentre ell estigués al poder? I la bondat que el va portar a fer una infinitat de concerts benèfics, a acostar la música clàssica a la gent senzilla i a fer tantes donacions de diners als exiliats de la Guerra Civil, és que algú la podia preveure?

Del seu desafiament a Franco va néixer el festival Casals de Prada de Conflent (apunt de Prada), ja que els grans músics del moment van decidir que, si Casals no volia anar a tocar davant seu, anirien ells a casa seva per tocar plegats. I de la seva bondat en van sortir les cartes entre ell i Elisabeth Edenbenz (la responsable de la Maternitat d'Elna), per discutir si les dones acollides allà necessitaven o no els diners de Casals.

Sobretot, si aneu al Vendrell, no deixeu de visitar la Casa nadiua de Pau Casals.

Museu Àngel Guimerà

A tres cases de la casa de Pau Casals, i a una o dues classes socials de distància, hi ha el Museu Àngel Guimerà, que és la casa pairal on Àngel Guimerà va viure a partir dels 8 anys. La primera infantesa la va passar a Santa Cruz de Tenerife, perquè, tot i que el pare era del Vendrell, la mare era de Santa Cruz com demostra el segon cognom, Jorge. Això pesarà, i no pas poc, en la vida i en l'obra d'aquest fill predilecte del Vendrell.

D'on sortien els quartos dels Guimerà? Doncs de les botes. El besavi de l'Àngel, l'Agustí, va afluixar la bossa el 1778 per establir el seu negoci de boter en aquesta casa, des de llavors cal Ximet. 

Va ser per negocis de botes i vi, també, que el pare de l'Àngel (de nom Agustí, com el besavi) se'n va anar a viure a les Canàries. I va aprofitar prou l'estada, perquè, quan va tornar al Vendrell per portar el negoci de la família, va venir amb la dona i dos fills (l'Àngel, el gran). Però sense haver-se casat, que això ho faran ja a Catalunya.

Les estances són amples i de formes regulars. Hi ha més mobles del que seria estrictament necessari i la part baixa de les parets està enrajolada. Aquesta no és la casa d'una família humil del segle XIX.

Àngel Guimerà va començar a escriure poesia en castellà. De seguida es va passar a la poesia catalana ("Amunt va!- y fent esqueneta, | Cap amunt hi pujan tots; | Sols hi manca l’enxaneta | Que abrassa á sa mare inquieta | Estremintla ab sos sanglots..."; ja es veu que això no s'acabarà bé). I, encara més endavant, ja consagrat com a poeta, es va passar al teatre, i amb el teatre va arrasar. Avui Guimerà té un capítol només per a ell en el llibre de la literatura catalana.

I, qui sap, potser en un moble com aquest escrivia abans d'anar-se'n a viure a Barcelona i fer-se un lloc entre els intel·lectuals.

Llar de foc, rajoles, espai i claror. Tot això té ben poc a veure amb can Casals, però també aquest espai va conformar un geni, i igualment un geni proveït d'una força colossal.

D'altra banda, a can Ximet no només tenien més espai i molt més confortable sinó que, quan calia, també podien fer una copeta de franc. Que per això es dedicaven al negoci del vi i tenien magatzems a la platja de Sant Salvador.

Els personatges abrandadament romàntics de Guimerà, de grans passions i també amb una bondat ingènua, el van donar a conèixer arreu del món. Va ser traduït a moltes llengües, va ser proposat per al premi Nobel de literatura, va rebre la legió d'honor francesa...

Però, a més d'uns personatges nítidament bons o dolents, en Guimerà també hi ha una galeria de personatges amb matisos i fronteres difuses. Són personatges habitants de dos  mons, partits entre dues realitats, que no acaben de pertànyer ni a una banda ni a l'altra i porten a sobre aquest dolor. Com el Saïd de Mar i cel, a qui l'expulsió dels moriscos va arrabassar el seu món d'infantesa. No és difícil veure-hi el ressò d'un Àngel Guimerà estendard per voluntat pròpia de la cultura catalana però amb infantesa a les Canàries i mare canària...

Diuen al museu que el germà petit, Juli, no es va acabar mai d'habituar a Catalunya i va decidir entornar-se'n a viure a Santa Cruz de Tenerife, on va morir jove. Tot això també forma part de la vida d'Àngel Guimerà.

Al final un documental ho resumeix tot i repassa muntatges teatrals i pel·lícules diverses basades en les obres de Guimerà. I permet descansar una estona, després d'haver estat llegint plafons i estudiant vitrines estança rere estança.

Ara, el gran èxit de Guimerà va ser, sens dubte, Terra baixa. que barrejava el romanticisme marca de la casa amb el realisme i ho cosia tot amb un llenguatge col·loquial i estranyament líric. Es va estrenar el 1896 en castellà a Madrid (traducció d'Echegaray) i el 1897 a Barcelona en l'original català. I el 1914 la Paramount Pictures ja en va fer una pel·lícula: Marta of the Lowlands. El Manelic continuava matant el llop, però la figura més matisada de la Marta li robava protagonisme...

Al Vendrell hi ha altres museus destacables per visitar. Per exemple, el Museu Deu (un museu eclèctic d'obres d'art des del segle XII fins ara, nascut d'una col·lecció particular, situat a la plaça Nova) i el Museu Apel·les Fenosa (una col·lecció d'obres d'un dels grans escultors catalans, situada a l'edifici més antic del Vendrell, la Casa del Portal del Pardo, on Fenosa passava els estius i tenia un taller).

Pau Casals, Àngel Guimerà, Apel·les Fenosa: una curiosa constel·lació d'artistes de tots els àmbits en l'espai reduït del Vendrell..

Entre els vins i formatges del matí i la passejada pels camps i la immersió en la cultura catalana de la tarda ens ha quedat una combinació esplèndida. Un gran programa. Però...

----------------

Però resulta que la nostra programació no ha tingut en compte que, al febrer, els dies encara són molt curts. Sortim de cal Ximet amb una mitja claror més aviat inquietant per completar el bucle del PR-C 12. I de seguida ens adonem del problema: no és que ara comenci a costar distingir els senyals blancs i grocs que fan de fites, és que ja quasi no es veu ni el camí mateix. Aviat avancem completament a les fosques, i sort tenim de no travessar ara la riera de la Bisbal, perquè hi sucaríem els peus sense remei.

En resum, que hem anat de Coma-ruga al Vendrell mirant el PR al mòbil i que ara, per tornar, acabem tancant la fitxa del PR i passant directament a Google maps. En uns quants trams foscos recorrem també a les llanternes dels mòbils, intentant combinar-los per estalviar bateria. De tant en tant ens encreuem algun vianant amb presses, que ens mira amb tanta desconfiança com nosaltres ens el mirem a ell.

I el senyor Google ens porta sense marrades aparents ni disgustos fins a l'alberg de Coma-ruga, a cop de campaneta, per corriols que sembla mentida que puguin conèixer a Califòrnia.

(Textos complementaris: Cellers Augustus Fòrum)

ITINERARI: COMA-RUGA I EL VENDRELL